Carlos Alcaraz amb el seu primer Masters 1000. Foto: Miami Open
Les expectatives han devorat i devoraran moltes carreres esportives. És impossible controlar les opinions externes, però sí que és necessari, com a mínim, tractar de gestionar-les. Carlos Alcaraz (El Palmar, Múrcia, 2003), tenista de l’RCT Barcelona, no només hi conviu, sinó que també verbalitza les seves. Transmet una seguretat meravellosa que, fins i tot, contagia amor propi.
“De tants partits i de tants moments i caigudes n’he après molt. Per sobre de tot, crec que estic madurant des del punt de vista mental. Estic aprenent a gestionar situacions i instants complicats”, li confessava Alcaraz a Alejandro Ciriza a El País, el 27 de juliol de 2021, dos dies després de guanyar a Umag (Croàcia) el seu primer títol ATP, un 250. Es convertia en el primer tenista de la generació de 2003 a aixecar un trofeu. A mitjans de novembre va conquerir la Copa de Mestres sub 21, el passat 20 de febrer es va convertir en el més jove a guanyar un ATP 500, a Rio, i des del 3 d’abril també és el més precoç a celebrar un Masters 1000. Ho va fer a Miami, territori on només s’havia coronat una altra espanyola, Arantxa Sánchez Vicario.
Guanyar un Grand Slam
“Sé que és un camí molt difícil, però no tinc por de dir que la meva intenció és guanyar un Grand Slam”, explica Alcaraz, amb la mateixa mirada d’ambició amb què, de marrec, proclamava que el seu objectiu era guanyar Roland Garros i Wimbledon, i ser el millor del món. Sempre ha tingut molt clar que els seus somnis exigien molt descans, disciplina i patiments. No sol perdre el temps en els detalls que no pot controlar. De moment, és potser el màxim favorit per aixecar el Trofeu Conde de Godó, que es disputarà al seu club, l’RCT Barcelona, del 16 al 24 d’abril. Sobretot si Rafa Nadal, de baixa per una fissura per estrès del tercer arc costal esquerre, no hi pot participar.
Nadal és el seu referent i la irrupció del murcià al tenis professional està sent semblant. Alcaraz, que ja és número 11 del món, també gaudeix els reptes, es mostra senzill i agraït, i es desfà en elogis cap a Juan Carlos Ferrero, el seu entrenador, que va voler acompanyar-lo a la final de Miami dies després de la mort del seu pare. “Edu, sempre amb nosaltres”, va escriure a una càmera de televisió el murcià. Hi va afegir un cor. “Quan la meva família en va dir que en Juanki volia ser el meu tècnic, em vaig quedar de pedra”, sol recordar el tenista del moment. Qui sap si del futur.
De promesa a realitat
“L’evolució de Carlos Alcaraz en aquests mesos ha estat meteòrica. Ha deixat de ser una promesa per convertir-se en una ferma realitat. […]. Ho fa tot i tot ho fa bé. S’ha convertit en un jugador molt complet i molt difícil de desbordar”, el retrata Toni Nadal, l’extècnic del seu ídol, en la seva última columna a El País. Si Alcaraz ha llegit el text, probablement haurà somrigut i li haurà donat les gràcies. La reacció normal de qui frueix amb les expectatives.
