Hèctor Ibar, el president, i el capità, Àlex Cano. Foto: Àlex Martínez/CEE
Quan dones i reps, i et sents estimat i valorat, les coses flueixen. I no hi ha cap dubte que des que Àlex Cano (Barcelona, 1988) va arribar al CE Europa, l’estiu de 2009, el central ha sentit que el club el cuidava i l’exigia, i que formaven part d’un projecte en comú preciós.
Pedro Dólera, que l’havia dirigit al CD Marianao, va ser qui va apostar perquè el barceloní vestís la samarreta gracienca amb 19 anys. Cano estava en un gran moment de forma i confiança, tenia ofertes d’equips de Tercera Divisió i havia marcat 10 gols. “Si al teu tècnic el fitxa l’Europa, i et diu que l’acompanyis, la decisió és fàcil. A més, t’incorpores a un club històric”, confessa Cano, en una entrevista de l’entitat.
El central somia a pujar a Primera RFEF. De moment, l’equip ja té assegurat disputar el play-off d’ascens. Un objectiu que Cano no va poder assolir fins al seu quart curs al club. “Sempre rebia ofertes, però el Pedro no em deixava marxar. Era un estira-i-arronsa. A l’Europa ja tenia moltes coses: el segon any em va fer un dels capitans i, amb 24 o 25 anys, ja n’era el primer”, rememora, agraït.
Assumir la capitania tan jove li va donar una responsabilitat extra. “Sempre has d’intentar ser el primer a renovar i a donar exemple, i arrossegar a la resta de companys. Has de ser el cap visible”, enraona Cano.
Un diumenge “rodó”
El 16 de març, a les cinc de la tarda, el central va arribar als 500 partits amb el CE Europa, al Camp d’Esports i contra el Lleida CF. “Celebrar l’efemèride amb una victòria va fer que fos un diumenge completament rodó. A més, vam acabar líders. 500 partits és una xifra que no m’hauria imaginat quan vaig arribar aquí. Era un nen. A l’Europa m’he fet gran”, comparteix.
Quan li pregunten pels seus records més especials, el barceloní en tria dos. El primer, la Copa Catalunya, que van aixecar el 25 de març de 2015 contra el Girona FC (2-1), al Nou Sardenya i davant 3.140 espectadors. “Guanyar un títol per a nosaltres, que no hi estem acostumats, i que fos la Copa Catalunya, va ser molt especial”, destaca. Cano també es queda amb el primer ascens: “Feia moltíssimes temporades que buscava aquest dia. Ja em pensava que no arribaria mai…”.
El Narcís Sala
El central mai ha perdut al Narcís Sala, l’estadi del gran rival, la UE Sant Andreu. En l’últim derbi (1-1), disputat el 30 de març, Cano va ser clau quan, amb 0-0, va robar-li la pilota amb la punta de la bota a Marcos Mendes, que es plantava sol davant de Juan Flere. Després, ja amb el 0-1 anotat pel seu germà petit Jordi, va tenir el 0-2 amb una rematada de cap. Més endavant, el 6 d’abril, Cano rebria l’homenatge pels 500 partits al Nou Sardenya, en la victòria per 2-1 contra el CE Sabadell FC. De nou, el golejador va ser el seu germà Jordi, que va sumar dos gols.
“Àlex, ets un crac i un referent per a tots els nens del futbol base i els entrenadors que t’hem entrenat”, l’elogia Pedro Dólera. “Soc afortunat de poder gaudir al teu costat i només puc animar-te. Tu seràs qui es posi sostre. La figura de llegenda en el club és més que merescuda”, el retrata Alberto González, l’actual entrenador de l’equip i amb qui va compartir 13 temporades consecutives al centre de la defensa del CE Europa. Perquè, a vegades, la fidelitat és lògica.
