Foto: Francisco Santisteve
‘”Joan, t’has entrenat tot l’any i ara estàs a punt d’abandonar! Ets un desgraciat!’. Em vaig dir tot això i molt més perquè castigar-me em va donar forces”, confessa Joan Canet (Barcelona, 1975), nedador de reptes i soci del CN Granollers. Aquest estiu va nedar els 40 quilòmetres que hi ha de Menorca a Mallorca per lluitar contra l’ELA.
O sigui que empipar-te amb tu mateix et fa treure més energia i t’ajuda a concentrar-te. Sembla que hauria de ser al contrari.
A mi em funciona. Em vaig empipar amb mi i el món. Amb tot. Estava sol i necessitava un cop d’efecte. Vaig tenir un parell d’hores molt cruels en què se’m va girar el vent en contra i tenia la sensació que no avançava. Si vaig nedar les últimes sis hores, va ser per força mental. Vaig completar el repte en 14 hores i 28 minuts.
Ets un esportista pacient?
Qui em coneix et diria que no. Soc tot un nervi!
Però ets pacient perquè quan sents que no pots més saps que sí que ho aconseguiràs.
Sí! Em sorprèn la meva capacitat d’assimilar l’esforç a llarga distància. Potser no faria molt bé els 100 metres a la piscina, però sí els 10.000. Sabia que arribaria a Mallorca perquè m’havia entrenat molt bé. Tenia un caiac al costat que m’anava donant provisions cada 45 o 50 minuts, i 100 metres per davant hi havia un vaixell, amb l’Anna, la meva dona, el meu amic Víctor, i altres persones que observaven que tot fos correcte i es respectés la normativa.
Què no podies fer?
Tocar en cap moment el caiac ni el vaixell. Per completar aquest recorregut entre Menorca-Mallorca has de portar banyador slip, ulleres i gorro, anar amb les mateixes condicions que els primers que ho van fer.
Vas descobrir la natació per prescripció mèdica.
Vaig jugar BM Granollers fins a juvenil i més tard em vaig aficionar a la bicicleta de muntanya. Després de diverses caigudes em vaig fer mal a l’esquena. Hi porto una placa de titani. L’any 2010 el metge em va dir que ja no podria fer esports d’impacte i em va recomanar la natació. En tenia nocions bàsiques.
“Al mar, quan competeixes en llarga distància, et passes moltes hores sol”
Ara domines la tècnica i gaudeixes d’un esport que molt sovint ens regala moltes imatges de companyonia en les competicions.
És una disciplina tant dura com noble. S’hi respira molt respecte. Al mar, quan competeixes en llarga distància, et passes moltes hores sol o amb grups molt reduïts. Tenir algú al costat, encara que sigui un rival, sempre va bé, i mai, però mai, dubto en ajudar si és necessari.
Què has après amb aquest projecte solidari?
M’he sentit molt bé ajudant i he descobert que la natació és el meu esport. Sabia que era un bon nedador perquè havia creuat l’Estret de Gibraltar, l’any 2015, o perquè havia superat la Batalla de Rande, la travessia de 27 km entre les illes Cíes i l’illa de San Simón, a Galícia. El repte m’ha fet veure que puc assolir desafiaments bèsties. El procés m’ha desgastat físicament i mental.
Només vas adonar-te que necessitaves descansar quan va acabar tot.
Ara nedo per plaer. Avui, per exemple, he fet al CN Granollers 3.000 metres tranquil i relaxat, i mira que aviat tornaré a competir. En tres setmanes acabaré la temporada i descansaré uns quants mesos per recuperar l’esquena i pensar en nous reptes per al 2022.
Què és per a tu la solidaritat?
Donar el millor de tu sense esperar res a canvi. Anava molt perdut perquè mai havia fet cap projecte solidari i no sabia si dedicar-lo a la lluita contra una malaltia o què fer exactament.
I per què vas triar l’ELA?
Gairebé no veig la tele, però aquell dia la vaig engegar i vaig veure una entrevista a Juan Carlos Unzué, l’exporter del Barça, on també va ser segon entrenador i tècnic de porters. Em va captivar l’enteresa amb què viu l’ELA i dos dies després vaig decidir que dedicaria el meu següent repte a aquesta malaltia, tant als malalts com als familiars.
Es parla poc dels familiars…
Molt poc. El cas és que vaig contactar amb la Fundació Miquel Valls, que dona ajuda física o psicosocial a l’entorn i a les persones malalties. L’ELA desgasta físicament, però no mental, fa que el cos perdi algunes funcions bàsiques i la persona passa a dependre d’altres. L’entorn també pateix molt i necessita atencions. Ajudar-lo també és vital.
