Miguel Luque, a les Sèries Mundials de Barcelona. Foto: Toni Delgado
Un dels grans privilegis de fer periodisme és accedir a l’espai entre bastidors, on s’amaga el treball invisible. Són gairebé les cinc de la tarda del primer dia de les Sèries Mundials de Natació Paralímpica, les Swimming World Series Barcelona 2025, celebrades del 20 al 23 de març, i al centre de premsa del CN Barcelona hi ha molt de moviment. Víctor Durán està a punt d’arrencar la retransmissió i dona i rep les últimes instruccions. Pol Aguilar (Barcelona, 1999) es presenta amb una encaixada de mans i amb energia. La necessita: és el responsable de premsa de l’organització local, la Federació Esportiva Catalana de Persones amb Lesió Cerebral (FECPC).
“Des de fora, qui vingui de públic o qui gaudeixi la competició en reproducció en línia no veurà res estrany, sinó un funcionament correcte de l’esdeveniment. A dins sí que hi ha moments més caòtics o més tensos. Hi inverteixes moltes hores i il·lusió, i t’omple que les coses surtin bé”, comparteix Aguilar. Hi ha mil detalls a controlar abans, durant i després de la competició, i l’equip de l’organització necessita ser ràpid i resolutiu davant els problemes i imprevistos.
És l’estrena —amb molt bona nota— de Barcelona com a seu de la competició de la Federació Internacional de Natació Paralímpica (World Para Swimming), que es disputa sota el sistema de multi-discapacitat. Els nedadors competeixen junts, independentment del seu grau d’afectació, i venç qui s’apropa més al rècord del món de la seva classe.
La ciutat, que organitzarà, com a mínim, tres edicions més de les Sèries Mundials de Natació Paralímpica, ha estat la tercera cita d’un circuit que va arrencar a Melbourne (Austràlia) i va continuar a Lignano Sabbiadoro (Itàlia). Fuji-Shizuoka (el Japó), Indianápolis (els Estats Units), Limoges (França), Guadalajara (Mèxic) i Lima (el Perú) completen les seus.
“A poc a poc, més ciutats es van afegint a les Sèries Mundials i el món paralímpic arriba a més racons del món. I que també es facin a Barcelona és un orgull i és vital perquè hi hagi més infants a qui els cridi l’atenció la competició i s’apuntin a nedar”, intervé, feliç, Núria Marquès (Castellví de Rosanes, 1999), del CN Sant Feliu. L’últim dia sumarà una medalla de bronze als 100 metres espatlla.
Potència mundial
La natació paralímpica estatal és una potència mundial, amb Catalunya com a principal representant. “A les Sèries Mundials competim, no només contra esportistes de la nostra categoria —de grau d’afectació—, sinó també contra la resta, i això fa que el nivell pugi. M’ha sortit una prova molt bona i m’he quedat a menys de tres dècimes de fer la marca mínima per al Mundial de Singapur de setembre”, exposa Sarai Gascón (Terrassa, 1992). Ha assolit el bronze als 100 metres lliure.
La nedadora del CN Terrassa es va agafar un temps de descans després dels Jocs Paralímpics de París. I ara, després de tornar a la competició, té bones sensacions.
“És una meravella poder competir a Barcelona i en aquest club tan icònic, en unes instal·lacions fantàstiques i amb aquestes vistes”, celebra Miguel Luque (Granollers, 1976), que ha nedat al seu club, el CN Barcelona.
“Aquest matí he fet 51,84 segons i el meu entrenador m’ha dit: ‘Vinga, Miguel, hem d’intentar millorar el registre a la tarda’. A continuació, m’ha donat quatre pautes i he rebaixat el temps 16 centèsimes. Això sempre és una alegria”, celebra el paretà. El segon dia guanyarà la medalla d’or als 50 metres braça i el tercer, la de bronze als 150 metres estil.
“Si vols que en Miguel surti a la foto amb el seu millor somriure, només m’ho has de demanar”, es presenta, divertit, Mario Blázquez (Madrid, 1987), mentre retrato Luque. Blázquez ha vingut a Barcelona com a tècnic de suport de tres o quatre nedadors. “Ajudo a qui potser té una mica més de discapacitat i també li puc donar un cop de mà a qui sigui a l’escalfament, mesurant-li els temps… Soc aquí per al que faci falta!”, assegura.
Els patrocinadors
És el moment perfecte per parlar dels patrocinadors i de la seva importància en l’esport paralímpic. Gascón té 32 anys i en fa ja 23 que competeix. “A l’esport paralímpic a vegades és molt difícil que hi hagi patrocinadors i abans encara ho era més. També hi havia poca visibilitat als mitjans de comunicació. En aquest aspecte també s’ha millorat”, recorda la terrassenca. El seu primer patrocinador va ser Infisport, una marca de suplementació. “En aquest últim cicle olímpic he tingut més suport que mai de les marques, que són un gran impuls per assolir els meus objectius”, agraeix Gascón.
Qui primer va col·laborar amb Luque, ajudant-lo fins a on ell no podia arribar, va ser l’Ajuntament de Parets del Vallès. “I el consistori encara em dona un cop de mà. No puc oblidar-me tampoc de petites empreses, importants perquè pogués anar a un campionat o comprar material. I, és clar, sempre tinc molt present Xavier Gabriel, fundador de La Bruixa d’Or, a qui trobo a faltar”, destaca el paretà, que ha participat en set Jocs Paralímpics.
A Marquès li brillen els ulls recordant un dels seus primers patrocinadors, My Barcelona Events, una petita empresa. “Van apostar per mi quan no havia guanyat res i s’han portat també molt bé amb la família. Encara avui em feliciten quan guanyo medalles. La veritat és que el pare ha mogut cel i terra perquè disposés de recursos per poder gaudir d’aquest esport”, destaca la castellvinenca.
El pare, Pere Marquès, és el seu representant? “Més o menys… Bé, tampoc li vull posar aquesta pressió perquè ell ja té una feina… El pare i la mare són un equipàs. Les amistats, l’entrenador, els companys i els patrocinadors també són responsables dels meus èxits. Qui ens patrocina posa el seu gra de sorra perquè la societat sàpiga que les persones amb discapacitat tenim moltes capacitats per competir i fer vibrar l’afició. Generem la mateixa emoció”, defensa Marquès.
La valentia de Miguel Luque
