Pau Riba

Foto: A.R.

Arribo a la Casa Alta de Tiana per un camí sorrenc empinat. Em rep la Memi, actual parella del cantautor Pau Riba, que aquestes darreres setmanes s’ha convertit en una espècie de mànager totipotent. L’artista ha estat a primera línia des que va anunciar el passat 7 de desembre que pateix un càncer de pàncrees incurable. “L’he hagut de frenar, perquè en Pau diu que sí a totes les entrevistes”, m’explica la Memi, amb qui pacto no incidir molt en la malaltia durant l’entrevista –feta abans de Nadal, quan Riba encara no havia agafat la covid–. “Ja en tenim prou”, confessa. El cantautor ens espera al menjador de l’antiga masia, descansant en un sofà vermell descolorit mentre aviva un foc de llenya, una escena que es repetirà durant tota la nostra conversa.

A Tiana vas arribar-hi ja fa quaranta anys, després d’una intensa etapa entre Formentera i Barcelona. Fugies d’alguna cosa?
Després de tot el periple que vaig viure a Formentera, en plena natura i de manera semisalvatge [riu], necessitava cabussar-me en la civilització. Em feia gràcia això de ficar-me al Corte Inglés i barrejar-me amb la gent. Tenia aquestes dues pulsions paral·leles: per una banda, aprofundir en la meva faceta urbanita i, per l’altra, seguir amb la vena salvatge. Aquí a Tiana hi vaig trobar el punt clau, perquè estem a pocs minuts de Barcelona, però al mateix temps estem en plena natura.

I la Casa Alta va convertir-se aleshores en un refugi perfecte.
Em van dir que hi havia una masia mig abandonada i que preguntés als propietaris si podia quedar-m’hi de lloguer. Quan hi vaig arribar vaig trobar poc més que una ruïna. Em van estafar. Vaig haver de demanar calés a La Caixa i després vaig passar les mil i una per poder tornar-los-hi. La qüestió és que vaig tenir aquesta casa a les meves mans per anar-la rehabilitant a poc a poc al meu gust.

“Els catalans tenim tendència a comparar-ho tot i rebaixar-nos”

Podríem dir sense pèls a la llengua que Tiana té una escena cultural potent. Creus que la teva presència ha ajudat a potenciar-la?
Quan jo vaig aterrar, aquí ja hi havia aquest moviment artístic. És veritat que la gent de Tiana em coneixia i que sempre hi ha hagut aquesta curiositat, però el meu rotllo sempre ha sigut molt solitari i egocèntric.

Tanmateix, sí que t’has mullat en qüestions polèmiques com el cas del llançament d’un tomàquet durant el pregó de la Festa Major.
Que una alcaldessa acusi una parroquiana d’haver-li llançat un tomàquet, que li ha tocat el braç i que es passegi després enguixada… És una cosa tan absurda i ridícula que val la pena mostrar-la al públic. [Riba es va presentar al programa FAQS: Preguntes Freqüents de TV3 amb un tomàquet].

Molta gent et defineix com una persona anàrquica. Què en penses? Et sents còmode amb aquest adjectiu?
No sé si ho soc o no. A mi m’agrada ser jo mateix i no estar enganxat a religions ni a ideologies diferents del que soc i penso. Això sí que ho tinc clar.

“Som com cíborgs: éssers biològics rodejats de tecnologia”

Això seria una mica com el vers de la cançó Nina de Miraguano, que convida a mantenir la innocència lluny de l’abast dels adults. És aquest el secret?
De vegades els periodistes em feu unes preguntes que ni jo mateix me les faig. Sobre la innocència, en certa manera penso que sí. Si més no, intentar mantenir una presumpció d’innocència. Aquest podria ser el secret.

Precisament, estàs preparant un llibre amb la teva versió sobre la història de la música.
Aquest llibre ve de molt lluny, però he decidit tancar-lo ara definitivament perquè si no les coses acaben quedant-se en un calaix. A mi sempre m’ha interessat la història i com la tecnologia i la humanitat evolucionen. En aquest cas, he volgut fer el seguiment no dels músics, sinó dels instruments.

Posa’m un exemple.
Que el rock’n’roll sorgís als anys cinquanta no ho adjudico als joves que els agradava ballar, fer acrobàcies i passar-s’ho bé. Ho adjudico al fet que es van inventar les guitarres elèctriques. És una manera de donar protagonisme a la tecnologia.

La tecnologia és un tema recurrent en la teva trajectòria recent. [El 2021 va publicar el llibre Història de l’Univers, on reflexiona sobre el paper de la tecnologia al llarg dels anys].
Sempre he estat un gran amant de les màquines, sí. Jo veig que tots ens estem convertint en cíborgs. Som éssers biològics que estem completament rodejats de tecnologia i d’artificialitat.

Pau Riba

Foto: A.R.

I això és bo?
Jo crec que és el que és. Els temps canvien contínuament. Una cosa és la literatura i l’altra la ciència. Nosaltres estem completament avesats a utilitzar la tecnologia, no hi ha cap mena de pal·liatius en aquest sentit.

