Gina Navarro, jugadora del CN Poble Nou, durant un partit. Foto: Ainhoa Sánchez Pinacho
“Jo era la típica nena petita, rosseta i cuca, i molta gent em preguntava per què jugava a rugbi si em faria mal. Com més m’ho repetien, més m’agradava. Soc molt tossuda”, explica Gina Navarro (Barcelona, 2005). És autèntica.
En el rugbi, la jugadora del CN Poble Nou va trobar “moments de pau i diàleg interior” en una època convulsa. Va ser una beneïda casualitat. Un divendres es va quedar a dormir a casa d’uns amics i l’endemà aquests li van fer la proposta que li canviaria la vida: “Gina, ara tenim entrenament. Ens hi acompanyes?”.
A la grada observant hi va estar pocs minuts. Ja va voler baixar a la gespa i des que va provar el rugbi li va encantar. “Des del primer dia em vaig sentir en família. Em vaig oblidar de pressa que era l’única nena. Les millors amistats me les ha regalat aquest esport”, se sincera Navarro, sempre incansable i, de petita, molt trapella.
En el seu primer equip hi havia barrejats jugadors sots 12 i sots 10 perquè no n’hi havia prous per fer més grups. “Quan vaig veure un noi gegant de 13 anys, em vaig preguntar què feia jo allà, amb 10 i petitona…”, recorda. El 2022 ja farà 8 anys d’aquell moment. “Després del primer entrenament li vaig dir al meu pare que volia quedar-me al CN Poble Nou”, confessa la barcelonina.
Inconvenients inicials
Aquest curs és el primer de Navarro a Divisió d’Honor Catalana amb el sènior femení, amb qui havia entrenat dos o tres dies la temporada passada. Fins que es va lesionar. Temps insuficient per haver-hi establert un vincle ni per tornar-hi, mesos després, sense una motxilla d’inconvenients: “Pensava que eren molt grans i adultes, i que potser serien més serioses que els nois… No les tenia totes amb mi perquè no estava acostumada a jugar amb noies a rugbi”. “Simples ximpleries meves perquè m’han rebut genial i em cuiden molt”, amplia Navarro.
Abans era la flanker, la número 7, “una davantera més àgil que se centrava en la defensa i el placatge”. Ara fa de 12, de primer centre, “qui decideix jugades, pot defensar, ataca com vulgui…”. És molt observadora i disciplinada. L’aprenent ideal. “Soc molt bona soldat. Si em dius què i com ho he de fer, ho clavaré”, es retrata. Ha descobert que, per molt que li quedi per a aprendre, té traça per decidir. “No em vull posar floretes, però l’experiència fa que tingui bona visió de joc”, afegeix.
Compta els dies que falten per al pròxim partit, el 28 de novembre contra l’AVR Barça, “l’equip que potser ens posarà les coses més difícils”. “Són un grup molt complet que fa un gran rugbi i amb dues o tres jugadores que destaquen encara més que la resta”, les descriu. “Serà un partit duríssim, però nosaltres mai abaixem els braços”, assegura, orgullosa.
