Foto cedida

Ens trobem amb el Màgic Andreu al pis del carrer París, tocant a Villarroel, on té la seva escola de màgia. Només entrar-hi, queda clar que la seva vida és això. Abans de començar l’entrevista, ensenya amb orgull tots els records acumulats a les parets i alguns objectes que fa servir en els seus trucs.

Primer de tot, com està? Com li va la vida? Ara el veiem poc a la televisió.
Bé, la primera resposta, abans de dir-te com em va la vida, és que jo podria fer televisió. El que passa és que ja no paguen. La majoria de gent que en fa és per promoció. Si em demanen de fer una entrevista hi vaig, però fer un programa, pel que paguen, que val més no comentar-ho, no ho faig.

Se’l veu en forma.
Fa 41 anys que faig màgia. No fa gaire em vaig mirar al mirall, vaig veure que era gran i vaig dir: “Ara ha de ser el primer dia de la resta de la teva vida per gaudir del que no has gaudit”. M’agrada fer màgia i classes de comunicació, i és el que segueixo fent. Faig el que em ve de gust, que també és donar moltes coses a la gent. Per això passo entre tres i cinc mesos a l’any al Nepal, en una escola on ajudo tot el que puc.

La solidaritat és un pilar bàsic del seu dia a dia.
Totalment. Cada cosa que faig guardo uns diners i me’ls emporto cap allà. I, quan s’acaben, vinc aquí i torno a recuperar. Gràcies a Déu puc treballar. En aquests moments soc l’home més feliç del món.

Feliç i optimista.
M’ho prenc tot amb molta filosofia, no em discuteixo amb ningú i gairebé tot em sembla bé.

La màgia segueix sent el principal ingredient per ser feliç?
I tant. Totalment. Ara m’han trucat perquè hi ha un Mosso d’Esquadra que té una filla amb una malaltia molt complicada. Doncs ja hem quedat, aniré a veure’ls i a fer una mica de màgia.

De fet, també freqüenta un altre lloc del barri per fer-hi màgia: l’Hospital Clínic.
Fa 50 anys vaig començar a anar al Vall d’Hebron i ara, com que visc aquí, vaig al banc de sang del Clínic i també a oncologia i a ictus. Quan hi vaig noto l’agraïment de la gent. Amb el que jo faig m’aplaudeixen fàcilment, però està ple d’herois. Senyores grans que hi van a llegir, a explicar coses, a escoltar… Perquè parlar és una necessitat, però escoltar és un art.

“En aquests moments soc l’home més feliç del món. M’ho prenc tot amb molta filosofia”

I el seu centre d’operacions de tot el que té a veure amb la màgia és aquí on fem l’entrevista, a l’Esquerra de l’Eixample. Hi té una escola de màgia, en aquest pis.
Sí, aquí hi estic molt bé. Faig les classes als meus alumnes, hi tinc el taller… Vinc de viure 20 anys al Montseny però soc del carrer Floridablanca, entre Urgell i Borrell. Soc nascut a l’Eixample i n’estic enamorat. Al Montseny em vaig acabar cansant de la tranquil·litat i em vaig dir que havia de tornar al barri. Que em saludin, parar a fer un cafè… Tot això em dona vida. I aquesta zona de Villarroel, Casanova, Aribau i París, que és on visc i hi tinc l’escola de màgia, encara és una mica barri.

I li agradaria que es millorés alguna cosa?
Primer, menys cotxes. Però sobretot més transport públic. De vegades agafo l’V11 i… Els dies de festa m’haig d’esperar 25 minuts. D’espais verds m’agradaria que n’hi hagués més i que es fessin més coses per a la gent gran. I m’agradaria molt que hi hagués un teatret on la gent pogués fer coses. Aquí la gent no va gaire a actes, conferències…. És que l’Eixample és un barri complicat.

Sovint es diu que no hi ha gaire teixit de barri, a diferència d’altres llocs de la ciutat.
Sí i ho trobo a faltar. El cap de setmana, per exemple, en aquest barri gairebé no veus ningú, sobretot a l’estiu. Jo, per exemple, quan arriba el cap de setmana surto al carrer a fer una volta. M’agrada molt anar al Floridablanca, per exemple.

Quins són els seus llocs preferits?
El meu lloc preferit no és a l’Eixample. És la catedral i tot el barri Gòtic. Hi vaig caminant i travesso el que era el meu barri. Passo per davant del que va ser casa meva, el 114 de Floridablanca. Em paro, miro, recordo la meva mare amb el cistell a la porteria… I recordo el cotxe de l’escola quan ens venia a recollir, amb aquell fred que feia. Allà hi vaig viure fins als 27 o 28 anys. I la meva mare hi va morir. Quan hi passo de vegades em cau alguna llàgrima.

I creu que han canviat les coses entre abans de marxar al Montseny i ara?
Hi ha una cosa que em fa molta pena. Quan vivia a Floridablanca, la gent saludava, es paraven un moment encara que només fos per dir “hola” o “com estàs”. Això s’ha acabat. Ara hi ha gent tan preocupada pels seus problemes que els dius adeu i no et saluden. Tot i que jo tinc un avantatge, que és que em coneixen i de vegades em diuen: “Hola Màgic! Com va?”.

I això ho agraeix.
Home, i tant. Perquè en aquest país, la gent, desgraciadament, oblida els artistes. Tot i que jo noto que segueixo sent estimat.

L’ha tingut aquesta sensació d’oblit que comenta?
En absolut. És cert que el món avança. Ara, per exemple, ha sortit el Mago Pop, que ho fa molt bé. Hi ha una altra generació, però jo segueixo fent màgia. Ahir vaig assajar. Estic preparant un espectacle, que es diu Genius, amb la meva filla.

WhatsAppEmailXFacebookTelegram