Toni Moog: “Hem passat d’aplaudir bromes de negres i maricons a no poder fer acudits de vegans”

Va viure el Raval de Barcelona dels vuitanta, quan, com diu, estava ple de canalles, de lladres i de drogaddictes. Encara conserva aquella forma de parlar i de fer que va aprendre al carrer, dura i directa. Li agrada reivindicar-ho. Còmic des de ben petit, es lamenta dels temps que corren per a l’humor, cada cop més políticament correcte.

Com era Toni Moog de petit?
Vaig néixer al Raval, però al Raval dels vuitanta. Els ionquis i els lladres eren els autòctons del barri. De petit destacava per fer el pallasso, per imitar els professors. Sempre feia l’imbècil i em feien fora de classe, però tot i això treia bones notes.

Com era aquell barri?
Era una zona complicada, perquè en aquella època el barri xino estava ple de canalles, de lladres i, sobretot, de ionquis. Sorties de l’escola, anaves al parc i jugaves a futbol esquivant gent que esnifava cola, dos paios xutant-se i dos o tres morts.

Morts?
Sí! Morts per sobredosi. Anaves a comprar i de vegades t’atracaven… Són circumstàncies de la vida que et donen carrer, barri. Afortunadament, jo vaig créixer sense posar-me en problemes de cap mena. Pel que fa a les drogues, dic. La gent em respectava perquè sabien que vivia allà. Tot va anar bé. Soc feliç d’haver viscut al Raval. M’ha ensenyat moltes coses pel que fa a la forma de viure. Mai he estat un pijo, i soc un paio a qui és difícil prendre el pèl o robar. A mi m’intenten atracar i… mesuro 1,93 metres i peso 95 quilos! Haver viscut al Raval es nota en com parlo i en els meus monòlegs. Hi ha gent que diu que faig servir moltes paraulotes, però és que parlo així, amb aquest idioma urbà i molt directe. No recito els monòlegs com qui recita Shakespeare, me’ls aprenc i cada dia els explico a la meva manera. Cada cop de manera diferent. Parlo al públic com si parlés als meus amics.

És millor o pitjor el Raval d’ara?
Ara s’ha convertit en un nucli multicultural. Hi ha patinadors al Macba, pijos que es munten les seves botigues d’art… però encara hi ha malotes de barri: ara tots són àrabs i filipins. Als vuitanta hi havia mala gent, però els carrers estaven plens de botigues: el forn, la xarcuteria, la lleteria, la carnisseria… Ara tot són restaurants i s’ha perdut una mica l’essència del barri. Quan sorties al carrer als noranta, saludaves tothom perquè tothom es coneixia, era com un poble petit. Ho trobo una mica a faltar.

Quan vas saber que tenies habilitat per fer riure els altres?
De ben petit era el que feia riure a les reunions familiars. A les funcions de l’escola era el que destrossava tot el que havien preparat els mestres. Ens feien fer coreografies de merda o ballar sardanes per als pares i, com que jo m’avorria, expressament m’entrebancava. Els pares reien, els altres nens també es tiraven a terra i allò es convertia en una revetlla per a tothom menys per al professor. A mi no m’importava que m’expulsessin de classe, perquè marxava, veia que tothom estava rient i allò em semblava un assoliment. No tenia sentit del ridícul com molta gent té. Va ser com els músics que aprenen a tocar de petits perquè tenen un do. Hi ha molts humoristes que neixen amb aquest toc que els fa brillar.

I quan vas començar a dedicar-t’hi a consciència?
Va arribar una edat que volia ser humorista. Els meus ídols eren Martes i Trece, i quan em preguntaven què volia ser de gran jo deia Martes i Trece. M’era igual quin dels dos. Vaig anar vivint el moment: vaig estudiar, vaig treballar de nit molts anys, vaig estudiar la carrera de Publicitat i no la vaig acabar, òbviament, i just aleshores vaig començar. Un dia, per casualitat, feien un d’aquests espectacles d’El Club de la Comedia en un bar i vaig decidir pujar a l’escenari. Un amic em va dir: “No tens collons!”. M’hi vaig llençar. Aquell dia hi havia el Dani Mateo, l’Iñaki Urrutia i l’Ángel Martín i em van dir que tenia futur en el món de la comèdia. Així vaig començar i no he parat.

