Aleix Espargaró: fe de victòria

“Diuen que és qüestió de temps. Milers de dies i el sol no brilla, i no ho farà fins que no torni amb tu. Estic content, res m’aturarà. Estic tornant a casa, estic de camí”, sol escoltar abans de cada cursa Aleix Espargaró (Granollers, 1989). En la seva cançó favorita hi troba el punt de calma i pau, i també el de motivació. En el fons, la lletra de Go solo, de Tom Rosenthal, parla de construir el nostre propi camí sense recrear-nos en els moments complicats. Sembla el guió de la carrera esportiva del granollerí, constant com les formigues.

“Mai he llençat ni llenço la tovallola. Sempre hi he cregut i he treballat, per molt que els resultats no fossin bons”, li explicava a Izaskun Ruiz a DAZN. Campió més jove del Campionat d’Espanya de Velocitat (CEV) l’any 2004, fins el passat 3 d’abril al GP d’Argentina no havia guanyat cap de les seves 283 curses al Mundial, amb cap podi a 125cc, un a 250cc i dos a MotoGP. En el seu moment també havia estat el més precoç a competir amb els grans, en una breu experiència a Pramac Racing, equip satèl·lit de Ducati.

Aleix Espargaró afronta el GP de Les Amèriques com a millor pilot del Mundial amb 45 punts

“Tot el que aconsegueixo és gràcies a la meva dona, que em regala una estabilitat brutal. Recordo quan, fa un parell d’anys, li vaig dir: ‘Laura, no soc feliç. Acabo el 18è cada cursa. M’estic fent mal. Anem a fer una altra cosa'”, recorda Espargaró, que després va parlar amb Aprilia. L’arribada de Massimo Rivola com a director executiu va començar a canviar el rumb de la casa de Noale. A Termas de Río Hondo el granollerí va recollir els fruits de cop: primera pole de la història de la marca a la màxima categoria, volta ràpida, primer triomf en un gran premi i lideratge del mundial. Així que afronta el GP de Les Amèriques d’aquest cap de setmana com a millor pilot amb 45 punts.

Espargaró va començar el seu gran premi 200 a MotoGP com l’únic dels 24 pilots de la formació que no havia aconseguit una victòria al campionat del món. Conscient que se sentia molt còmode amb la moto i que amb la seva pole s’havia quedat a només 5 mil·lèsimes del rècord del circuit. Intentant també oblidar-se del que li havia dit tothom en les últimes hores: “Tens un ritme increïble! T’escaparàs!”. Ell, però, no volia construir castells a l’aire. “Sí, sí, voleu que em donin la copa sense córrer, oi?”, els responia. A l’hora de la veritat, Jorge Martín (Ducati) el va superar a la sortida i Espargaró, pacient i intel·ligent, va saber trobar el seu moment.

“A Aprilia he explotat com a pilot. És cert que tard, però les coses van com van”, confessa

A partir d’ara tindrà més focus que mai a MotoGP. Espargaró ho assumeix. Li encanta. “Continuaré amb els peus a terra. Anava a dir que treballaré més que mai, però això és molt difícil”, continua el granollerí, que considera Aprilia com la seva segona casa. Hi va aterrar l’any 2017 procedent de Suzuki. Malgrat que els resultats no acabessin d’arribar, Espargaró polia el seu pilotatge cada any i superava els seus companys d’equip, com Bradley Smith o Andrea Iannone. “A Aprilia he explotat com a pilot. És cert que tard, però les coses van com van”, reconeix. Ara l’acompanya la moto. Era el regal que volia per al 2022. “No és impossible pensar a guanyar el Mundial”, confessa, ambiciós. Potser realista. S’ha guanyat viure aquest moment per la seva tenacitat i fe de victòria.