Eli Soriano, amb un àlbum de fotos molt especial que li van regalar les amigues. Foto: Toni Delgado
Quan el moment s’apropa, Eli Soriano (Barcelona, 1989) observa la banqueta del Lima Horta Bàsquet i es deté en Sergio Manzano, l’entrenador, i en la seva companya Marina Vallés. Amb els ulls els diu: “C’est fini —s’ha acabat—”. I pocs segons després, quan falten per disputar-se poc més de dos minuts del partit contra el Barakaldo Emakumeen —just el seu penúltim equip—, Soriano surt de la pista substituïda per Anna Flores. L’exjugadora del Club Joventut Les Corts aplaudeix el públic, que crida el seu nom de pila.
L’Eli pica de mans i s’abraça amb l’equip. Ja asseguda, es treu la cinta de la cama i la protecció del genoll, i les deixa caure amb suavitat. S’eixuga les llàgrimes i torna a plorar, ara ja amagada sota la samarreta. Se’n va una icona del bàsquet català.
Mai l’havia vist gaudir tant en una pista de bàsquet. “És el matx en què més he fruït de la meva carrera i crec que ha estat així perquè tot acompanyava. La penúltima jornada vam assolir la permanència en una categoria tan dura com la Lliga Femenina Challenge i a mi em venia de gust acabar bé amb el bàsquet”, comenta després del triomf per 76-60. Ha anotat 15 punts i ha repartit sis assistències.
Una mirada especial de la protagonista del reportatge cap a la banqueta del Lima Horta Bàsquet. Foto: Toni Delgado
Una samarreta especial
Soriano porta orgullosa la samarreta especial que li ha regalat l’equip, amb un “Gràcies, Eli” al pit, envoltat per una pilota de basquetbol i, a l’espatlla, el dorsal 14 i el seu primer cognom. El bàsquet, el grup i la competició l’han reconnectat amb ella mateixa perquè, per circumstàncies personals, havia decidit que no jugaria aquest curs.
Així va ser fins que, amb la temporada ja iniciada, va començar a assistir als entrenaments del Lima Horta Bàsquet. “Hi anava per sumar, jugar i passar-m’ho bé, i per estar en forma. Aquella era la proposta inicial, fins que em vaig animar i vaig pensar que mentalment m’aniria bé competir”, confessa.
Se sent molt afortunada pel grup amb qui ha compartit els seus últims 20 partits com a jugadora, en la segona etapa al club. No sap si l’han cuidat com una veterana o com la petita, i sí que té clar que hi ha estat molt còmoda. “Desconec quin impacte he tingut en el grup. Potser la meva arribada va ser un aire fresc. Hem competit contra equips amb molts recursos humans, econòmics i logístics. Som un grup modest i honest que, com indica l’etiqueta de la samarreta que m’han regalat, fem patir. Fem patir, però ens hem salvat”, ressalta Soriano, que ha acabat el partit adolorida, amb un fort cop a l’abdomen.
Eli Soriano i Marina Vallés, emocionades, després del partit. Foto: Toni Delgado
Sergio Manzano
Amb cap entrenador més hauria tornat a les pistes. Per a la barcelonina, Sergio Manzano és un pilar a la seva vida. Es van conèixer al Club Joventut Les Corts. “Amb els anys, el Sergio es va convertir en un amic i, en alguns moments, fins i tot ha estat el germà de sang que mai he tingut. Sempre hi és quan el necessito”, agraeix.
L’entrevistada no oblida que, quan ja era sènior de vuitè any, Manzano continuava exigint-la com si fos una júnior o una sènior de primer. “Jo pensava: ‘Deixa’m en pau, paio!’. En aquell moment no entenia la seva actitud. Ara, sí. Sempre m’ha impulsat a ser millor. M’ha exigit molt i també m’ha donat molt. No em puc queixar”, sosté, expressiva.