D’on ve el teu nom artístic?
Me’l va posar la gent. Durant els noranta i pels volts del 2000 treballava de DJ i relacions públiques i vaig ser un dels creadors d’un local de tecno a Barcelona que es deia Moog. Vaig estar cinc anys allà, per això em deien Toni Moog.

“Hem passat de viure una censura real a l’autocensura”

La teva carrera s’ha mogut entre la televisió i el teatre. Què prefereixes?
Més igual, sempre que pugui fer el que m’agrada i em diverteixi. Jo he rebutjat diferents projectes de televisió perquè no m’agradava el que em demanaven que fes. Em treia la meva essència. Tant el teatre, com la televisió com el cinema m’encanten.

Però pujar en un escenari és especial…
És clar! Allà hi ha nervis, cada dia el públic és diferent, has d’improvisar.

Tens nova obra, Fortnique. Folla como puedas. Què podran trobar-hi els espectadors?
Riure, riure i riure. En aquest monòleg dic que cal deixar d’utilitzar les aplicacions de lligar i recuperar l’autoestima. Bàsicament dic que cal follar molt i bé. També parlo de l’avantatge que ens porten les dones en el sexe. Em refereixo a aquelles dones empoderades que experimenten, que tenen joguines sexuals… Els homes s’han quedat endarrerits, amb la seva nina inflable i poca cosa més. Intento convertir tot això en una cosa quotidiana. Encara que, per a segons quins temes, avui dia ja sabem com està el pati… Les feministes i tal. Jo faig humor, però de bon rollo. No amb mala intenció.

Les feministes?
Són un col·lectiu que es considera minoritari i reprimit, i crec que precisament parlar d’aquesta gent fa que deixin de ser una minoria reprimida. Però les feministes diuen que no és així i se senten insultades. Passa amb els vegans i passa amb tot. Vivim en un món en què la gent s’autocensura. Hem passat de viure una censura real a aquesta situació, i jo crec que és molt trist. Una societat sense sentit de l’humor és una societat sense cultura. Si no saps riure’t de tu mateix i de les teves merdes, vas malament per la vida. Els humoristes, bàsicament, som persones que ens dediquem a convertir la merda en una cosa divertida. Però la gent no ho veu així i prefereix atacar-te i dir: “Aquest paio és un masclista, un nazi…”. S’obliden que és ficció.

Tu creus que es pot fer broma de tot. Té límits l’humor?
Jo tinc el meu propi codi deontològic: no faig humor de malalties severes ni de nens. De totes maneres, el límit de l’humor se’l posa cadascú. Tot té un vessant còmic, l’important és com ho enfoques. Si fas una broma amb to de burla o despectiu, em sembla fatal, però si fas bromes amb temes que estan sobre la taula, és una manera de treure-hi ferro. Cal normalitzar les coses. Hem passat dels vuitanta, quan la gent aplaudia Arévalo fent acudits de maricons, negres i gitanos, al món actual, en què no pots fer un acudit de vegans… Què està passant? Quan jo faig broma d’un tema és perquè el conec. Els bons humoristes ens documentem. Per exemple, vaig estar parlant amb un jugador de la selecció espanyola paralímpica de futbol i em va dir que quan va pel carrer li agrada que el mirin normal i no amb cara de pena perquè li falta una cama. Em deia que li agrada que facin bromes amb ell i, si no ho fan, se sent com un extraterrestre. Jo li feia conyes del tipus: “A tu no et poden fer un túnel” o “quina és la teva cama bona?”. Ell es moria de riure i em va demanar que fes un vídeo per enviar a la resta de la selecció. El problema és que el que es queixa no és el coix, és el que va d’amic dels coixos. Aquests defensors són els que més estigmatitzen els coixos.

Els teus monòlegs han tingut milers d’espectadors. Quina és la clau de l’èxit?
La gent, quan veu la meva actitud, pensa que soc un canalla que està mig boig i vomita tot el que li passa pel cap, però que al final diu veritats com uns temples.

Com has viscut la pandèmia, amb els bars i les sales d’espectacles tancades?
Fatal. M’he arruïnat, perquè he estat un any sencer sense treballar. Les autoritats ho han gestionat molt malament. La ciència és qui ha de dir què fer, no els polítics. S’han tret mesures de la màniga, però no en tenien ni puta idea. A més, les mesures fomenten els botellons… Si jo tingués 23 anys, m’hauria explotat el cap per no poder sortir de festa. Però bé, en un país on per ser polític no has d’estar qualificat, què et pots esperar.