Jordi Morales durant els Jocs Paralímpics de Tòquio 2020. Foto: Mikael Helsing
“Soc conscient dels meus èxits, del procés i del camí, i també de molts dels aspectes que necessito millorar. El meu problema, a vegades, és que soc molt ambiciós i autoexigent. Tant, però tant, que ni t’ho podries arribar a imaginar. He passat èpoques en què guanyar de qualsevol manera no em valia”, confessa Jordi Morales (Esparreguera, 1985), palista amb tres medalles als Jocs Paralímpics: bronze individual a Atenes 2004 i per equips, plata a Londres 2012 i bronze a Tòquio 2020 (es van celebrar el 2021).
Arguments més que sòlids perquè el passat 21 de maig l’Ajuntament i el Club Esportiu Tenis Taula Esparreguera l’homenatgessin per la seva trajectòria esportiva. Dies abans, l’esparreguerí havia assolit dos bronzes al Para Open d’Eslovènia, en categoria individual i en dobles amb Álvaro Varela. El seu últim èxit va arribar el passat 3 de juny, quan es va penjar l’or en individual al Para Open de Montenegro.
Jordi Morales és homenatjat per l’Ajuntament i pel Club Esportiu Tenis Taula
Li agrada compartir les seves experiències i coneixements, i ser agraït amb qui l’ajuda. Perquè ho ha après a casa i perquè sap que ell no és l’únic artífex de les medalles i dels podis. “Potser algú molt egocèntric pensarà que és un èxit personal, però crec que normalment un o una esportista té clar que moltes persones són partícips del seu creixement. Donar les gràcies a qui et fa millor durant el procés et permet valorar encara més la recompensa”.
Homenatge de l’Ajuntament d’Esparreguera. Foto: CPE
Hi ha poques imatges més icòniques que l’esportista mossegant la medalla al podi. “L’èxtasi d’una medalla olímpica, per exemple, et dura els primers 5 o 10 minuts després del partit i mentre estàs al podi. “Sincerament, tots els sacrificis, esforços i hores invertides no valen la pena només per aquest moment de glòria. El que realment omple és compartir-ho amb molta gent, i més encara en esports com el meu, que és més minoritari i amb menys suports, i on realment no competeixes pels diners que puguis o no guanyar”, assegura.
Preguntar i escoltar
Morales necessita preguntar i escoltar molt, vol que li facin propostes i créixer contínuament. “Em diuen que soc una persona molt tolerable als canvis. Si l’entrenador m’indica que provi alguna cosa, ho faré. Potser, en un principi, no em convenç, però comprovaré si allò realment està fet per a mi o no. Des de ben petit he tingut aquesta actitud, que m’ha permès aprendre molt de moltes persones i de mi mateix”, enraona el palista, que té clar que aquest mètode l’ha fet arribar on és.
“Em diuen que soc una persona molt tolerable als canvis”, assegura el palista esparreguerí
Cada cop que torna a Esparreguera ho fa als seus orígens. “És la vila que m’ha fet ser la persona que soc avui dia. Hi he crescut, m’hi he format… És casa meva. El suport que hi he rebut m’ha impulsat, m’ha regalat una energia extra en èpoques en què em vaig arribar a plantejar-me la retirada”, confessa.
I tornem a parlar de la retirada, de l’adeu a l’esport. “Sincerament, sempre he admirat a qui ho deixa després de guanyar l’or olímpic o mundial, a dalt de tot. Crec que no pot haver-hi res tan immens i tan especial per a algú que competeix. Hi ha esportistes que acaben agonitzant per les lesions, patint moltíssim. Jo crec que no ho faria. Ara penso així”, matisa Morales.