No hi ha una via alternativa a la tecnologia?
Jo crec que ja no hi ha alternativa. Hem infestat la terra i l’univers de tecnologia. Ara ja hi ha més ratolins d’ordinador que de camp [riu].

En certa manera, podríem considerar que la paraula també és un instrument.
Sí. Jo em considero bàsicament un narrador, tant si faig música, teatre o literatura. Explico coses, i les coses s’expliquen amb paraules. La paraula és el que ens distingeix dels animals, no?

L’art de la paraula el comparteixes amb el teu avi, el poeta Carles Riba. Diries que ell t’ha influït en la teva manera d’entendre la música?
Lògicament. M’ha influït a través de les cadenes de l’àcid desoxiribonucleic. De l’herència. M’he barallat públicament amb ell per diverses raons, però no deixa de ser el meu avi. [Pensa] Queda perdonat.

“Em considero un narrador, tant si faig música, teatre o literatura”

A ell se’l reconeix com un dels intel·lectuals que va contribuir a preservar la cultura catalana. Creus que tu també hi has contribuït a la teva manera?
Crec que sí, però a base de carregar-me-la. Per confirmar les coses, primer necessites negar-les. Al disc Dioptria ja avanço que me’n vaig al país de les faltes d’ortografia i que abandono tota la cultureta catalana tan ben posada i resguardada amb llacets de pastisser.

Aquest 2021 es compleixen precisament 50 anys de la publicació del segon volum de Dioptria. Sempre has defensat que aquest era un àlbum amb una producció que no tenia res a envejar del que es feia aleshores als Estats Units.
Molta gent em considera la versió catalana del Bob Dylan, el Lou Reed o el Frank Zappa. És aquesta puta mania que tenim els catalans d’estar sempre comparant-ho tot i de rebaixar-nos. El que passa allà sempre és molt millor.

Trobes a faltar reconeixement per part de la cultura catalana?
No, tant se me’n fot això del reconeixement.

La teva trajectòria artística està marcada per una constant renovació. Tens una espècie de fòbia a la repetició?
Sí, sobretot tinc fòbia a repetir etapes, a tornar a viure el que ja he viscut. No hi veig cap avantatge ni cap plaer emocionant en això.

“Tothom vol entrevistar-me per si em moro; és necromania”

Aquesta voluntat d’actualització és un dels pilars de l’espectacle nadalenc Jisàs de Netzerit, que es renova cada any.
Una sàtira política ha de ser com més sagnant millor. Nosaltres –l’espectacle compta amb la participació del grup De Mortimers– aprofitem això per posar l’escena potes enlaire tant com podem.

Podríem resumir el 2021 només amb una nadala?
El Jisàs de Netzerit és una narració de principi a final on les nadales estan encadenades. Si en treus una, l’espectacle queda coix. Per això, mai em decanto per una o altra quan m’ho pregunten. Jo em nego a triar.

Et consideres una persona solitària, però a l’escenari t’agrada estar ben rodejat. No només parlo de De Mortimers. També has treballat amb l’Orquestra Fireluche.
Una cosa és el fuero intern i l’altra les relacions i la convivència musical. Amb Fireluche estem preparant un disc que es titularà Segona florada.

La teva música ha influenciat molts artistes del panorama actual català. Creus que ara cal una nova revolució com la que ja va protagonitzar la teva generació en el seu moment?
Bé, jo així ho espero. Malament aniríem si les noves generacions es llepessin el dit.

És hora que els joves prenguin el relleu, doncs?
Considero que sí. Espero que les noves generacions ens acabin retirant. És llei de vida, però no em preocupa gaire.

“Em preocupa aquest ‘cranc’ de pàncrees que m’està foradant”

Ara, per desgràcia, tens una preocupació principal…
Sí, ara em preocupa sobretot aquest cranc de pàncrees que m’està foradant. Sembla ser que això no té marxa enrere, però estem obligats a trobar-li el desllorigador.

En les darreres setmanes has rebut moltes mostres de suport d’arreu.
Sí, la gent em diu “resisteix”, “sigues fort”, “combat el teu mal”… Hi ha aquesta mena d’obsessió d’utilitzar llenguatge bèl·lic en les malalties, quan no té per què ser-hi.

També has rebut moltes trucades per part de la premsa. El Periódico, l’Ara, El País, TV3, Catalunya Ràdio, Ràdio Estel… i ara el Línia.
Tothom vol entrevistar-me per si em moro; això és necromania [riu].

Creus que hi ha una certa hipocresia en els mitjans?
No ho sé. Millor deixem-ho aquí, no? Jo ja soc al cap del carrer, no vull més entrevistes.

Deixo el cantautor vora el foc, descansant al mateix sofà vermell descolorit on ha tingut lloc tota l’entrevista. Em demana permís per estirar-se i, abans que pugui abandonar l’habitació, ja dorm. La Memi m’explica que aquella mateixa tarda tenen tractament en una clínica del barri barceloní de Vallcarca. Ella està preocupada. Tota l’atenció mediàtica dels últims dies els ha trastocat, estan desbordats. A més, han de preparar els pròxims concerts. La seva cara, però, esbossa un petit somriure. Millor així. Si s’ha d’acomiadar, que sigui a sobre d’un escenari.