Michael Donaldson

Michael Donaldson durant l’entrevista a l’Espai Línia. Foto: Joanna Chichelnitzky

Michael Donaldson és jurista de formació, però des de fa temps dedica els seus esforços a dues tasques primordials. La primera: fer que Barcelona sigui un referent internacional en matèria de noves tecnologies. La segona: minimitzar els impactes negatius que la cara fosca de la revolució digital té per a la ciutadania. Des de la seva tasca de comissionat, Donaldson lidera l’estratègia que l’Ajuntament de Barcelona està aplicant en aquests dos vessants.

És comissionat d’Innovació Digital, Administració Electrònica i Bon Govern de l’Ajuntament de Barcelona. Aquest càrrec tan estrany exactament què és?
Per una banda, m’encarrego de mirar que l’administració es digitalitzi i, per l’altra, de veure com mostrem tot això de forma transparent a la ciutadania.

Com arriba a aquest càrrec?
Va ser una combinació de diverses coses. A Rubí vaig impulsar polítiques de tecnologia al servei de la ciutadania, com el portal de dades obertes el 2014 quan encara era un tema molt incipient i no hi havia municipis que ho tinguessin. Tenia tanta informació l’alcalde o el tresorer com el ciutadà que entrés a la pàgina web. Després, a Gavà, vam anar un pas més enllà i vam utilitzar alguns mecanismes d’intel·ligència artificial per proveir de manera proactiva serveis a la ciutadania. Juntament amb Mataró, vam crear Gavius, un algoritme que ofereix serveis socials a la ciutadania en funció de les seves necessitats. Va ser una de les coses de les quals, a nivell personal, més orgullós em sento. L’algoritme et deia quina era l’ajuda social que podies tenir en funció de totes les dades que tenia l’Ajuntament del teu perfil.

“L’Ajuntament ha de recomanar ajudes com Netflix recomana sèries”

El 2019 entra a l’Ajuntament de Barcelona. Des del punt de vista tecnològic, amb quina mena de consistori es troba?
Hem de ser crítics. En alguns àmbits, Barcelona és molt capdavantera, però en altres no és tan innovadora. Potser és contraproduent dir-ho en el moment preelectoral en què ens trobem [riu], però tampoc vull donar una visió eufòrica de l’acció del govern. Fins fa poc, als trens que anaven a l’aeroport no podies connectar-te al wifi, per exemple. Malgrat això, s’han fet moltes coses i la marca Barcelona, en termes tecnològics, és un referent al món. Tenim el Mobile World Congress o l’Smart City Expo, i això ens converteix, de facto, en un pol d’atracció. De fet, en l’últim mandat, Barcelona ha estat escollida per l’ONU per ser la seu de l’Internet de les Coses, és a dir, la tecnologia per connectar qualsevol objecte a la xarxa.

I en termes més mundans, és a dir, que afectin la ciutadania, què s’ha fet des de l’Ajuntament?
Hi ha un abans i un després arran de la digitalització que hem viscut amb la pandèmia. Encara que amb dificultats, l’administració ha incrementat moltíssim els tràmits que es poden fer online. S’ha instal·lat de manera definitiva la cita prèvia i el servei que reps és de millor qualitat i no has de fer cues. Pot semblar menor, però significa un canvi estructural important. Això té una cara fosca: la bretxa digital. Tota la ciutadania que queda fora de la revolució digital i té risc de quedar exclosa socialment.

