Iván Faure

Iván Faure amb la seva càmera al Llac Inle (Myanmar). Foto cedida

“Quan viatjo i una mirada em crida l’atenció, necessito apropar-me, xerrar amb aquella persona i saber més de la seva vida. Si hi ha connexió, li demano si li puc fer la foto. El retrat té un relat, un abans, un durant i un després. És la meva manera de veure i de viure”, descriu Iván Faure (Barcelona, 1978), entrenador del CB Roser. El colomenc és un conversador extraordinari.

Darrere les seves fotos no hi ha pautes ni indicacions prèvies. Només complicitat i autenticitat, tresors que necessiten temps. I quan Faure s’endinsa en un país (n’ha visitat 103 i en destaca Myanmar, el Pakistan, l’Iran i Austràlia) ho fa amb els ulls i les orelles ben oberts, i sol. “El que més el sorprèn a molta gent és que viatgi sense companyia. Ostres, com em puc avorrir si durant les 24 hores del dia estic fent el que vull? És fonamental gaudir de la soledat igual que de les relacions humanes”, exposa.

Descriu el silenci com a quelcom “meravellós i, sobretot, necessari”, i que frueix passejant per països “remots” càmera en mà. “Quan vas en bici i et passes hores sense veure ningú perquè, per exemple, ets enmig del desert australià, només sents el pedaleig, la respiració…”, continua Faure.

Més enllà del destí inicial i de comprar el bitllet d’avió, els seus viatges no tenen guió. No programa res. Es mou per sensacions: si no li convenç l’allotjament o la ciutat, explorarà altres terrenys. A l’Iran, Uganda, el Marroc i Algèria va ser detingut i interrogat “per fer fotos sense voler a zones que no toquen”. “Potser m’han tractat com si fos un espia, però la cosa sempre ha acabat bé. Soc empàtic”, afegeix. A la majoria de països que ha visitat tindria una llar per dormir si hi tornés: “El tracte humà és el millor regal”.

Humanitat i puresa

Conserva la curiositat de la canalla i busca la humanitat i la puresa en tot el que fa, i també, és clar, en els seus equips. El seu nou grup, el sènior A del CB Roser, és “molt humà” i transmet “molta puresa”. Hi continuen fins a vuit jugadores (Serena Mirat, Mar Trabal, Estela Cusiné, Elna Guardiola, Lucía Fernández, Berta Sellarès, Marta Urbano i Aida Nebot). Hi arriben Aixa Soumah i Marina Portillo, a qui ha entrenat al CEJ l’Hospitalet, i Inés Perezpayá i Clàudia García, procedents del Draft Gramenet. És la seva segona etapa al conjunt eixamplenc. Hi ha tornat perquè “em coneixien i conec la casa, i sé que és un club en què et deixen ser tu”.

L’entrevistat esprem la vida i les experiències al màxim, és un addicte a la intensitat, a sentir i a les converses profundes i les connexions emocionals, que són cada cop més difícils de trobar. “Els meus equips mai són freds. Per bo o per dolent, senten molt la victòria i la derrota. Transmeten molt a la pista”, enraona.

Fa cinc anys que viu al Masnou, que va triar perquè necessitava a prop “natura i tranquil·litat”. “I tinc la platja i la muntanya a davant i a darrera”, afegeix. Mentre fa bon temps, va a treballar i torna de Santa Coloma de Gramenet en bici. És el seu “moment de relaxació del dia”, 16 quilòmetres sense agafar la carretera, entre el passeig marítim fins a Sant Adrià de Besòs i pel riu Besòs. “Cada cop m’agraden més les ciutats petites o els pobles”, confessa.

“Les millors idees em surten pedalant. De fet, molts cops a l’estiu m’escapo tres o quatre hores per pensar en com jugarà el meu equip”, confessa el colomenc, un etern observador: “Quan vaig a veure un partit d’un rival, em fixo en els gestos i les emocions que transmeten el cos tècnic i les jugadores. És una informació vital per preparar el matx. Crec que puc arribar a captar de pressa la idiosincràsia dels equips”.

Es va iniciar al bàsquet al col·legi Lumen Saile, de cadet a sènior i, també a la seva ciutat, va jugar a l’ADE Fuster, un any a sub 21 al CB Singuerlin i un parell al Femení Santa Coloma, “un club format per uns amics que ja no existeix”. Després van marxar en bloc al CB Puigfred, a Montigalà. Allà, amb 26 anys, va penjar les sabatilles perquè ja li interessava més entrenar que jugar. A la seva ciutat ha dirigit l’ADE Fuster i el Draft Gramenet.

Per a Faure l’ascens a Copa Catalunya amb el CEJ l’Hospitalet és un dels seus capítols més especials com a entrenador: “Vam ascendir sis setmanes abans amb un equip amb una química impressionant. Tant que, un cop o dos a l’any, ens reunim les 11 jugadores, els dos ajudants i jo. Hi ha d’haver alguna cosa més del bàsquet. Reduir-ho a guanyar o perdre és molt fred. Cal gaudir el camí, no?”.

Al conjunt hospitalenc també va viure un dels moments més complicats de la seva carrera, quan va acordar amb el club no acabar la seva última temporada de la seva primera etapa. “Em vaig adonar que no estava entrenant ni dirigint bé l’equip. Estava fos i esgotat mentalment, i vaig voler fer un pas enrere. Si et soc sincer, va ser un error començar aquell curs. Després de l’anterior, no gaire bo, sentia que no podia marxar amb aquelles sensacions de l’entitat ni dir adeu així a jugadores que feia molt temps que entrenava i eren família per a mi”, confessa.

Sempre sincer

El seu parèntesi del bàsquet va durar un any i nou mesos. Fins que va entrar de nou a la roda amb un breu periple com a ajudant d’Isaac Fernández al Barça CBS, i després va arribar la trucada del Bàsquet Maresme Boet Mataró 3 Viles, on va ser segon de Bea Pacheco al sènior, a Lliga Femenina Challenge, i entrenador de l’equip masculí a Segona Catalana. Més endavant, el va tornar a trucar el CEJ l’Hospitalet per dirigir el júnior A femení, a Preferent. “Vaig acceptar la proposta, que vaig compaginar amb els dos equips a Mataró, com a favor personal. Perquè era el club que era i perquè coneixia les jugadores des de mini”, tanca, sempre sincer, Faure, tot un explorador.