Cinto Garcia, entrenador de l’FS Estel Vallseca. Foto: David Garcia
“Quan fa molt de temps que estàs en una categoria o en un club, hi ha un desgast molt gran i necessites fer un canvi. És el que em va passar al CFS Eixample, on vaig passar 10 anys com a coordinador, entrenador o jugador”, reflexiona Cinto Garcia (Barcelona, 1987), que va acumular ascensos i lligues amb diferents equips de l’entitat. Cap “més bèstia” que amb el sènior femení, a qui va pujar quatre categories fins a col·locar-lo a Segona Divisió, on ara és un dels planters de referència.
Sent que va arribar on va arribar al CFS Eixample gràcies a les jugadores que va tenir, “d’un nivell altíssim”. “Ens exercitàvem en pistes de col·legi i competíem contra equips amb realitats molt diferents, on les esportistes no havien de pagar per jugar i entrenar-se”, recorda Garcia.
Després de l’ascens a Divisió d’Honor amb la Penya Barcelonista Anguera, on jugava molt i va iniciar-se al futbol 11, Garcia va fitxar per la UE Sant Andreu, que sí que podia oferir-li una categoria alta: “Vaig abraçar, literalment, la proposta. Hi vaig començar a jugar de carriler, una posició en què vaig despuntar”.
Carriler i extrem
El seu gran curs a Sant Andreu li va obrir les portes, l’últim any de juvenil, al CE Mercantil sabadellenc, on va competir a Nacional com a carriler i extrem. Com que el club no tenia sènior, va valorar les ofertes de l’FC Martinenc, el Poble Sec o la UE Caprabo, que era el filial del CE Europa i amb qui va passar les proves. La perspectiva era que, amb el temps, pogués jugar amb el primer equip. Però quan encara no havia signat el contracte, Garcia es va trencar els lligaments encreuats del genoll.
“Em vaig lesionar de la manera més ximple possible, jugant amb les meves amistats. Mon pare m’ho recorda a vegades”, confessa. Un contratemps amb què, al final, va tancar la seva etapa en el futbol 11. Quan es va recuperar, jugava amb els amics fins que un dia un rival li va parlar de la secció de futbol sala de la UE Sants.
Al conjunt santsenc va reprendre la seva història amb el futbol sala, que havia tancat des que havia descobert aquest esport al Col·legi Sant Miquel. Després d’un curs excel·lent amb la UE Sants, amb més de 30 gols, el barceloní va rebre la trucada de l’FS Estel Vallseca, on va competir abans d’aterrar al CFS Eixample, el club on ha assolit més funcions.
Ara viu la seva segona etapa a l’FS Estel Vallseca. La temporada 2021-2022 hi va tornar com a jugador i el passat mes d’abril es va trencar els lligaments encreuats de l’altra cama. Aquesta temporada és l’entrenador del Tercera Nacional masculí. Els seus inicis a la banqueta van ser a l’Escola Carlit, amb un masculí i un femení escolars.
El curs 2018-2019 Garcia va aterrar a Primera Divisió per dirigir l’AE Penya Esplugues. “Em vaig tirar de cap a un projecte il·lusionant. La idea era que Robert Caneda ho deixés un cop iniciada la temporada i que m’introduís al club i a l’equip fins que jo fos el primer entrenador. Ell atresorava una experiència a l’elit que jo no tenia. Vam aconseguir classificar-nos per primer cop per a una Copa de la Reina”, recorda, orgullós.
A quarts de finals van exigir al límit el CD Futsi Atlético Navalcarnero, l’actual campió de la competició i que només va guanyar per 5-4. L’AE Penya Esplugues volia que continués, però el barceloní pensava que ja hi havia assolit grans coses i va decidir tornar al CFS Eixample. Així és Garcia, un apassionat inconformista que detecta quan ha de canviar de reptes.
