Juanjo Pallàs amb una pilota de la Lliga del curs 2019-2020 i el seu llibre ‘Jugada personal’. Foto: Toni Delgado
“Quan fa una estona que nedes i el cos ja no et fa mal, el cap es va buidant fins a tenir prou espai perquè els problemes i les coses maques facin una cua ordenada. Una piscina és una oficina aquàtica”, reflexiona Juanjo Pallàs (Barcelona, 1968), abans de tastar un croissant a la terrassa del Cafè Berlín, a Barcelona.
El redactor en cap d’Esports de La Vanguardia troba paraules i idees, i pren decisions mentre fa crol. Un amor per la piscina que queda clar al seu primer llibre, Jugada personal (Univers), un dietari vital amb el futbol com a cordó umbilical. “Avui, si puc, aniré a nedar a Can Mèlich, a Sant Just Desvern. Ho solc fer a hores en què hi ha poca gent. M’agrada l’olor de clor”, confessa.
És la mateixa olor que de petit li feia angúnia i que durant anys li generava refús. Era un record “gris” d’una infància que “no va ser dramàtica, però tampoc la millor del món”. Amb el temps, Pallàs va reconciliar-se amb una natació que relacionava amb la competició i uns entrenaments amb un tècnic amb mètodes qüestionables.
La seva primera piscina, la Calderón de la Barca —de 25 metres, amb vestidors petits i sorollosa—, ja no existeix. Era al seu barri, a Nou Barris. Hi va viure amb la família al carrer de Mare de Déu de les Neus.
Al pati de l’escola i al carrer l’entrevistat jugava amb els amics partits de futbol maratonians, sovint amb porteries senyalitzades amb pedres, motxilles o el que trobessin. Com que no tenien diners, ho feien amb “pilotes lamentables”. A vegades se les fabricaven ells mateixos premsant papers, que embolicaven amb una bossa de plàstic i enganxaven amb gomes. “Era una pilota pedra. Només podíem elevar-la i fer tocs amb ella”, lamenta.
L’altra diversió d’aquella canalla eren els cromos de la Lliga de futbol: la visita al quiosc, l’intercanvi a l’escola, l’àlbum, fins i tot els repes tenien el seu encant. “Els matins de diumenge al mercat de Sant Antoni, a la recerca dels cromos pendents, són un dels millors records amb mon pare, Joan Pallàs, que era una persona difícil amb qui era complicat establir moments de confiança. Com ell era de Gràcia, també em portava a veure el CE Europa”, s’obre. Eren instants per desconnectar de “l’infame” Colegio Nacional Madrid, on “els professors eren fatxes i ens pegaven, i alguns alumnes, delinqüents”.
Amb el temps, Pallàs s’ha reconciliat amb una natació, que relacionava amb records complicats
Per a Pallàs el Barça, a qui en aquells temps li costava molt guanyar títols, era una finestra a un món il·limitat. El 0-5 al Bernabéu amb Johan Cruyff, Asensi o Rexach a la gespa, i la família cridant els gols en un menjador petitó, va ser el matx més icònic de la Lliga del curs 1973-1974. Era la primera que el Barça l’alçava en nou anys. Cinc més tard, arribaria “l’indescriptible triomf” a la Recopa, amb 35.000 aficionats desplaçats —molts d’ells en autocar— a Basilea.
Entre els herois hi havia Johan Neeskens, clau a la final, malgrat que sabia que el club no el renovaria. El neerlandès, que va morir el passat 6 d’octubre, sempre serà el seu ídol de la infància. “M’encantava la seva estètica: ros, cabells llargs i patilles, i el seu joc, perquè era omnipresent, hi deixava l’ànima… I com xutava els penals!”, descriu, emocionat.
Viatja al Brasil-Itàlia, del Mundial d’Espanya de 1982 i a l’Estadi de Sarrià, el millor regal que li ha fet mai el seu germà Jordi i tota una “epifania”. “Un matx que va tenir de tot: enamorament, alegria, tristesa… La Brasil del jogo bonito va caure contra una Itàlia amb un Paolo Rossi sense compassió que li va marcar tres gols. Vaig descobrir que hi havia més món més enllà del Barça i, per primer cop, vaig tenir ganes d’escriure sobre futbol, un instrument per explicar altres coses”, desenvolupa.