Michael Donaldson

Albert Alexandre entrevistant Michael Donaldson. Foto: Joanna Chichelnitzky

Es refereix a la bretxa digital que afecta les persones grans? De vegades, semblaria que esperem que tota aquesta població mori per no parlar més del tema…
Home, no! És cert que hi ha un component d’edat, però no és exclusiu. Quan parlem de bretxa digital ens referim a tres dimensions. L’accés a internet, que a Barcelona està bastant ben cobert, ja que el 92% de la ciutadania té accés a la xarxa i només l’1% no hi té accés per qüestions econòmiques. Són una mica menys de 6.000 famílies que podem afrontar amb wifi a les biblioteques o centres cívics. Després hi ha l’accés als dispositius, és a dir, tenir accés a portàtils, per exemple. És la bretxa d’aquelles famílies de quatre integrants que només tenen un ordinador. Hi ha gent menor de 30 anys que per recursos econòmics pateix situacions d’aquesta mena. Finalment, hi ha la bretxa per l’ús. Pots tenir 30 anys i utilitzar TikTok i Instagram, però ser analfabet digital i no saber utilitzar el Word ni tenir un mínim nivell de programació. És cert que a partir dels 74 anys la bretxa digital es fa més gran, però hem vist que no és un fenomen exclusiu de l’edat. Tenir 20 anys i ser nadiu digital no et fa alfabet digital. A la Barcelona del Mobile World Congress també hi ha exclusió digital.

Què més s’ha fet des de l’Ajuntament en matèria de tecnologies?
Hem impulsat accions per protegir aquells impactes que pot tenir la digitalització per a la ciutadania. El dret a la privacitat, la lluita contra l’assetjament digital, la discriminació que pot suposar l’ús indegut dels algoritmes o el big data.

Ara que parla d’algoritmes, big data i intel·ligència artificial, com explicaria a la ciutadania aquests conceptes que sovint estan envoltats de mites?
Potser hi ha massa expectatives. Ens pensem que els algoritmes, combinats amb la intel·ligència artificial, solucionaran tots els problemes de la humanitat. El big data és una manera d’organitzar la informació. En la societat on tot està digitalitzat generem multitud de dades que l’expliquen. Les dades ens ajuden a entendre la realitat. Com més fiables són, més fiable és la definició de la realitat. A partir de la combinació de dades podem generar coneixement per aplicar polítiques públiques. Podem entendre tendències i anticipar-nos al futur. Els algoritmes, tot i que estan de moda, són una tecnologia que té més de 50 anys. Dit això, podem dir que són una tecnologia que s’alimenta de dades per crear informació. Aquí és on hi ha el perill. Si les dades són esbiaixades, la decisió serà esbiaixada. L’exemple més conegut és el de l’algoritme d’Amazon, que quan feia processos de selecció de personal només escollia homes. En el disseny de l’algoritme li van donar uns currículums i li van dir que els millors eren uns. Què passava? Doncs que fins al moment es contractaven més homes que dones i l’algoritme feia el mateix.

“Tenir 20 anys i ser nadiu digital no et fa alfabet digital”

Ara, l’Ajuntament, amb vuit ciutats europees més, ha creat un repositori d’algoritmes. Aquest repositori servirà per evitar que els algoritmes siguin esbiaixats?
Aquesta és una de les parts. Nosaltres tenim, per una banda, l’Estratègia d’intel·ligència artificial, que vam publicar fa un any i mig. L’administració pública no pot ser aliena a aquesta revolució que ve de la mà de les dades i la intel·ligència artificial, i les hem d’utilitzar per proveir de millors serveis públics la ciutadania. Igual que Netflix, que ens envia unes recomanacions sobre les sèries i pel·lícules que potser ens agradaran perquè sap tot allò que hem vist… L’administració haurà de ser capaç de fer coses semblants. Com que sabem que l’any passat vas demanar una ajuda d’activitats extraescolars i aquest una de menjador escolar, t’hauria de dir que ara han tret una ajuda per activitats de lleure, per exemple. Donar d’una manera proactiva la informació sobre les ajudes. Això es fa amb algoritmes i amb les dades. Per fer-ho, la ciutadania ens ha de donar accés a les seves dades i ha d’entendre que nosaltres les utilitzarem per oferir serveis públics. No és per saber res sobre la seva vida privada. Cal pensar que un 30% de les ajudes de la Unió Europea es perden perquè la ciutadania potencialment beneficiaria no sap que existeixen.

Comenta que cal tenir les dades per beneficiar la ciutadania, però què passaria si a Barcelona governés l’extrema dreta i tingués accés a aquestes dades?
La normativa europea i estatal és molt garantista amb el ciutadà. Si no hi ha un consentiment exprés de la ciutadania, no podem fer servir les seves dades. Per això cal treballar en pro de la transparència, perquè la ciutadania entengui que l’administració preserva els drets.

