Montilla: “Les ciutats del voltant de Barcelona no volen ser diluïdes”

L’expresident de la Generalitat ens rep al seu despatx de l’avinguda Diagonal de Barcelona, a tocar de la Diputació. Amb la serenor i la calma que sempre l’han caracteritzat, s’obre a fer una entrevista més en clau personal que política. Mentre el seu cap de premsa –Jordi Menéndez– ens remarca que José Montilla dosifica molt la seva presència pública, ell s’interessa pel nou diari metropolità Línia que avui s’estrena a les vostres pantalles. Quan comencem a parlar de l’àrea metropolitana, la conversa agafa ritme i s’intensifica. Queda clar que és una de les seves passions. I la nostra.

Com tants altres ciutadans de l’àrea metropolitana, vostè amb 16 anys va viatjar d’Andalusia cap aquí amb la seva família. Com recorda aquell viatge?
D’això fa pràcticament 50 anys. En aquells temps hi havia molta gent que feia aquest viatge en tren, però el meu pare i jo el vam fer en autocar. No hi havia les autopistes que hi ha avui i va ser un viatge llarg. Recordo l’entrada a Barcelona quan començava a sortir el sol. Era la primera vegada que venia a Catalunya. Hi tenia família i algun amic. Veníem per quedar-nos-hi i vam començar a viure a les Planes de Sant Joan Despí, molt a prop del barri del Padró, on vivia una germana de la meva àvia.

Estava molest per haver d’abandonar el lloc on havia viscut tota la seva joventut?
No va ser una decisió imposada. Tot i que tenia 16 anys, pensava que tindria més oportunitats en una terra com Catalunya que a l’Andalusia de principis dels setanta. No és que els meus pares m’hi obliguessin, jo era el principal inductor de venir.

Com era José Montilla de jove?
Em dedicava a estudiar i practicava atletisme federat, cosa que em va permetre viatjar per Espanya, però fins als 16 anys mai havia estat a Catalunya. Era una persona que volia canvis a la meva vida. Primer treballant i després estudiant a la nit a la vegada que seguia treballant.

És cert que quan va arribar a Catalunya va participar en un grup clandestí d’extrema esquerra?
Tota la comarca del Baix Llobregat era centre de resistència al franquisme i agrupava el moviment obrer organitzat. Tot era clandestí i molt minoritari. De vegades es mitifica, però ens coneixíem tots. A l’institut nocturn hi havia la gent més radical. Allà el més moderat eren les joventuts comunistes. Jo vaig entrar al Partit Comunista d’Espanya Internacional, un grup maoista. Va ser divertit, encara que ens hi jugàvem la vida i alguna gent va acabar a la presó. Era un grup sectari, però en el qual es debatia i es llegia molt. Algunes coses totalment infumables per a algú de 17 anys. Com que sempre he estat una persona moderada, vaig deixar el grup abans que morís Franco i em vaig afiliar al PSUC. Tinc molt bons records d’aquella època.

“Avui es viu millor a Cornellà que a molts barris de Barcelona”

El 1979 va anar a viure a Cornellà. Per què?
Em vaig casar i la meva parella vivia allà. En aquell moment jo era tinent d’alcalde del grup socialista encara que residia al poble del costat.

Cornellà va passar d’11.000 habitants el 1950 a gairebé 100.000 el 1980. Com va ser viure en un lloc que havia crescut tant?
Era una ciutat mancada d’infraestructures i amb una densitat altíssima. El clavegueram era deficient o inexistent en algunes parts de la ciutat. Les zones verdes simplement no existien. El transport era molt dolent. Malgrat tot, hi havia un teixit associatiu important. Hi havia vida.

Quan arriba a ser alcalde el 1985 es troba amb aquesta situació…
L’Ajuntament estava pràcticament en fallida. Vivíem una forta crisi econòmica: Cornellà tenia aleshores un 27,9% d’atur, moltes fàbriques tancaven i les escoles feien classes en baixos comercials. Vam construir escoles i equipaments esportius, culturals i sanitaris. Això es va poder fer perquè vam dotar la ciutat d’una base econòmica que generava ocupació i ingressos.

Quin és el record més viu que li queda d’aquella època?
Van ser moments molt durs. Els treballadors venien a la porta de l’Ajuntament. Fins i tot vam apujar els impostos, amb molta gent en contra, però ho havíem de fer i ho havíem d’explicar: si no hi ha ingressos, no hi ha serveis, i els ingressos venen dels impostos, que han de ser justos. També hi va haver moments dolços, com per exemple quan vam començar a fer els primers programes d’habitatge social quan d’això se’n parlava molt poc. Vam ser pioners. El moment d’entregar les claus d’aquests habitatges era un instant molt dolç.

