El silenci de Valentina Berr

“Conviure amb el silenci ha estat molt dur… En certa manera, deixar el futbol m’ha alliberat i ara ja puc parlar sense por que les conseqüències afectin el que estic fent”, confessa Valentina Berr (Ripollet, 1993), la primera jugadora trans catalana federada, que el passat 28 de juny, Dia Internacional de l’Orgull LGBT, va anunciar que penjava les botes al CE Europa.

Quan va començar a jugar a futbol, va decidir concentrar-se a gaudir amb les companyes. Com a esportista no li venia de gust fer activisme ni intentar convèncer ningú, “i menys quan em vaig trobar un entorn tan càlid que m’entenia i no em qüestionava”. El contrast eren els improperis que rebia a les xarxes socials o on fos, atacs d’odi i la violència estructural contra les dones trans per part “d’institucions, mitjans de comunicació i de molta gent que assetja a qui se surt de la norma”. “Un patiment que no compartia amb l’equip ni amb la premsa. Hi ha gent del meu entorn que desconeixia o desconeix moltes de les coses que m’estaven passant, com els atacs de pànic i ansietat que patia, sobretot abans i després de partits i entrenaments”, relata.

Reconeix que sense el suport que ha rebut no hauria aguantat gaire als terrenys de joc, on el 16 de desembre de 2018 va debutar amb el Terrassa FC amb una assistència i un gol de penal. Vivia en “un xoc de trens constant” entre la necessitat de “deixar-ho perquè no aguantava més” i l’estima que li tenien moltes persones.

La seva millor temporada esportiva ha estat la més dura per a la ripolletenca. “Al camp tot anava rodat, el vestuari i els resultats eren excel·lents, em sentia més a gust que mai en un grup i l’estil de joc m’encantava… Si ni tot això salvava la situació, havia de fer un pensament…”, explica. Al gener tenia clar que deixaria el futbol al final de temporada i així li ho va comunicar a l’entrenador, Joan Bacardit, que volia que s’ho replantegés.

Berr sent que va estirar tant la corda que es va trencar. Així, després de celebrar, primer l’ascens a Tercera Divisió RFEF i, més tard, el campionat de Lliga, va explotar. “Era molt bèstia… No podia sortir de casa i ja no vaig anar a cap entrenament més”. A Bacardit i Nany Haces, coordinadora del futbol femení al CE Europa, els va demanar temps per poder parlar amb les seves companyes: “Necessitava més força per fer-ho. L’equip va al·lucinar, va entendre la meva decisió i li va semblar bé que em cuidés”.

“No estàvem tan bé”

Moltes vegades, quan mira enrere, rememora aquella “sensació de progrés” amb qui molta gent va valorar que fos la primera futbolista trans catalana federada. “Ara penso en les barbaritats que he viscut en aquests anys, veig que no estàvem tan bé i m’entren més ganes de parlar de les coses que hem de canviar perquè per ser trans no hagis de ser valenta. Perquè la teva condició, simplement, es normalitzi”, enraona Berr, sempre amb un to pedagògic. Aquesta periodista especialitzada en gènere i desigualtats socials comunica molt bé. Imparteix tallers pedagògics a La Cicatriz, xerrades vitals per ampliar la mirada. “No és només important l’educació a l’escola, també a casa, així com el paper dels mitjans de comunicació, les institucions públiques o els governs… Hi ha discursos d’ultradreta que qüestionen aspectes que ja semblaven superats”, exposa.

El discurs de Berr sembla molt lògic: l’esport és un univers on competeixen persones amb diferents capacitats. “Qualsevol dona que no sigui trans és diferent d’una altra a tots els nivells, hormonal, muscular, ossi… És absurd i injust incloure o excloure les dones trans de l’esport com si l’esport no ens pertanyés. Caster Semenya és una atleta que no és trans i, així i tot, viu un calvari perquè, de manera natural, produeix testosterona molt per sobre del que s’ha establert. Establir uns límits per delimitar qui és prou dona i qui no perjudica tothom”, denuncia la ripolletenca. “I provoca una exclusió discriminatòria cap a certs tipus de dones”, afegeix.

Una discriminació que ella no ha sentit per part de cap companya ni rival. “Al contrari, han celebrat que pogués jugar amb elles. Qui fa les normes sí que potser fa polítiques que discriminen”, exposa.

S’emociona recordant les “bones experiències” que ha viscut als seus tres clubs. Al Terrassa FC va començar la seva nova etapa en un “projecte que tenia encara pocs anys de recorregut i era molt ambiciós”. “Fitxar per l’FC Levante Las Planas va ser rebre una abraçada gràcies a companyes com l’Evita Díez, l’Eve Moreno o l’Anna Armengol. Estic molt contenta del retorn a l’elit de l’entitat”. Mentre que al CE Europa hi ha trobat “una gran cultura de futbol femení tant en l’estructura esportiva i comunicativa del club com en l’afició, i també parlo del seguiment i ànims de les nenes del futbol base. T’omple veure que pots inspirar algú amb el que fas”.

L’entrevistada se sent orgullosa de l’Ajuntament de Ripollet, “un referent” a l’Estat en Polítiques LGTBI i en les seves mesures d’atenció a persones que han sigut víctimes d’agressions LGTBI-fòbiques.

Desconnexió

“Si ho hagués deixat al gener, no m’hauria cremat tant. Ara per ara, no em plantejo tornar. Potser d’aquí a sis mesos estic com una flor i tinc ganes de tornar a jugar, però ara sé que necessito desconnectar, oxigen”, exposa. De moment, gaudeix del temps que invertia en el futbol amb la seva gent, descansant cos i ment, i jugant amb la pilota a casa amb el seu gat, que es diu Punto. “És un extrem pur que regateja molt bé. De debò, al·lucinaries…”, promet la ripolletenca.