Ana María Moreno

Ana María Moreno amb les samarretes de la seva vida. Foto: J.C. Díez

Amb 26 anys, quan ja no s’esperava que el tren tornés a passar, Ana María Moreno (Santa Coloma de Gramenet, 1979) va rebre la trucada que li va canviar la vida. “Era la meva última oportunitat de viure un somni així i vaig fer les maletes cap a l’Hondarribia [Txingudi SBE], una entitat important de Lliga Femenina que debutaria a Europa, a l’Eurocup. Va ser la recompensa a tants anys d’esforç”, recorda. Un equipàs que va acabar tercer a la Lliga, la prioritat del club: “Les jugadores amb menys minuts a la competició domèstica participàvem força a Europa”.

Abans, Moreno havia deixat passar dos trens per jugar a l’elit. El primer, amb 18 anys, quan Jordi Fernández la va voler per al seu AD Cortegada, de Vilagarcía de Arousa (Pontevedra): “Em necessitaven d’un dia per l’altre, i jo, per por o pel que fos, no em veia preparada ni m’imaginava tan lluny de casa”. Amb 19, Xavi Tubau li va proposar fitxar per l’AECS Hospitalet: “També hi vaig renunciar, i mira que és a prop de Santa Coloma…”. Amb el temps, pensava en les oportunitats perdudes. “Per sort, hi va haver una tercera…”, celebra.

Tenaç i inesgotable, Moreno havia començat al bàsquet amb 10 anys, al mini del Draft Gramenet. “Al principi, al meu entrenador, en Félix, el sorprenia que fes entrades i no sabés llençar, que és el primer que es fa quan es comença”, recorda. Després de l’etapa d’infantil, va marxar dos cursos amb altres companyes al Femení Santa Coloma, on va “créixer i evolucionar moltíssim” sota les ordres de Quique Tricas. La majoria van tornar al Draft i, ja al júnior, Moreno va fer “un pas de gegant” i va començar a doblar amb el sènior.

Sortir de casa

Amb 21 anys la colomenca va sentir que necessitava sortir de la seva zona de confort, i va acceptar l’oferta del Vilabàsquet Viladecans, que venia de Segona Nacional i s’estrenava en una nova competició, la Lliga Femenina 2. “El grup, l’experiència viatjant per arreu d’Espanya i el tracte del club van ser impressionants, però, en general, les derrotes eren molt dures i només vam guanyar tres partits. Notaves que anaves perdent la confiança en el teu joc”, relata.

Malgrat que el club volia que continués, Moreno va decidir marxar al CB Olesa, de Copa Catalunya, per retrobar-se com a jugadora i recuperar la confiança. Ho va aconseguir, amb un primer any amb l’ascens a Lliga Femenina 2 i dos més “molt bons”.

Té molt clar que si va rebre la trucada de l’Hondarribia va ser, en gran part, perquè l’últim any del CB Olesa la va dirigir Joan Carles Díez, “l’entrenador que sempre ha tret el millor de mi”, i amb qui després va ascendir a Lliga Femenina amb el Sedis Bàsquet (Cadí La Seu): “Mai oblidaré el Palau ple a la fase d’ascens”.

De nou, l’entrevistada va fer les maletes i va aterrar a l’Uni Girona. Del seu segon i últim curs, ja amb Anna Caula a la banqueta, té “sentiments contraposats”, records extrems: “A finals de novembre em vaig trencar el lligament creuat del genoll esquerre i, mesos després, a Badajoz, vam pujar a Lliga Femenina”. Somiava a estar disponible a finals de curs, però el marge de temps era massa curt per a una lesió així.

Com que sentia que l’elit no era el joc ideal per recuperar sensacions, Moreno va marxar al BF Badajoz, “un projecte il·lusionant que es va acabar torcent per la crisi econòmica”. Els impagaments la van fer tornar al desembre, i els últims tres mesos del curs va jugar amb el CBF Sarrià, amb qui va assolir l’ascens a Lliga Femenina 2. “L’equip era molt sòlid i no li calia una jugadora de les meves característiques. Jo necessitava jugar, perquè només ho havia fet dos mesos després de la lesió, i vaig prendre la decisió equivocada”, exposa.

En la seva segona etapa al CB Olesa, amb Xavi Tubau, tampoc es va trobar a la pista: “Tenia molèsties i això t’afecta la ment. També hi va haver impagaments i vaig acabar a Copa Catalunya al Reus Deportiu”. De nou, un altre ascens (l’únic per a Moreno que no va aconseguir a la pista, sinó als despatxos) a Lliga Femenina 2, on va tornar a trobar-se molt bé i comptar “amb molts minuts que li van anar genial al genoll”. Dos dies a la setmana anava i tornava, i els divendres es quedava per al partit del cap de setmana.

Moreno assumia que el seu adeu era cada cop més a prop i ja no podia permetre’s acumular tants quilòmetres. Així que va decidir fitxar pel CB Cornellà de Tito Sobrín: “La cosa pintava molt bé, però no va anar gens bé amb la seva sortida. Al desembre vaig començar a ajudar en els entrenaments al SESE, que dirigia Joan Carles Díez”. El club on jugaria els seus últims dos cursos (2013-2014 i 2014-2015). El primer el va acabar amb una sensació “molt bona” i amb “l’espineta” de no arribar a la Final a Quatre de Copa. Una motivació per continuar un any més, en què el cos la va avisar amb molèsties al tendó d’Aquil·les i sobrecàrrega del bessó: “Hi va haver moltes lesions, i el minutatge i l’edat em van passar factura. Em vaig anar tractant amb la fisioterapeuta, però vaig arribar justeta a final de temporada. Amb 36 anys era el moment de retirar-me”.

No va deixar, però, el bàsquet, perquè hi va continuar vinculada com a delegada, sempre amb Díez com a entrenador, primer al SESE, després al Draft (Díez era l’ajudant) i, finalment, a un Vilabàsquet Viladecans que el segon i últim curs es va quedar a un triomf de pujar a casa a la Lliga Femenina 2: “Aquella fase d’ascens no es va jugar bé i no vam guanyar el dia decisiu contra el GEiEG, que va ser millor. Vaig plorar moltíssim”. Hauria estat el seu sisè ascens, el primer com a delegada. Moreno és talismà.