Està dient que les dades són 100% anònimes?
No hi poso la mà al foc al 100%, perquè allò absolut mai existeix. Però crec que sí. A la comissió de govern passen milers i milers de dades i són anònimes. El conjunt de les institucions europees i l’Ajuntament preserven les dades de manera molt rigorosa. És tan així que, com deia abans, tenim molts problemes per accedir a certes dades i les hem d’anar a buscar una per una.

Michael Donaldson

Michael Donaldson, just després de l’entrevista amb el Línia. Foto: Joanna Chichelnitzky

Perdoni que hi insisteixi. Les dades dels ciutadans estan, per tant, ben protegides?
Des de l’Ajuntament estem posant controls de garantia davant les tecnologies emergents, precisament per no passar del big data al big brother. Intentem anar cap a allò que s’anomena good data. Per això l’Estratègia d’intel·ligència artificial incorpora la creació del registre d’algoritmes sobre el qual abans em preguntava. Es farà una auditoria prèvia dels algoritmes per saber quin impacte tenen per a la ciutadania. Per exemple, en el cas de les ajudes socials, poden suposar un risc alt per a la ciutadania i una discriminació d’alguns col·lectius. Per això, tindrem un informe extern sobre els algoritmes per detectar qualsevol discriminació i combatre-la. A més, tindrem un mecanisme per saber quin és l’impacte d’un algoritme sobre la ciutadania perquè aquesta pugui saber com s’atorguen ajudes o drets.

Es podran monitorar algoritmes d’empreses privades com Glovo?
No. Faig referència als algoritmes mitjançant els quals l’Ajuntament proveeix serveis públics. Parlem més d’algoritmes com el que es va utilitzar per decidir com s’atorgaven les parades de Sant Jordi. En aquest cas es va utilitzar el programa DRAC, que agafava totes les peticions dels paradistes, tenia el mapa dels espais de l’Eixample i en funció d’això les distribuïa. Els algoritmes són tecnologies tan avançades que nosaltres no tenim el coneixement per produir-los i, per això, comprem tecnologies. Aquí hi ha el moll de l’os: difícilment podrem transparentar el codi, perquè està subjecte a la protecció intel·lectual. Per això, amb el registre, hem de garantir l’explicabilitat de l’algoritme.

“La ciutadania ha d’entendre que volem les seves dades per oferir serveis públics”

Canviant de tema. Les grans companyies com Google, Facebook, Amazon, Apple o Microsoft tenen molt de pes a l’administració. Això és positiu o negatiu?
No m’atreviria a dir que és bo ni dolent. Tot depèn de la feina que aquestes empreses facin. Si tenim les garanties i mecanismes de control, no té per què ser dolent, sinó que pot ser beneficiós. Nosaltres no tenim recursos ni capacitat humana de produir tota aquesta tecnologia, perquè la tecnologia avança a una velocitat tan ràpida que és impossible tenir tots els tecnòlegs a dins de l’administració. La realitat és que són les empreses qui produeix aquesta tecnologia i nosaltres, a través de la compra pública i els concursos oberts, escollim la millor opció al millor preu.

Em refereixo més aviat a situacions com la que va denunciar la plataforma d’activistes pels drets digitals Xnet, en què es queixava de la presència massiva de Google a les escoles…
Sí, sí. Des de l’Ajuntament hem subvencionat el seu projecte. Què vull dir? Que hem d’analitzar cas per cas i sempre prendre decisions des del criteri d’allò públic. La solució d’Xnet ens agrada i la posem en valor perquè creiem que les dades han de ser dels alumnes i de la comunitat educativa.

Per acabar. Hem parlat molt de la responsabilitat que ha de tenir l’administració, però quina creu que és la responsabilitat que ha de tenir el ciutadà de cara a les seves dades?
Se’m fa difícil respondre-ho, perquè no vull ser condescendent ni paternalista. No vull donar lliçons. Nosaltres volem que tothom sigui conscient que, malgrat els beneficis de la tecnologia, també hi ha pegues. Que la gent sàpiga que, encara que tothom fa servir Gmail o Google, hi ha alternatives. Hem de ser crítics: no podem ser tecnoeufòrics ni tecnofòbics.

WhatsAppEmailXFacebookTelegram