“L’actualitat ara és un entreteniment. El periodisme no ha d’entretenir”, diu Marc Giró. Foto: Joanna Chichelnitzky
Marc Giró (Barcelona, 1974) és un dels comunicadors catalans més reconeguts pel gran públic, sobretot des que presenta Late Xou, un late night a TVE per a tot l’Estat. Ho combina presentant –des de fa 6 anys– Vostè primer a RAC1, on desplega ironia, optimisme i convicció. En els darrers anys ha rebut una munió de premis. Giró va llicenciar-se en Història de l’Art per la UB. Va fer el primer tastet en el món de la comunicació a la revista Marie Claire com a editor després d’especialitzar-se en moda i estil. La falta de vocació, diu, és el que ha fet que s’hagi deixat portar i arribar on és actualment.
En tot allò que fa, triomfa. Viu el seu millor moment vital?
No. Considero que, després de 50 anys de vida, he viscut sempre en un bon moment. I espero que continuï així. Vaig néixer la tardor que va morir Franco. Per tant, he crescut en un país en pau i en una família treballadora que m’ha donat tot el que he necessitat per formar-me acadèmicament. A més, des de fa un temps em cuido molt més, no fumo i he deixat de beure alcohol.
Llicenciat en Història de l’Art per acabar presentant un xou televisiu per a tot l’Estat. Com s’explica aquest camí?
Per una falta de vocació. No n’he tingut. Com que no soc un fanàtic ni una persona estricta, m’he anat deixant portar al llarg de la meva vida.
Vostè es va especialitzar en moda i, a partir d’aquí, va anar fent-se un lloc als mitjans. Encara consumeix revistes de moda?
Cada cop menys, perquè n’estic cansat i hi he perdut l’interès. Fruit de la meva experiència en aquest àmbit, em conec tots els trucs que s’utilitzen i ja no em sorprenen. Penso que moltes de les capçaleres de moda estan estancades, sobretot perquè el model femení continua sent el mateix que 30 anys enrere.
Les revistes de paper estan en perill d’extinció?
No. Si les revistes estan ben fetes, tindran continuïtat. És curiós que, des de fa un temps, s’ha imposat una llegenda que assegura que les revistes de paper estan en perill d’extinció, i malauradament acaba calant entre la societat. Com també passa amb l’obsessió d’arribar als joves a través de les xarxes socials. Són narratives absurdes.
Vostè s’ha convertit en un referent de l’entreteniment amb una barreja d’humor?
No ho considero així. Possiblement és perquè el que dic fa gràcia, però no pretenc fer gràcia ni entretenir l’audiència. Estic en contra de l’entreteniment. Li posaré un exemple amb el qual em sento reflectit: Yolanda Ramos, col·laboradora del Late Xou, va explicar en un dels programes que li havien diagnosticat TDAH. Ho deia seriosament, però amb un to que fa que no puguis parar de riure. Però ella ho explica des del dolor i del neguit. A mi em passa el mateix.
Com s’ha guanyat l’estima de l’audiència?
No ho sé. El públic és un misteri absolut, no cal pensar-hi. Aquest ofici té molt a veure amb la resistència. Jo resisteixo i resistiré. Per a mi, l’essencial és tenir un respecte enorme per l’audiència, com fan les folklòriques i les actrius.
Té algun referent com a comunicador?
No, cap. Ni a la televisió ni a la ràdio. És evident que ara mateix soc el presentador d’un late night que s’inspira en el format nord-americà. Possiblement, la idea essencial del programa i la línia que utilitzen els guionistes ens porten cap aquí, però jo soc nascut al Mediterrani i, a més, pel que fa a recursos no tenim els mateixos que si fóssim a Hollywood.
Com es pot fer, al mateix temps, presentar dos programes –un a la ràdio i l’altre a la televisió– i col·laborar en altres mitjans?
Amb molt d’ordre i tenint bons equips. I, sobretot, fent una cosa darrere l’altra. També t’he de dir que, amb 50 anys, puc afirmar que tinc una mica d’ofici. I també jugo amb un aspecte a favor: no tinc fills. No sé com s’ho fan els que són pares amb la conciliació laboral.
Fa sis temporades que és al capdavant del Vostè primer de RAC1. Ha tingut la tradició d’escoltar la ràdio?
No, a casa mai l’havíem escoltat. Encara més: la ràdio m’esgota moltíssim [riu]. Si hi ha una cosa de la ràdio que em posa especialment nerviós són els locutors que parlen amb to de ràdio. Canvio d’emissora o apago la ràdio.
“No pretenc fer gràcia ni entretenir l’audiència”
Creu que avui els mitjans estan apostant cada cop més per l’entreteniment en detriment de l’actualitat?
L’actualitat s’ha convertit en un entreteniment. El periodisme no ha d’entretenir. Qui millor ho exemplifica és Donald Trump. A més, als mitjans s’està implementant un model d’entreteniment que té la base en els programes d’anys enrere –com Tómbola–, en els quals predominen els debats fora de to. Hi ha digitals que també estan copiant aquesta recepta amb els pescaclics. Com a lector i usuari d’informació que soc, puc dir que per tenir una visió àmplia cal temps i llegir molt, també capçaleres internacionals.
Quines possibilitats de creixement té el seu Late Xou?
Totes! Perquè el format és un clàssic i, per tant, és etern. Té un recorregut llarguíssim. I amb mi de bracet.
Vostè fa un programa per a tot l’Estat, però té una mirada catalana (ja que és nascut a Barcelona). Tenen en compte les mirades que configuren tots els territoris?
[Silenci] Sí, ho tenim en compte. En el monòleg no ens podem centrar en una qüestió hiperlocal, ja que has de tenir en compte tota l’audiència.
RAC1 complirà aquesta primavera 25 anys d’emissions. Quin és el secret perquè l’emissora del Grup Godó sigui líder de manera indiscutible?
No li descobriré el secret, no sigui que la competència se’l faci seu [somriu]. Per a mi, l’èxit de RAC1 és el to. I voldria destacar un tret important de RAC1: no hi ha ingerència per part dels editors. Hi ha molta llibertat editorial.
Per què la ràdio en català acumula tanta audiència?
Perquè està molt ben feta.
Com a comunicador, ha rebut insults per la seva homosexualitat o per ser català. Avui hi ha més intolerància?
No, avui hi ha xarxes socials. I darrere d’un perfil fals, s’embalen.
Ha patit mai una agressió física?
No, la gent és molt respectuosa amb mi.
Darrerament, hi ha hagut un seguit de dones periodistes que han denunciat públicament casos d’assetjament a la feina, als mitjans de comunicació. Vostè n’ha patit?
Que jo recordi, no. També és cert que avui, sortosament, tenim més informació i es va molt més amb compte. Com a societat, hem avançat. Gràcies al feminisme, tenim moltes més eines per refer i interpretar actituds d’assetjament als mitjans de comunicació. Que siguem capaços de reflexionar què hem fet malament, per què vam tenir i acceptar certes actituds i com ens han tractat en el passat farà que passem de la ràbia a construir ambients més saludables. És un discurs rellevant i d’interès.
Vostè és un barceloní de l’Esquerra de l’Eixample.
Sí, he viscut en un ambient privilegiat. I Barcelona és una ciutat molt còmoda per viure-hi.
També és cert que la ciutat pateix problemes importants.
La pobresa i l’habitatge en són dos. Hi ha persones que no tenen un sostre per viure. Això passa avui a Barcelona.
Suposem que tingués l’oportunitat de ser alcalde. Què faria?
Erradicaria la pobresa i afavoriria l’accés a l’habitatge.
