Foto: Mikael Helsing/CPE
Jordi Morales (Esparreguera, 1985) sembla d’aquelles persones màgiques que canvien estats d’ànim. “L’esport m’ha ensenyat a no desanimar-me gaire si no em surten les coses ni a treure massa pit si passa el contrari”, confessa el palista, triple medallista als Jocs Paralímpics. A Tòquio va ser bronze fent parella amb Álvaro Varela.
Un dels detalls que més sorprèn de la teva carrera és que vas debutar als Jocs Paralímpics de Sydney 2000, amb només 14 anys…
No era conscient d’on era. Ni tan sols m’havia classificat i un mes i escaig abans el seleccionador va trucar als pares informant-los que havia rebut una carta d’invitació. Vaig sentir una barreja d’il·lusió, tensió i nervis. A l’escola em van fer una festa abans de marxar… L’experiència a Sydney 2000 va ser increïble.
Algú et va fer de tutor?
Raúl Calín i Manuel Casas, els dos seleccionadors. A Austràlia em vaig fer mal al peu i durant uns dies em van portar a l’hospital en cadira de rodes.
Simeone, tècnic de l’Atlètic de Madrid, parla del “partit a partit”. Potser també s’hauria de destacar l’aprenentatge a aprenentatge.
Exacte. Si tens una perspectiva molt llarga, tot se’t fa molt més dur. Quan torno d’uns Jocs Paralímpics, sempre em pregunten si aniré als següents o si em retiraré aviat. Hi ha qui associa haver competit a sis Jocs Paralímpics al fet que sigui un iaio. Practico un esport i ho faig en una categoria on la majora té entre 30 i 40 anys, i jo en tinc 35. Acabo de guanyar un bronze per equips i de ser quartfinalista en individuals als Jocs de Tòquio, i fa tres anys vaig ser campió del món a Lasko (Eslovènia). Ostres, potser estic en el millor moment de la meva carrera. Ara he de deixar-ho?
Hi ha qui ho fa quan està en un gran moment…
Sempre admiraré qui es retira amb un or olímpic o mundial. Deu ser increïble. Jo, per si de cas, abans de marxar a Tòquio vaig assegurar que, passes el que passés, no ho deixaria.
A la capital del Japó vas guanyar el bronze per equips amb Álvaro Varela, amb qui vas ser plata als Jocs de Londres 2012. Quina complicitat teniu?
Som amics, però, sobretot, ens admirem. Sempre ha estat el meu ídol. És un esportista especial que no falla mai els dies clau. Vaig debutar a la selecció l’any 1999, quan vam ser campions d’Europa per equips. En aquells moments l’Álvaro era el millor palista del món. Malgrat la poca mobilitat que tenim, fem un doble increïble perquè ens coneixem molt bé. A Atenes 2004 vaig ser plata en individual.
“M’emociona recordar els reconeixements que m’han fet a Esparreguera”
Per què et vas enamorar del tenis de taula?
Joan Romeu, el meu entrenador al Club Esportiu Tenis Taula Esparreguera, em va tractar com un més, malgrat que fos l’únic amb discapacitat. Aquest és un esport inclusiu. Així que competia i jugava amb amistats de la meva edat. Els resultats, a la llarga, també em van ajudar a continuar.
Quin consell recordes més de Jordi Romeu?
Sempre que no arribava a una pilota em deia que creia que podia haver fet una mica més. Avui dia soc molt hàbil jugant els punts des del terra. Aplico sempre aquest “una mica més”. Forma part de mi i del meu joc.
O sigui que ets molt entrenable i, des de ben petit, molt d’escoltar, preguntar i corregir errors.
Exacte. Soc molt tolerable a fer canvis. Si Ramon Mampel, el meu entrenador al CAR de Sant Cugat i seleccionador, em diu que provi alguna cosa, ho faré.
Tens l’ego molt amagat?
Ostres… En tinc. Soc conscient dels meus èxits. A vegades la meva autoexigència, que és infinita, em porta males passades. Hi ha hagut èpoques en què no em valia guanyar de qualsevol manera. A vegades l’ego es relaciona amb algú que es creu el millor. Jo sempre he pensat que podia ser el número u, però des de la modèstia, com m’han inculcat a casa. El meu gran èxit a la vida és la gestió de les fites esportives.
Com ho fas?
Sent agraït. L’eufòria d’una medalla et dura fins que baixes del podi. Aquest moment no compensa tant esforç. El que val la pena, el millor de l’èxit esportiu és poder-lo compartir amb la gent. Amb els anys, he après a valorar molt més tot el que he aconseguit, però sobretot l’experiència. L’aprenentatge.
Què és per a tu Esparreguera?
La vila que m’ha fet ser qui soc, on m’he criat. M’emociona recordar els reconeixements que m’han fet allà. Em sento molt estimat. Malgrat ser sense públic, durant els Jocs de Tòquio em vaig sentir molt acompanyat gràcies al suport que rebia des de la distància. Era com si tingués els 8.000 espectadors del pavelló animant-me. Després de perdre el partit de les semifinals contra la Gran Bretanya, tenia 547 whatsapps, sense incloure els missatges a Instagram, Facebook… Vaig trigar dos dies a contestar tothom. No em volia deixar ningú.
