Chema Puyal

Chema Puyal amb la Copa Catalunya 2003-2004. Foto: Jordi Montes

L’esport deixaria de bategar sense persones com Chema Puyal (Barcelona, 1968), persones amb 1000 ulls, capaces de conviure amb un ritme frenètic, resoldre i preveure els imprevistos, i apassionades a temps complet. “El Chema és un emblema del club. S’hi deixa, literalment, l’ànima”, el retrata Jesús Hereza, entrenador del primer equip masculí del CB Roser.

Quan li llegeixo aquestes paraules, Puyal, cap de coordinació de l’entitat eixamplenca, fa moltes pauses: “Ostres… Doncs… M’emociona el que diu de mi en Juan… A tothom li reconforta que li reconeguin la feina, però a mi sempre m’ha agradat estar al darrere fent un treball invisible. L’important són els i les esportistes i qui dirigeix els equips, i per això és vital que es formin a casa”. Se sent orgullós que Hereza i Jordi Garcia, els tècnics dels dos sèniors A, hagin crescut al club en tots els sentits. “És un èxit indescriptible”, valora.

S’ocupa de quadrar els horaris d’entrenament dels 35 equips del club (18 masculins, 16 femenins i un mixt, el de cadira de rodes) o dels partits, fer les fitxes dels equips, parlar amb les famílies dels jugadors i jugadores de categories inferiors… “La feina de fora de la pista és imprescindible perquè el club continuï endavant”, reivindica Puyal, també delegat de camp del sènior A masculí i femení. En cas de necessitat, també ho és en categories inferiors. És quasi omnipresent.

Al CB Roser s’hi passa moltes hores, temps que compagina com pot amb la seva feina. És membre de la junta i lidera el grup de coordinació. “Amb tants equips jo sol no podria”, diu Puyal. Hi continuarà mentre estigui a gust i envoltat d’amistats. “Tots i totes estem de pas per l’entitat i hem d’intentar deixar-la millor del que ens la vam trobar. Durant la temporada tens molts imprevistos, problemes i reunions, però l’esforç val molt la pena”, enraona l’entrevistat, que des del principi va entendre el bàsquet com un univers on compartir reptes, competicions i amistats.

Amistats

La pilota li ha regalat gran part de les persones que més s’estima i moltes lliçons de vida. Mai podrà oblidar, per exemple, un consell que li va donar el seu primer entrenador, Ferran Butxaca: “Chema, passa-t’ho bé jugant a bàsquet perquè serà el que t’enduràs”. “Més enllà del que guanyis o perdis, l’important és compartir moments i experiències. No té cap sentit guanyar un campionat si no tens amb qui celebrar-ho, i jo sempre m’he sentit un privilegiat en aquest sentit”, defensa Puyal, que va arribar al club sent júnior i amb 25 anys va penjar les botes al sènior A per concentrar-se plenament amb les banquetes. Havia començat a entrenar equips des dels 18.

Li costa molt descriure què sent pel CB Roser: “La meva filla competeix al júnior, mon germà va jugar al club i aquí va conèixer la seva dona, que també portava aquesta samarreta… Ah, i la seva filla, la meva neboda, juga a un dels sèniors i és entrenadora d’un mini femení. És casa meva. No em veig entrenant o coordinant a cap altra entitat”. El club respon a la triple F: Família, Formació i Fidelitat. “El 94 o 95% dels jugadors i jugadores porten aquí, com a mínim, set temporades”, afegeix.

L’entitat és també un exponent de paritat. En els últims anys els equips de bàsquet femení s’han multiplicat i el CB Roser té els tres sèniors en molt bones categories: l’A, a Copa Catalunya, el B, a Primera Catalana, i el C, a Segona Catalana. “Ara estem intentant que hi hagi, més o menys, el mateix nombre d’entrenadors que d’entrenadores. És difícil perquè moltes noies ho deixen quan arriben a la universitat o, en general, molt abans que els nois”, lamenta.

Puyal es desfà en elogis amb Marcos Rodriguez, responsable i “artífex” de l’equip en cadira de rodes: “Si ha estat possible és per ell. Hi ha dedicat i hi dedica molt de temps”. “Ah, no vull que se m’oblidi… És vital que hi hagi una massa social important, com el grup de joves que dinamitza el club amb moltes activitats relacionades amb el bàsquet. En Carlos Segura n’és un clar exemple”, afegeix.

Jordi Montes, membre de la junta, l’enfoca amb la càmera. Puyal sospira i somriu. A les mans té el trofeu de campions de la Copa Catalunya del curs 2003-2004 i que els va donar el bitllet per pujar a Lliga EBA, a Granollers i contra la UER Pineda de Mar. El president era Ignasi Quadern, que “va fer una feina brutal”, i l’entrenador, ell: “A casa tinc una foto compartint el moment amb els jugadors i les famílies. El record més maco d’aquell dia. És impagable poder recordar les batalletes amb qui les vaig viure. El meu primer entrenador tenia tanta raó…”.

Després d’uns dotze d’anys dirigint el primer equip, al qual va conduir de Tercera Catalana a Lliga EBA, Puyal necessitava nous respectes i respirar d’una altra manera: “És un càrrec que desgasta molt perquè acumules molta pressió pels resultats i objectius que et marques amb l’equip. Era un grup humà i esportiu increïble. Vam créixer a poc a poc”. Va deixar les banquetes i l’aleshores president, Ignasi Quadern, li va demanar si podria ocupar-se de la coordinació del club.

Viure el present

Sembla algú molt emocional que viu el present. “Mantinc contacte amb moltes de les persones que m’ha regalat el CB Roser. Es tracta de viure i gaudir cada dia, i que els i les joves que venen es facin càrrec del club i nosaltres passem a un segon pla. Potser llavors sí que tindré nostàlgia. Ara m’omple tot el que faig”, diu, emocionat, Puyal.

WhatsAppEmailXFacebookTelegram