Es va estrenar a la premsa a Nou Barris Nou, sobretot amb cròniques i entrevistes del CF Montañesa, i de seguida començaria a col·laborar a Mundo Deportivo, diari en què va viure una etapa de 20 anys i va arribar a ser-ne subdirector. Hi treballava el 2009, quan va demanar una excedència perquè necessitava respirar després d’un temps en què gairebé només havia estat periodista. “La dona i jo també volíem que els nostres fills visquessin un any a Suècia, el país de la seva mare i el seu, perquè tenen la doble nacionalitat”, recorda.
“Necessitava escriure sense el soroll d’un estadi ni la pressa de tancar l’edició”, confessa
La pausa prevista va ser diferent perquè Zlatan Ibrahimovic va fitxar pel Barça de Guardiola, i Pallàs va escriure alguns articles sobre el suec per a Mundo Deportivo i va col·laborar amb el diari Expressen i TV4. “L’Ibra és un personatge intimidador en les distàncies curtes. El vaig entendre més després d’estudiar-ne els orígens, la infància, el barri… Tothom, amb algunes excepcions, es mereix una segona oportunitat”, defensa.
Es retrata com una persona reservada. Una manera de fer i de ser que contrasta amb la veu desenfrenada que té a Jugada personal, on s’obre amb un estil àgil que recorda a Julio Camba, Josep Maria Planes o Sergi Pàmies. “No va ser premeditat, sinó un procés en què Ester Pujol, la meva editora, i Sergi Pàmies, un referent i amic, han estat dos grans fars”, reconeix.
L’obra és un dietari enginyós i reflexiu, divertit, emotiu i emocionant que et motiva a moure’t i viatjar més, cultivar la paciència i l’observació, i assaborir els moments en companyia i solitud. “M’encanta el silenci i per canviar de registre necessitava escriure sense el soroll d’un estadi ni la pressa de tancar l’edició… No pots fer un llibre amb soroll ni amb presses”, defensa.
Un mundial clau
El Mundial de Qatar de 2022 no només va coronar l’Argentina de Leo Messi, “un jugador irrepetible que m’ha fet gaudir molt més de la meva feina”. També va marcar al periodista esportiu de Nou Barris. “Els enviats especials escrivíem un article a La Vanguardia sobre les nostres vivències en un país diferent i defectuós, perquè lamina els drets de la dona. En aquells textos em vaig treure els complexos i vaig escriure més alliberat, amb un estil més pròxim al d’un llibre”, comparteix. Quan va tornar a Barcelona, en una conversa amb l’editora, va sorgir la possibilitat d’assolir aquest repte i es va llençar a la piscina.
“Soc un periodista que ha escrit un llibre i no pas un escriptor. Tenia unes expectatives baixes i al·lucino quan em veig a la llista dels més venuts de no-ficció”, confessa Pallàs, que sap que sense l’alè de la mare i la padrina difícilment hauria publicat una obra ni seria periodista.
“Quan érem molt petits, la mare, Maria Josepa Martí, ja ens portava als museus, al cinema o al teatre. Mentre que la padrina, la tieta Carmen, que va ser actriu de jove i després professora, directora d’institut i filòloga, ens explicava contes amb una riquesa de detalls increïble”, agraeix. Totes dues el van ajudar a multiplicar la imaginació i la sensibilitat.
La Sofia, la dona, li va canviar la vida “de bat a bat“. El va millorar. S’han entès des del primer moment i han criat uns fills “educats, amb inquietuds i capacitat per superar els problemes”. Malgrat que el periodisme el fa estar molt temps fora de casa, sempre ha intentat passar “estones de qualitat amb l’Emma i el Joan-Tor, i que se sentissin acompanyats”. “Sempre els sento a prop i estic orgullós de les persones en què s’han convertit”, se sincera.
S’emociona cada cop que observa la “fantàstica” portada de Jugada personal. La foto és de la seva filla: “La va clavar tant…”. S’hi veu una pilota i una porteria d’un camp de futbol ubicat a nou quilòmetres de la segona residència dels sogres, l’Ing-Marie i el Malte, a Fengersfors. “Aquella casa, en ple bosc escandinau, és ja un refugi vital que absorbeix els mals rotllos i fomenta una espècie d’aturada còsmica. M’encanta convidar-hi amistats”, descriu aquest seguidor a temps parcial del Hammarby Fotboll.
Quan trec una pilota de la motxilla per retratar-lo, l’agafa i la mira amb els ulls d’aquell nen petit que anava a tot arreu amb una bimba. “Al llibre el futbol és l’excusa per parlar de la vida, les amistats o la família. En essència, l’esport és perquè ens ho passem bé i connectem amb la infància. Viure pot ser molt divertit, tot i que a vegades no ho sigui tant”, conclou, mentre em dedica Jugada personal. Tots, defensa, en tenim la nostra.
