Pilar Ansede és la presidenta del Centro Galego de Barcelona. Foto: Joanna Chichelnitzky
El centre va néixer com a punt de trobada per als gallecs que arribaven a Barcelona i no volien sentir-se sols. Amb el temps s’ha convertit en un espai que reivindica els vincles entre dues cultures allunyades, però amb una sintonia especial. La Pilar Ansede, presidenta del Centro Galego de Barcelona, n’és un bon exemple d’això. El punt de trobada dels gallecs a Barcelona va estar a punt de desaparèixer després de la pandèmia. El van salvar un grup de catalans i gallecs compromesos, liderats per la Pilar, que va retornar al centre després de passar-hi la seva infància.
Què hi fa un centre cultural gallec al mig de la Rambla de Barcelona?
Doncs ara farà uns cent trenta anys que un grup de gallecs arribats a Barcelona van començar a reunir-se per continuar pertanyent a una comunitat. I volien trobar-se en un lloc cèntric.
El primer lloc on es van reunir va ser a l’Edén Concert, un famós establiment d’aleshores.
Sí, al principi es trobaven allà i després en altres llocs. Fins que l’any 1940 es van traslladar a la ubicació actual, al número 37 de la Rambla.
Què buscaven aquells primers gallecs que es reunien allà?
Quan estàs fora del teu lloc natural, busques estar a prop dels teus i continuar fent les mateixes coses culturals, tradicionals que feies al teu lloc d’origen. El centre gallec sempre ha acollit activitats molt diverses orientades al tipus d’immigració que venia en cada moment. Als anys trenta hi havia un component polític important en la immigració, per tant, el centre acollia moltes tertúlies. En canvi, als anys cinquanta ja era molt diferent. La gent venia als balls.
Als balls?
Fins als anys setanta, ben bé, cada diumenge es feia un ball al saló d’actes del centre. Era un reflex de les revetlles gallegues, que són superfamoses i encara continuen fent-se a hores d’ara. La majoria de les parelles gallegues que es van casar a Barcelona en aquell temps es van conèixer en aquells balls de diumenge. Els que venien de Galícia volien reunir-se i tenir sinergies amb els seus, així que totes les activitats culturals que s’organitzaven giraven entorn d’això.
Això haurà canviat.
Els immigrants que arriben ara de Galícia són persones que ja estan formades i també busquen una oportunitat laboral a Barcelona. Però ara Galícia és a una hora de viatge, així que el sentiment de llunyania ha canviat.
I han canviat els gustos.
Encara interessa la música tradicional, però també el cinema gallec, l’artesania, els autors i autores de literatura… El centre reflecteix aquests canvis i va captant tots aquests interessos de la gent. Les coses que es fan a les associacions estan directament vinculades al que li passa a la societat.
“Amb el boom de les Tanxugueiras es va desfermar un gran interès per Galícia”
Què hi podem trobar ara?
Tenim una sèrie d’activitats que són recurrents, bona part d’elles vinculades a la música tradicional, com classes de gaita i percussió, balls tradicionals, classes de cant tradicional i pandereta. Amb el boom de les Tanxugueiras i Eurovisió, es va desfermar un gran interès per la cultura gallega.
Ostres, sí. Quina revolució la de les Tanxugueiras…
És molt important aquesta recuperació de música tradicional perquè, a més, està molt vinculada al món rural i a les dones, que són les que conservaven el patrimoni immaterial. Penseu que moltes d’aquelles cançons s’han conservat gràcies a la tradició oral i és ara quan s’estan fent les partitures. Històricament, el centre gallec sempre ha tingut un grup coral molt potent. I també fem classes de llengua i cultura.
Obertes a tothom?
Sí, sí. A la Universitat de Barcelona hi ha un departament de filologia gallega i portuguesa i un dels docents ve a fer classes de diferents nivells al centre. Dins del grup de pandereteiras la majoria són gallegues, o persones que tenen alguna relació de parentiu, però a les classes de llengua gallega tenim molta gent que no té res a veure amb Galícia. També n’hi ha molts d’aquests al club de lectura.
Tenen un club de lectura propi?
És una altra de les activitats recurrents. Promovem autors i autores gallegues, que també és una manera de promoure que autors vinguin a presentar llibres al centre gallec.
Parlant de llibres, m’han parlat de la seva històrica biblioteca.
Sí, tenim una biblioteca especialitzada en volums gallecs. En teníem una de gran valor històric que es va cremar l’any 1978, durant un robatori, però l’hem tornada a reproduir tal com estava gràcies a fotos que es conservaven.
La van cremar en un robatori?
Era l’any 1978 i al principi semblava que era per causes polítiques, però es va descobrir que va ser un lladregot, menor d’edat, que va entrar a robar al centre. Com que no va trobar diners, es va beure l’alcohol que hi havia al restaurant i va calar foc a la biblioteca.
És veritat, no hem parlat tampoc del restaurant, el Louro.
Sí, no podia faltar un restaurant en un centre gallec. Hem aconseguit un soci, el Louro, amb qui ens sentim molt còmodes. És un establiment petit, però amb una oferta prou interessant en el context de Barcelona, i molt respectuosa amb les tradicions culinàries.
Diria que hi ha una sintonia especial entre gallecs i catalans?
Jo la percebo. El fet de tenir una llengua pròpia i aspectes culturals molt arrelats ens fa tenir certa sintonia. A més, uns i altres són permeables, entenem la cultura del veí i som inclusius. Jo percebo aquesta sintonia.