Quina és la diferència més gran entre aquell Cornellà i el d’ara?
El Cornellà que vaig deixar el 2004 ha continuat el seu procés de millora. Recordo que als anys 90 ens vam centrar a construir el més bàsic: clavegueram i escoles. L’urbanisme d’una ciutat es fa amb el pas del temps; vas del més bàsic a les coses que et pots plantejar si tens recursos. El que cal és planificar de manera correcta perquè la ciutat pugui créixer ordenadament. Això és el que Cornellà ha seguit fent.

Quins són els reptes que té ara la ciutat?
Ser un bon lloc per viure-hi i treballar-hi. Parts de Cornellà i algunes ciutats de l’entorn metropolità encara són emplaçaments dormitori. Han de ser ciutats que tinguin personalitat i on la gent se senti orgullosa de viure-hi, i això vol dir més serveis. Soc dels que sempre ha pensat que les ciutats del voltant de Barcelona tenen una personalitat pròpia: no volen ser diluïdes.

Ara es parla molt de cohesionar i projectar la gran metròpoli. Com veu aquest debat?
És un debat vell, no siguem adamistes. De la Catalunya Ciutat ja en parlaven els noucentistes! Som el país que més ha debatut sobre temes d’ordenació territorial i no ha solucionat el problema. Ni a la metròpoli ni més enllà. Quan jo era president de la Generalitat es va crear l’AMB amb la voluntat de dibuixar un projecte de continu urbà per defensar un policentrisme. L’objectiu era que les ciutats que no són Barcelona no fossin el pati del darrere.

Aquesta també és una expressió molt repetida avui dia. Vostè en què pensa quan es refereix al pati del darrere?
En què no es tracta d’enviar a la perifèria allò que no té espai a Barcelona, sinó d’abordar problemes del conjunt i no només del centre. Viure tocant al gran municipi té avantatges clars: un mercat de treball i oci. Però té condicionants. Quan era alcalde hi havia gent de Barcelona que mai havia vingut a Cornellà… No sé què s’imaginava que era, una ciutat sense llei? Ara això ha canviat. Recordo una família de l’Eixample de Barcelona que va marxar a viure a Cornellà i portava els fills a la mateixa escola que els meus. Un dia em van dir que estaven molt satisfets de viure a Cornellà. Em van explicar que on vivien abans era impensable tenir un mercat o un CAP a prop, una escola amb tant pati, zones verdes… En força casos, avui es viu millor a Cornellà que a molts barris de Barcelona.

Creu que s’ha de pensar més enllà de l’AMB i articular una gran regió metropolitana?
És veritat que la regió metropolitana avança i creix, però el Govern de Catalunya mai veurà amb bons ulls una articulació institucional que agafi dues terceres parts del país, no ens enganyem. Evidentment, hi ha coses com el transport o les platges que s’han de planejar i gestionar més enllà de l’AMB, però això no vol dir crear una altra institució. Calen fórmules de caràcter més consorciades on intervinguin més administracions.

Durant més de dos anys vostè va ser a Madrid com a diputat i ministre. Realment és tan diferent de Barcelona?
La ciutat de Madrid té la mateixa extensió que l’àrea metropolitana de Barcelona. Això la fa peculiar. A més, és la capital i, com en la majoria d’estats, és un xuclador d’activitat, ocupació millor retribuïda i, per tant, més ingressos públics. Moltes de les empreses que teníem aquí les hem anat perdent en detriment de Madrid i això és un error garrafal que pagarem car durant anys. Madrid ens ha guanyat la batalla econòmica, i a això cal sumar-hi que és la seu de les institucions de l’estat.

I quina és la solució?
Un model com Alemanya, on les institucions estan repartides per tot el territori. Barcelona tenia una oportunitat que no ha sabut aprofitar. S’haurien d’haver portat institucions i empreses cap aquí; una cocapitalitat. Una altra solució és el que hem fet [es refereix al procés independentista], que si mirem els resultats i les perspectives inicials no ha estat gaire encertada.

“Madrid ens ha guanyat la batalla econòmica”

Tornem a parlar de vostè. El 2000 va tenir trigèmins. Com va ser l’experiència d’ocupar llocs de tanta responsabilitat política sent pare de tres infants i de dos fills grans més?
La meva trajectòria no ha estat modèlica pel que fa al tema de la conciliació. Ho dic perquè el 2004, quan tenien quatre anys, vaig marxar a Madrid i la meva dona i els nens es van quedar aquí. Jo venia quan podia. Determinats càrrecs tenen uns costos, són servituds que es paguen. Jo era l’únic ministre que no tenia la família a Madrid, perquè tenia clar que hi era de pas. En tots els càrrecs hi ets de pas. Tinc la sort que la meva parella és una persona molt comprensiva. Si no, no hauria pogut exercir aquests càrrecs amb la dedicació que requereixen.

