Foto: Toni Delgado
La vida té un guió tan obert que Cristina Pena (Tarragona, 1990) va encadenar al Bàsquet Femení Viladecans la seva millor temporada amb una de les més difícils. “Ara he tornat a recuperar les ganes i la il·lusió. Em sento amb molta confiança”, confessa, enèrgica, l’aler del CB Lleida, amb passat al Basket Almeda.
Sincerament, em sorprèn el que m’expliques. Què va passar perquè perdessis la il·lusió?
El curs passat va ser complicat. Per circumstàncies, no vaig estar al meu millor nivell físic, i això em va afectar també mentalment. No t’enganyaré: vaig acabar la temporada fotuda perquè l’entrenador no comptava amb mi per a aquest any.
Entenc que el comiat va ser dur. El Bàsquet Femení Viladecans té equips molt humans.
Molt. Hi estava molt a gust amb les companyes i al club. Em va fer molt de mal que el meu primer capítol a Lliga Femenina 2 s’acabés així, però de tot s’aprèn. Cal relativitzar les coses. Bé, és molt fàcil dir-ho i complex aplicar-ho… Com que vam acabar la temporada a finals de març, vaig tenir molt temps per pensar i, fins i tot, vaig arribar a plantejar-me fer un parèntesi en el bàsquet si no m’arribaven propostes. Abans vaig prendre una decisió…
Quina?
Em vaig comprar una bici! [Riu]. És una passió que potser he heretat del pare, de l’Avelino, que n’està enamorat. Em vaig proposar fer el Camí de Santiago i vaig enganyar una amiga, la Paula Ibáñez, que ara és companya d’equip i forma part del meu grup d’amistats de Tarragona.
Vas acabar destrossada, però nova.
Tal qual. Va ser una experiència molt bonica i especial, i dura. Vam fer 11 etapes seguides. Després, quan em va trucar el CB Lleida, ja tenia la ment renovada i ganes de tornar a jugar.
Ets una de les referents d’un equip enèrgic i generós.
A l’equip som una pinya en tots els sentits. Vam començar perdent els tres primers partits de Lliga per 23, 34 i 21 punts, i ara estem en una posició molt bona. Inesperada. Em sento bé físicament, tinc millors lectures de joc i molta confiança.
Et vas formar a la teva ciutat, al CB Tarragona.
Hi vaig fer tota la base i tres anys de sènior. David García és l’entrenador amb qui més anys he estat i va lluitar tant amb mi… T’ho explico bé… Soc molt competitiva i abans treia molt de geni quan m’agafaven la samarreta o em tocaven a la pista i el cos arbitral no xiulava res. En David m’insistia que havia de deixar de parlar amb els i les àrbitres i centrar-me en el partit. Recordo que, temps després, algú em va dir que m’havien fet un seguiment i que sabien que si m’emprenyaven em descentraria.
“El bàsquet em dona tant que qualsevol sacrifici que faci em compensa molt”
On t’ho van comentar?
Al CB Valls. M’ho van dir quan ja jugava al club. Per això ho sé! [Riem]. He millorat moltíssim en aquest aspecte. Soc conscient que el cos arbitral no pot veure-ho tot.
Com vas aprendre a gestionar millor les teves emocions a la pista?
Diria que em va anar genial canviar de club, companyes i entrenador. Després de 9 anys al CB Tarragona tenia confiança per empipar-me… Quan em cabrejava amb els i les àrbitres, deixava de ser jo i no aportava res bo a l’equip. Després, en fred, veia que no era el camí. Ara a la pista ja no perdo el temps amb aquestes coses.
El teu següent equip va ser el Basket Almeda.
Hi vaig arribar amb l’objectiu de jugar la Final a Quatre de la Copa Catalunya, que vam assolir la segona temporada. Els meus dos anys a Cornellà vaig tenir en Toni Pallé, sempre meticulós i detallista: a vegades gravava els entrenaments per revisar-los. Va aconseguir que jugués bé i gaudís dels blocs directes. És un tros d’entrenador!
Has cridat més en algun lloc que a la banqueta del Basket Almeda?
Allà vaig aprendre que asseguda animant l’equip també pots xalar moltíssim, i no vol dir que fins a aquell moment no donés suport les meves companyes. Al Basket Almeda vaig descobrir la dimensió real i el poder de la banqueta.
Sembles una persona molt apassionada.
Ho soc, ho soc. La gent es pensa que resideixo a Viladecans o a Barcelona, però visc i treballo a Tarragona, i acumulo quilòmetres i quilòmetres. Aquest any tinc la sort que el club té un pis per a jugadores i hi ha dos dies que m’hi quedo perquè puc teletreballar.
Doncs jo pensava que vivies a Lleida…
Molta gent em diu que estic boja, però el bàsquet em dona tant que qualsevol sacrifici que faci, per gran que sigui, em compensa molt.
Què és per a tu la pilota?
No t’ho podria arribar a concretar mai. Des dels 4 o 5 anys visc amb una pilota. Quan vaig marxar d’Erasmus, la idea era estar mig any sense bàsquet, però al cap de dues setmanes el trobava tant a faltar que no vaig trigar a posar-me a entrenar amb un equip.
