Andrea Povedano

Andrea Povedano, capitana del CB Granollers. Foto: Marina Laborda

“A vegades puc semblar borda i seca, i potser és un mecanisme de defensa. En realitat, soc molt maca, eh”, explica, divertida, Andrea Povedano (Badalona, 1995), alera pivot del CB Granollers. Fa uns mesos que fa teràpia perquè vol canviar alguns aspectes de la seva personalitat: “He descobert coses que no sabia que em passaven o per què actuava d’una manera o d’una altra”.

Es nota, i ho diu, que està contenta i que se sent millor. A través del treball interior aspira a canalitzar la seva gran tenacitat i energia per tenir “més pausa i saber gaudir més del procés i els moments”. Vol entendre’s i comunicar millor per fluir molt més.

Povedano, que viu el seu 10è curs al CB Granollers, parla amb admiració del caràcter i lideratge de Martí Roget, l’entrenador, a qui agraeix que “intenti escoltar-nos, entendre’ns i ajudar-nos a totes en l’àmbit esportiu i personal”. “Sap què vol i guiar-nos des de l’exigència. Si t’equivoques, aniràs a la banqueta, siguis qui siguis”, completa el retrat.

Ser “una referent”

A l’entrevistada li sembla “preciós” que els més petits i petites del club la vegin com “una referent”. “Em fan viatjar a la meva etapa al Bàsquet Femení Sant Adrià, quan anava al Marina Besòs a veure jugar el primer equip. Era molt guai!”, recorda Povedano, que sempre ha estat molt competitiva.

Va ser, però, a Sant Adrià, on la colomenca va descobrir què era competir i la competició. Hi va passar uns anys “molt bonics i, alhora, complicats”, una etapa de campionats d’Espanya i de molt aprenentatge amb “grans entrenadors”. Cap la va marcar més que Jordi Vizcaíno, quan era cadet i doblava amb el júnior i s’entrenava amb el sènior: “No et sabria dir per què, però els tocs d’atenció amb respecte sempre m’han activat i en Vizcaíno, que és molt exigent, sabia com motivar-me. Em va fer créixer molt”.

El curs més dolorós

El seu últim any al Bàsquet Femení Sant Adrià, el primer com a júnior, continua sent el curs més dolorós per a Povedano: va patir una distensió dels lligaments creuats, un esquinç i tres ruptures fibril·lars. “Potser jugava un parell de partits i em tornava a trencar. És molt dur que el cos no et respongui com vols. Em van trobar que tenia les defenses baixes”, recorda.

Al CEJ l’Hospitalet de Víctor Torres, el seu primer entrenador al Bàsquet Femení Sant Adrià, va començar des de zero: “Em va trucar i va apostar per mi. Va ser un any molt especial perquè, a més, em vaig retrobar amb la Noèlia Barbeta. Ningú apostava per nosaltres i, després de ser terceres de Catalunya, vam disputar el Campionat d’Espanya”.

Lluny quedaven ja els seus inicis, al Draft Gramenet, on la van apuntar els seus pares, la Montse i el Francesc, perquè era el club que tenien al costat de casa. “Hi vaig estar molt a gust, fins que em va fitxar el Bàsquet Femení Sant Adrià, que també va incorporar la meva germana”, comenta.

De fet, Podevano havia començat a jugar a bàsquet com a “imitació i admiració” a la seva germana Alba, clau perquè, anys després, s’integrés al CB Granollers. “Jo era el bebé de l’equip i va ser increïble comptar amb algú que et dona suport, t’ajuda i t’entén com ella, que és molt empàtica. El grup era molt maco i fèiem vida fora de pista. Les festes eren bones, eh”, recorda, enèrgica.

Amb el temps, Povedano s’ha convertit en una capitana més de fets que de paraules: “Quan alguna companya no està bé, intento ajudar-la. Tracto que l’equip, que és molt jove, no abaixi els braços mai i fer-ho des de l’exemple i transmetent confiança”.

S’emociona quan li llegeixo la plantilla del CB Granollers del curs 2014-2015: Paula Romero, Paola Santana, Lledó Cárceles, Laia Burgués, Desiree Cejudo, Belén Martínez, la seva germana Alba Povedano… “Quantes imatges i moments em passen pel cap!”, confessa. Era el seu segon any com a sènior i el conjunt d’Òscar Cervantes i Isaac Moya va completar una fita històrica.

“Poca gent s’esperava un èxit d’aquestes dimensions. Érem un grup coral amb Desiree Cejudo o Belén Martínez com a referents, però totes sumàvem molt”, recorda l’entrevistada, que té molt present la festa al vestuari després de guanyar l’AB Premià en l’última jornada de la fase regular. Després, a la Final a Quatre de Primera Catalana de Sant Feliu de Llobregat, van ascendir superant a semifinals el CEJ l’Hospitalet, el millor equip fins llavors.

Li canvia la veu rememorant el descens a Primera Catalana del curs 2016-2017, després de perdre els dos partits de l’eliminatòria de permanència contra el CN Terrassa: “Va ser una experiència molt dura que es va concretar a casa i que crec que no reflecteix l’esforç que vam fer tota la temporada”. El CB Granollers retornaria a Copa el curs 2019-2020, suspès per la pandèmia quan eren terceres. “Va ser estrany pujar així, per l’ampliació de la categoria, però podríem haver ascendit a la pista”, exposa.

Viatja al gener de 2019, l’inici d’un dels capítols més surrealistes de la seva vida. Al principi no li trobaven quin problema tenia. De fet, li deien que no era res. Un parell de mesos i dues ressonàncies després, el diagnòstic va ser trencament del lligament creuat anterior.

A finals de la temporada passada es va tornar a fer mal al genoll i va visitar un altre metge, que va demanar que li fessin una ressonància. “S’havien equivocat en el diagnòstic perquè el lligament creuat anterior estava bé, el que tenia parcialment trencat era l’anterior, a més d’un cop al fèmur, el menisc tocat i edemes… Ara, per fi, sé què tinc, estic bé i puc jugar. Tot perfecte!”, celebra Povedano, una capitana més de fets que de paraules.

WhatsAppEmailXFacebookTelegram