Cristina Puyal és resiliència

“Cada entrenament estic desitjant que l’entrenador, Toni Ruiz, digui ‘aigua!’, per sortir a llençar mentre les companyes beuen. Em moro de ganes de jugar…”, confessa Cristina Puyal (Barcelona, 1999), delegada del Segona Catalana del CB Roser i entrenadora del mini negre femení.

Puyal sent que no s’ha pogut acomiadar bé com a jugadora perquè ho va haver de fer el passat 21 de maig, un partit abans del previst, el penúltim del curs 2021-2022. Notava més dolor del normal en el genoll, es va quedar clavada i va caure a terra. “Quan vaig recolzar el peu, no podia parar de plorar perquè sabia que no tornaria a jugar mai més. Va ser un matx de moltes emocions perquè a Torelló també vam salvar la categoria”, recorda.

Apassionada i resilient, sempre enamorada del bàsquet, va intentar continuar competint “fins al final”. Fins que va decidir que no podia arriscar-se a patir una tercera operació “ni arribar coixa als 30 anys”. El millor era “frenar a temps” i retirar-se al final de la passada temporada. La mala sort no li va permetre jugar el darrer matx.

L’inici del calvari

El calvari va començar quan tenia 12 anys, quan el seu genoll va xocar amb el de la seva aleshores companya Mònica Porta. Fins a dos metges li van dir que havia tingut molta sort perquè en una acció així pot haver-hi trencament del menisc. “Vaig continuar jugant i em feia mal. A vegades em preocupava i altres pensava que si m’havien assegurat que no era res, era perquè no era res. Sabia que si em queixava em portarien al metge…”, exposa.

A finals del curs sí que li van fer una ressonància perquè no era normal que li continués fent mal aquell cop tants mesos després. “Ma mare m’insistia que si em queixava era per alguna cosa, que jo no solia fer-ho”, recorda Puyal. Les proves van determinar que s’havia trencat el menisc extern del genoll esquerre. “La destrossa era ja tan gran que me’l van treure sencer”, lamenta.

Quan va començar a jugar després de la primera operació, sentia “frustració” perquè es notava “diferent” a pista i, amb els anys, cada cop s’ha anat sentint “pitjor”. Puyal va competir cinc anys sense menisc i, a poc a poc, impacte a impacte, es va anar rebentant el genoll. Hi sentia punxades caminant, asseguda o després de competir, ja en fred. “L’Albert Alier, cosí segon del meu pare, que és traumatòleg, em va recomanar que m’ho mirés i a la ressonància es va veure que necessitava un trasplantament de menisc”, exposa. El metge li va advertir que tot esport d’impacte li aniria malament. “Si vols jugar a bàsquet, sé que ho faràs igualment”, va afegir el professional.

La rehabilitació va durar més d’un any, perquè, al cap de 12 mesos, va començar a córrer. “Tenia unes ganes increïbles de tornar a jugar i, alhora, molta por que després em trenqués, no pogués competir o que el meu cos rebutgés el menisc trasplantat”, recorda l’entrevistada.

La frase “aquest curs ho deixaré perquè em fa mal” s’ha repetit des de fa molt temps. A l’hora de la veritat, però, no podia ni volia deixar el bàsquet. Un esport que continua gaudint d’una altra manera com a delegada i tècnica. Troba a faltar tant jugar que fa uns dies va voler ficar a la motxilla del gimnàs una samarreta del club de la seva vida: “Va ser treure-la del calaix, quedar-me-la mirant amb un somriure i tornar-la a guardar amb llàgrimes als ulls”.

Els seus pares, el Toni i la Mercè, es van conèixer al CB Roser i van començar a sortir junts amb 16 anys. Puyal hi ha jugat 18 anys i el director tècnic del club, Txema Puyal, és el seu tiet. Sergi Galceran va ser el seu primer tècnic a l’escoleta i també la va dirigir el seu últim any com a entrenador ajudant… “És impagable que obrís i tanqués l’etapa més important de la meva vida al seu costat! Soc qui soc gràcies al bàsquet i, sobretot, al CB Roser i a qui hi he conegut!”, conclou.