L’extenista Carla Suárez. Foto: Twitter @CarlaSuarezNava
“Estic passant aquesta etapa amb tranquil·litat, animada i amb naturalitat. No he hagut de forçar res, ni de bon tros. He viscut el meu dia a dia com abans i he tingut força sort perquè m’he sentit molt bé”, s’obria Carla Suárez (Las Palmas de Gran Canaria, 1988) a Pedro Guerra, a Confesiones, de la Televisión Canaria. Aviat farà un any que es va emetre el programa: la canària lluitava per vèncer un limfoma de Hodgkin i tornar a les pistes. Volia retirar-se competint.
La vigília de Sant Jordi, Suárez apareixia a les seves xarxes amb la imatge que il·lustra aquest reportatge. “Estic curada!”, celebrava amb un gran somriure i vestida amb una samarreta molt simbòlica: “Stronger than cancer” (Més forta que el càncer). Mai va tenir por a la malaltia i de seguida va assumir que havia d’ajornar els seus plans, com la retirada i ser mare. Només podia canviar el xip i centrar-se en la recuperació. Afortunadament, els metges li havien donat moltes esperances.
Seduir i arribar al cor
“Ha estat poc mediàtica. Ens hem perdut conèixer una persona extraordinària”, lamenta Alfonso Pérez, el seu primer entrenador. Suárez no ha necessitat gaires jocs per seduir el públic ni gaires segons als mitjans per arribar al cor. Exemple dins i fora de les pistes, el passat 31 de gener va rebre el Premi Superació a la Gala de Mundo Deportivo. “Aquest reconeixement és un orgull. S’agraeix que es valori el meu esforç. El camí fins a curar-me ha estat dur”, agraïa l’extenista del CT Barcino, que va poder dir adeu al tenis competint, per exemple, als Jocs Olímpics de Tòquio 2020 en individuals i dobles, amb la seva gran amiga Garbiñe Muguruza. El seu últim capítol va ser al novembre, a la Billie Jean King Cup. L’homenatge de l’organització va ser meravellós.
Humana, empàtica, atenta, generosa i amb una mirada molt àmplia, Suárez perd en la comparació amb figures com Arantxa Sánchez Vicario i Conchita Martínez, però en el seu moment va ser l’única tenista espanyola a col·locar-se entre les 10 primeres en 14 anys i va arribar a ser sisena del món. En temps on primen els cops ferotges i potents, va saber conviure i defensar les seves armes: la intel·ligència, una lectura de joc bella i brillant o un revés a una mà que ja gairebé s’ha perdut en l’elit i que en el seu cas era més perillós que el drive. L’estratègia i la tècnica suplien l’absència d’un servei demolidor o d’una altura semblant a les seves rivals. Fa 1,62 metres.
Necessita compartir i obrir-se amb els seus. “Des de fora es veuen les coses més clares, així que cal saber escoltar”, li confessava a Alejandro Ciriza a El País la canària, que va ser de les primeres esportistes que no va tenir problemes en explicar que treballava amb una psicòloga. En els millors i pitjors moments la seva força sempre ha estat la naturalitat.