Durant la seva presidència de la Generalitat alguns el van criticar durament. Creu que hi havia gent que no estava preparada per tenir un president d’una ciutat obrera i que havia nascut a Andalusia?
Bé, he de dir que les crítiques van ser minoritàries… Ser president de la Generalitat és recórrer el país. A la majoria de llocs on vaig anar em vaig sentir acollit i estimat. Eren crítiques d’un sector de la població catalana que existia i segueix existint. Em criticaven per ser de Cornellà i per ser fill d’obrers andalusos. Eren crítiques classistes i en part xenòfobes.

Si pogués canviar alguna cosa de la seva gestió com a president, què seria?
Segur que ens vam equivocar en coses. Hauríem d’haver estat més àgils quan va arribar la crisi del 2008. Totes les gestions són millorables i la nostra segur que també. De totes maneres, va ser un govern que feia aquelles coses que són tan avorrides: pressupostos, lleis, carreteres –lliures de peatges, per cert–, escoles, comissaries, jutjats, presons, hospitals… Un govern ha d’anar més enllà dels interessos emocionals i sentimentals. En això últim nosaltres podríem haver estat més fins, és cert. Ara bé, votar amb el cor està molt bé, però una miqueta de raó no ens aniria malament.

Vostè sempre ha estat un defensor de la llengua catalana. Què li sembla que ara al Parlament l’ús del castellà s’hagi estès?
L’any 80 ja hi havia diputats que utilitzaven el castellà, però és cert que el canvi va venir el 2006 amb Ciutadans. Jo soc castellanoparlant. Quan vaig arribar l’any 1971 no sabia català i el vaig aprendre per contacte i amb amics. Les llengües són per entendre’s. Em semblen lamentables les batalles lingüístiques. Cadascú que parli la llengua que vulgui, però si els catalans no defensem la llengua catalana, qui ho farà? Mentre el conjunt de la població no la faci servir, necessita protecció. Amb tot, no cal demonitzar ningú perquè utilitzi el castellà… Per defensar el català no cal atacar el castellà.

La seva opinió en aquest tema concorda amb la del PSC actual?
Jo crec que sí. El PSC sempre ha estat compromès amb la defensa del català. Sense el PSC i el PSUC el català no hauria tingut el procés de normalització que ha viscut.

Si no anem errats, vostè ha estat regidor, alcalde, president de la Diputació, diputat a Catalunya i a Espanya, ministre, senador i president de la Generalitat. On s’ha divertit més?
Jo més que de diversió parlaria de satisfacció. En aquest cas, la satisfacció més gran és quan fas coses i en veus el resultat i el destinatari final. Això es té com a alcalde. Evidentment, per a un polític català no hi ha res més important que presidir el seu país, però si parlem de satisfacció, em quedo amb l’alcaldia.

Com ocupa el temps avui dia?
Vinc cada dia al despatx excepte quan treballo per a l’empresa que em paga [Enagás]. No em paga la Generalitat. Faig xerrades i vaig a debats i actes. També escric i poso en ordre moltes coses del passat: papers, records i arxius.

Què el preocupa actualment?
La pandèmia, és clar. A més de la gent morta, ens deixarà seqüeles psicològiques i econòmiques que encara no han aflorat. Quan l’efecte narcòtic de les ajudes es dilueixi quedarà un panorama complicat.

MONTILLA EN 10 RESPOSTES

1. Quin és el seu grup de música preferit?
Impossible dir-ne un. Escolto Eric Clapton, Dire Straits, Iron Maiden, Sabina, Serrat, Llach, Manel…

2. I el seu menjar preferit?
Un bon llobarro. Soc més de peix que de carn.

3. Ara que els restaurants tornen a estar oberts a la nit, n’hi ha algun on li agradi anar a sopar?
Soc més de sopar a casa amb la família, perquè durant molts anys he hagut de sopar a fora.

4. Digui’ns un llibre que l’hagi marcat…
No n’hi ha cap que m’hagi marcat. Podria recomanar El món d’ahir d’Stefan Zweig.

5. I una pel·lícula?
Les pel·lícules t’agraden en funció de l’edat i l’estat emocional. Podria dir la saga d’El padrino.

6. Té alguna afició que ens pugui sorprendre?
No… M’agrada molt caminar per la muntanya.

7. Hi ha algun lloc de l’àrea metropolitana especial per a vostè?
Collserola a primera hora del matí.

8. On li agradaria anar de vacances?
A Austràlia. També voldria creuar els Estats Units d’est a oest o navegar pel riu Congo. I tornaria a Istanbul.

9. Quin és el seu màxim referent polític?
Per a tots els que vam ser present en la fundació del PSC, Joan Reventós és un referent.

10. I en la seva vida personal?
El meu pare. Sempre preocupat per la gent i per ajudar-la. Un home treballador i amb esperit crític.