Foto: CF Badalona
“A mi se’m coneix en 30 segons. Soc normal, senzill i transparent, i confio en les persones fins que m’enganyen”, confessa Javi Moreno (Silla, València, 1974), entrenador del CF Badalona. Divertit, proper i persistent, Moreno va tenir una carrera notable com a futbolista a Primera Divisió i va jugar a Itàlia i Anglaterra.
Potser hi ha qui no sap que vas formar-te a les categories inferiors del Barça.
A la Masia vaig passar els millors anys de la meva vida. N’hi vaig estar gairebé set. Una lliçó de futbol i vida.
Vas arribar a fer algun entrenament amb el primer equip?
Un. Només començar els partits reduïts, Julen Lopetegui, el porter [i actual tècnic del Sevilla], em va donar un cop en una pilota dividida i vaig haver de marxar del camp.
Vas parlar amb Johan Cruyff?
No gaire. Sí que ho vaig fer quan vaig jugar a l’Alabès amb el seu fill Jordi. Era un savi.
Subcampió de l’antiga Copa de la UEFA contra el Liverpool, 22 gols a la Lliga… La teva millor temporada va ser la 2000-2001?
Sense dubte. I la més especial pel grup, el més humà i unit en què he estat. Em sento orgullós de la meva carrera. Ningú m’ha regalat res.
Abans de fitxar pel Milan vas poder tornar al Barça?
Sí. Hi vaig estar molt a prop. Al final vaig acabar al Milan, on m’hauria agradat jugar més. Malgrat això, vaig marcar nou gols i crec que vaig ser el tercer davanter més golejador, després d’Andriy Shevchenko i Pippo Inzagui.
Sempre has estat observador?
Sí, i molt. Moltes vegades mirant els jugadors sé què pensen de mi.
Sembles molt sincer i directe.
Ho soc. Ara l’equip necessita que sigui pràctic i que no faci massa invents ni provatures. Ens calen punts i victòries. Jugaran els 11 que més treballin.
Vas aterrar a un CF Badalona amb dos punts en sis jornades. Com estava el grup?
Físicament, espectacular. El que més em preocupava era l’estat anímic i l’equip estava molt unit. He d’agrair molt el treball de Nacho Alfonso i el seu cos tècnic.
Com cuides els jugadors després d’una errada important?
Parlo amb ells i els transmeto confiança. I faig el mateix quan es lesionen. Són humans. Entenc que un jugador estigui empipat amb mi, perquè jo també he estat a l’altra banda. No puc admetre, però, que no es deixi l’ànima als partits i entrenaments.
“Ara l’equip necessita que sigui pràctic i no pas que faci massa invents ni provatures”
Diumenge rebreu el CE Europa, que té els mateixos punts que vosaltres (13), tres menys que el desè i un més que el penúltim.
És un equip perillós que té un bon tracte amb la pilota.
Et va costar molt retirar-te?
No. Quan vaig recuperar-me d’una lesió al Lucena FC, veia que dos metres després d’haver regatejat un jugador ja el tenia a sobre. El cap em funcionava genial, però el cos ja no em responia. Després de dos anys desconnectat del futbol, d’una pausa necessària, em vaig treure el curs d’entrenador.
El teu primer equip va ser l’Utiel.
El poble del meu pare. El vaig agafar a uns 10 punts de la permanència i ens vam salvar l’última jornada. Així que vaig complir la meva promesa: vaig pagar el viatge en vaixell i l’hotel a Eivissa als jugadors. Vam passar quatre dies molt macos.
Quin detall, Javi! Vas tenir algun entrenador amb qui t’identifiquis especialment?
Luis Aragonés i Paco Jémez, per la seva manera de fer i caràcter. El que no m’agradava d’un tècnic era que em mentís dient-me que comptava amb mi i jugaria un dia, i que no fos així. Si li comento a un jugador que jugarà, ho farà.
L’Atlètic de Madrid et va cedir al Bolton, de la Premier League.
Va ser una experiència complicada perquè, entre altres coses, no vaig adaptar-me a l’idioma d’allà. Em va anar millor al següent club, el Saragossa, on vaig guanyar la Supercopa.
Vas ser cinc cops internacional.
I després del debut, una derrota per 3-0 contra Anglaterra i fallant un penal, pensava que Camacho no em tornaria a convocar. Però ho va fer. Vaig marcar un gol, el segon, en la victòria per 4-1 contra Bòsnia.
Recordes tots els teus gols com a professional?
Sí. D’alguns en necessitaria alguna referència. A més dels que he fet a finals i ascensos, em quedo amb dos des del mig camp, un amb el Yeclà, a Cadis, i un altre, amb el Numància en un amistós.
Ja no es veuen gaires gols així.
Molts menys. Ja no hi ha el murri que treu de pressa i és un detall que s’aprèn jugant al carrer, i ara no es fa.
Vist en perspectiva, què t’agrada més i què menys del Javi Moreno futbolista?
Era persistent i em deixava l’ànima per complir els meus somnis. Menjant era un desastre. No teníem els coneixements d’ara.
