Marquès i Morales, amb les seves medalles. Fotos: Twitter (@o_nuriamarques i @jordimorales2)
“L’aigua i jo. Ningú més, res més. És el meu moment, el meu espai, la meva aigua. Un plaer egoista i […] solitari. On tot desapareix. És el buit, el silenci, allò que va bé. Ni sentir ni veure res. Només silenci i color blau”, reflexiona Gemma Mengual, exnedadora artística, al seu llibre L’aigua o la vida.
Núria Marquès (Castellví de Rosanes, 1999) deu tenir una visió semblant. L’aigua és el fil conductor de la seva vida: va néixer amb una malformació al fèmur i els metges van recomanar als seus pares que nedés. Amb 9 mesos ja estava a l’aigua, amb 9 anys li van amputar la cama i amb 11 va conèixer la natació adaptada. Núria Marquès n’és una de les icones mundials. Als Jocs Paralímpics de Tòquio ha guanyat una plata, en els 100 metres esquena S9, i un bronze en els 200 estils S9.
El bronze de Núria Marquès va ser el mateix dia, el passat 1 de setembre, que el de Jordi Morales (Esparreguera, 1985) fent parella amb Álvaro Valero en tenis de taula (classe 6-7). Jordi Morales és pura passió i, curiosament, amb 6 anys es va enamorar del tenis de taula jugant en una sala annexa que tenia el Teatre de la Passió d’Esparreguera.
Afectat d’espina bífida, un defecte congènic greu que afecta la columna vertebral, Jordi Morales és també entrenador al CETT Esparreguera, el club de la seva vida.
Per a Núria Marquès eren els seus segons Jocs Paralímpics, després d’estrenar-se a Rio 2016, amb 17 anys. Un debut brillant, històric, amb un or en els 400 metres lliures S9 i una plata en els 100 esquena S9. Dues medalles que li van canviar la vida. Quan va entrar a la universitat va fer una aposta definitiva: ingressar al CAR de Sant Cugat. Va passar d’entrenar-se dues hores a sis i ja va tenir cotxe propi. La seva referent i inspiració és Ellie Cole, a qui va prendre l’or a Rio.
Un debut amb 14 anys
Jordi Morales va viure per primer cop l’experiència paralímpica amb només… 14 anys. A Sydney va al·lucinar amb tot el que va viure, veure i sentir. Quatre anys després, a Atenes 2004, ja va guanyar la primera de les seves tres medalles, l’última individual, una plata. A Londres va repetir metall i, com a Tòquio, fent parella amb Álvaro Varela.
