El camí fins a l’or de Pau Garcia

A darrere d’una de les últimes autofotos que s’ha fet Pau Garcia (Parets del Vallès, 2001) hi ha gairebé tota una vida de treball, esforç i disciplina. Quan el patinador de l’Artístic Skating Cunit va agafar el seu mòbil amb la mà dreta i la medalla d’or amb l’esquerra, va somriure amb tota la cara. L’or gairebé li tapa la boca, però no els ulls, feliços i esgotats.

La rutina de Garcia és guanyar, guanyar i tornar a guanyar. Als World Games de Birmingham (Alabama, Estats Units) va ser, de nou, el millor, amb 276,05 punts, amb l’italià Alessandro Liberatore, plata, i l’alemany Tim Schubert, bronze. Garcia va brillar des del primer moviment i en el programa llarg i el curt cap rival li va fer ombra. Ni ell ni Òscar Molins i Manel Villarroya, els seus entrenadors, tenen gairebé dies lliures durant l’any. L’excel·lència no permet massa jornades lúdiques.

A mitjans d’octubre de 2021, després del seu primer curs a l’elit, en què va ser el millor en tots els campionats que va disputar (Tarragona, Catalunya, Europa i del món), el paretà confessava a Línia Vallès que no descansava ni una mica des de setembre de 2020. “Quan m’entreno al matí, a la tarda intento fer alguna activitat per desconnectar una mica, encara que aquell dia tingui prou energia”, confessa. Li encanta llegir biografies esportives i relats inspiradors, i admira els i les esportistes que han triomfat anant a contracorrent, com el patinador Javier Fernández, “un pioner que va aconseguir èxits que mai ningú s’havia imaginat a Espanya” o la jugadora de bàdminton Carolina Marín, “que també ha posat la primera pedra i parla i enraona molt bé”.

Pau Garcia va ser el millor amb 276,05 punts, amb Liberatore, plata, i Schubert, bronze

“Realment em fixo en persones que tenen molt clar què volen a la vida i que persisteixen sense saber si podran fer possible o no el seu somni. Que lluitin en un lloc on no hi ha tradició del seu esport els dona un plus de mèrit”, afegeix, abans de fer un matís molt interessant. Un matís o, més aviat, una reivindicació: “Aquí, a Catalunya, el patinatge artístic és força conegut i hi ha força gent que em pregunta per què m’hi dedico si no és olímpic… A veure… És un esport com qualsevol altre i segur que és més dur que altres que sí que formen part del programa dels Jocs Olímpics”.

Garcia conviu amb els sacrificis des de fa molts anys. Amb 16 anys va marxar de casa per dedicar-se al patinatge artístic. Segons assegura, a Espanya no ho havia fet cap esportista abans. En alguns moments va tenir dubtes sobre si estava fent el correcte, però ja té clar que el camí “ha volgut molt la pena i el repetiria”.

Òscar Molins, el tècnic que el guia des de petit, mai li ha hagut de dir que treballés més. “Sortia de mi. Jo no era un nen amb cap talent especial, però sí amb moltes ganes i que ja volia patinar de dilluns a diumenge. Crec que, si he arribat a ser bo, ha estat per la meva constància i il·lusió”, explica, modest, l’actual campió d’Europa i del món, que ha arribat a dormir moltes vegades amb els patins a prop “per sentir-m’hi connectat”. Són la seva eina de treball i els veu “una mica” com si fossin familiars. “Malgrat que me’ls canvio cada any, els tinc respecte i els sento molt meus. Els estic molt agraït. Fins i tot, a vegades, els parlo. Amb ells he viscut els millors moments de la meva vida i també els pitjors”, enraona Garcia.

“Crec que, si he arribat a ser bo, ha estat per la meva constància i il·lusió”, enraona Garcia

Per moments durs es refereix a quan ha estat a punt de llençar la tovallola i tornar a casa per fer “una vida més tranquil·la i normal”. Precisament va ser en una etapa complicada, quan “no estava bé i no estava donant el millor de mi a la pista”, quan va començar a treballar també amb Manel Villarroya, que “em va proporcionar un aire nou, justament el que necessitava, amb la seva manera de treballar. En aquell moment tenia discussions amb l’Òscar, que em demanava el ritme que ha de tenir un esportista que es planteja ser campió del món i jo no l’estava donant. Estava tot el dia preocupat i no acaba de desconnectar ni de descansar mai”.

Ara, però, Garcia viu un moment immillorable en la seva segona temporada en la categoria sènior. “No crec que hi hagi prou paraules per expressar com em sento ni tampoc sé com començar. Només vull dir que podria mirar als ulls a aquell nen de 8 anys i dir-li que ho hem aconseguit, que tot el que somiava s’ha fet realitat i que el camí ha valgut molt la pena”, resumeix el paretà a Instagram.