Levi Díaz: “Veure la gent riure i ballar ja seria un premi”

Levi Díaz té 13 anys, és cornellanenc i el 19 de desembre participarà a Eurovisió Junior, que tindrà lloc a París. Línia Cornellà es cola en una de les classes de preparació per al festival que fa al Taller de Músics. Passar una estona amb ell confirma que Reír, el títol de la seva cançó, li ve com anell al dit.

Queden pocs dies perquè pugis a l’escenari d’Eurovisió Junior a París. Estàs nerviós?
Estic superemocionat. Estaré nerviós quan vegi l’escenari, però d’aquells nervis bons, que espero que no em juguin una mala passada.

Com estàs preparant l’actuació?
M’estic preparant amb una vocal coach i assajant la coreografia amb els meus ballarins. Anem molt a Madrid a preparar-nos.

A París interpretaràs la cançó Reír, que convida la gent a fer realitat els seus somnis i no deixar-se vèncer. I sempre, amb un somriure. Et veus reflectit en aquesta cançó?
És la meva primera cançó pròpia, i sí, s’assembla molt a mi perquè em solen dir que soc el nen de l’etern somriure. M’agrada molt riure, ser positiu i tenir esperança.

No sempre passa a Eurovisió que els cantants interpretin una cançó que sentin de debò.
He tingut sort! M’encanta perquè és molt jo, aquesta cançó.

Convides la gent que somrigui i tingui bon humor, i això en els temps que corren, amb els haters a les xarxes i la pandèmia per exemple, sembla revolucionari…
Sí. Tenint un missatge tan positiu i tan alegre, els haters hauran de callar. Jo em quedaria supercontent si des de l’escenari de París veiés a la gent riure i ballar. Això ja seria un premi per a mi.

I motius en tindran, perquè Reír és una barreja de ritmes electrònics i pop actuals.
I llatins. No hem volgut fer servir cap altra llengua a la cançó, però ens hem apropat més al món amb la base instrumental, a través de l’ús del sitar o timbals que sonen molt nòrdics.

Has pogut escoltar les cançons dels altres països? Com veus els teus rivals al certamen?
Bé, no són els meus rivals, són els meus companys!

Està bé l’apunt!
No m’agrada veure la gent com a rivals, perquè al final tots anem a la una.

I com els veus?
M’encanten totes les cançons que han sortit. Estic molt content perquè les han fet amb la mateixa il·lusió que jo, i això és l’important.

“Algun dia espero poder conèixer la Rosalía, és una noia a la qual admiro molt”

Per cert, he llegit que tens uns quants referents musicals…
Sí! [riu]

Entre ells, una altra baixllorbegatina com tu, la Rosalía.
Sí! És cert. Ella també va sortir del Taller de Músics i és una noia a la qual admiro molt.

L’has coneguda?
No, no he tingut aquesta sort, però espero conèixer-la algun dia.

I també sé que t’encanta Frank Sinatra.
Això va ser als meus inicis. Ara m’he actualitzat una mica. Jo l’escoltava i m’agradava molt, i de fet una de les primeres cançons que vaig cantar va ser Fly me to the moon.

Fa poc vas fer-te una fotografia amb Tony Aguilar, un altre cornellanenc il·lustre. Com va anar?
El vaig conèixer a La Gran Consulta de RTVE que, tot s’ha de dir, s’està portant molt bé amb mi professionalment parlant. Teníem ganes de conèixer-nos, perquè som del mateix poble i gairebé veïns.

Com és el teu dia a dia a Cornellà? T’aturen pel carrer?
Amb completa normalitat. Surto amb els meus amics, vaig a dinar a casa de la meva àvia els dissabtes, vaig a l’escola… Sí que és cert que gent de la meva edat em coneix pel carrer, però sense atabalar-me. La gent és molt educada.

Com has viscut la sortida de l’anonimat?
És un canvi brusc, però ho porto amb molta tranquil·litat i normalitat perquè ha estat gradual.

De fet, venies de guanyar La Voz Kids. Com va ser aquella primera experiència televisiva?
La vaig viure amb molta il·lusió. Va ser una de les millors experiències que he viscut i la recordaré sempre. També em vaig sorprendre quan vaig guanyar La Veu de Cornellà.

Aquell va ser el teu primer concurs mediàtic. Impacta actuar davant de tanta gent?
He anat actuant de llocs petits a altres de més grans, i m’hi he anat acostumant. M’agrada que hi hagi molta gent. Ha estat gradual. Tot i això, tinc la sort de no tenir pànic escènic.

Com van ser els teus inicis musicals? Quan i com decideixes que vols cantar?
Des que era molt petit ja volia cantar. Era molt seguidor de La Voz Kids d’altres països i somniava a participar-hi. A mesura que anava creixent vaig començar a cantar a la dutxa, i els meus pares em van portar a una escola de cant a Sant Boi, on van dir que era un diamant per polir. Poc després ens van recomanar anar als càstings de La Voz Kids.

I després d’Eurovisió, què et planteges?
El que em posin al davant [riu]. El cert és que m’agradaria dedicar-me a la música. Però xino-xano.