Gràcies a Soriano, Juli Climent, tècnic ajudant del Lima Horta Bàsquet, ha après a veure l’esport d’una manera diferent. “T’exigeix molt i aporta un plus de competitivitat al grup. Ella és la primera que dona exemple sent una líder a dins i a fora de pista. Fa anys tothom al club s’emmirallava en la Laura López i l’Eli n’ha agafat el relleu. Fa goig veure com l’animen les petites. Al sopar de l’entitat tothom volia estar amb ella, i és normal. S’ho ha guanyat”, celebra Climent.
La connexió entre el públic i l’equip és total. Eli Soriano dirigeix el ball. Foto: Toni Delgado
“Sigues dura i ves-hi amb confiança, perquè tens aptituds”, li va aconsellar Soriano a Mar Pacheco al principi de temporada. La pivot, exjugadora del Club Basket Almeda i del Club Joventut Badalona, estava passant per un moment personal delicat i ho reflectia a la pista. “És una líder natural que et fa confiar més en tu i et provoca el clic definitiu. T’escolta i et fa bromes, i, a més, multiplica la unió del grup. T’ajuda a millorar, ho dona tot i vol que tu facis el mateix”, afegeix Pacheco.
A Noa Sánchez li havien avançat que Soriano era molt exigent. “He comprovat també que té geni i, la veritat, és genial que algú et foti canya, perquè et fa créixer més. És una jugadora increïble que s’ha adaptat molt de pressa a l’equip i que ens ha ajudat moltíssim des del primer dia. Sincerament, no sé què hauríem fet sense ella…”, destaca.
“L’Eli té un talent innat i una visió de joc privilegiada, i és una assistent de luxe. És pura inspiració”, la retrata Nuria Barrientos, que viatja al 30 de novembre de 2024 i aterra al Pez Volador, el pavelló del Real Canoe NC. És la desena jornada i l’equip encara no ha guanyat cap partit. Al descans, Barrientos està enfonsada i Soriano la reactiva. “No recordo exactament què em va dir. Sí que em va animar molt i em va ajudar a trencar la barrera mental que tenia. No vaig anotar fins a l’últim quart, quan vaig sumar deu punts”, recorda, agraïda.
Abraçada entre Míriam Solozabal i Soriano, amigues per sempre. Foto: Toni Delgado
Un fitxatge “clau”
Per a Juli Climent, el fixatge de Soriano va ser “clau”. L’equip encadenava derrotes i patia la lesió de llarga durada d’una peça fonamental com Marina Vallés. “L’Eli va ser com una bombolla d’oxigen. Va reactivar les jugadores i el cos tècnic. En qualsevol moment de dubte, sempre hi era i sempre hi és. És com el teu cinturó de seguretat”, descriu.
Quan li pregunto per què li donaria les gràcies al bàsquet, Soriano mira de reüll la cistella més pròxima i somriu. “El bàsquet m’ha donat quasi tots els tresors que tinc a la vida. M’ha regalat el meu millor grup d’amigues, el Club Social. Som la generació del Club Joventut les Corts que vam ser campiones de Catalunya quatre cops i ens diem així perquè, malgrat que ens entrenàvem tres o quatre vegades a la setmana, fèiem més vida fora de la pista. I això és molt difícil, eh!”, exposa, divertida.
Mil gràcies per tot i molta sort en les teves pròximes aventures, Eli! Foto: Toni Delgado
La moda
Gran part del Club Social li ha portat flors i li ha preparat un àlbum de fotos preciós amb moments únics. Després, amb més tranquil·litat, revisarà les imatges. “He vist que la primera foto és d’un campus i de fa 20 anys! M’hi retrobaré amb els pantalons per sota els genolls… Com ha canviat la moda… Aquest esport m’ha fet conèixer la meva parella i també m’ha regalat una altra persona especial, en Sergio, que per a mi és molt més que un entrenador. El bàsquet m’ho ha donat tot”, enraona amb la mà al cor.
“Toni, com aquesta serà la nostra última entrevista… Ens fem una abraçada, oi?”, em demana Soriano. Ens abracem i se’n va somrient i enèrgica, acompanyada de pensaments, emocions i records, i, sobretot, de persones. Mil gràcies per tot i molta sort en les teves pròximes aventures, Eli.
