Kiko Amat Línia

Kiko Amat, just després de l’entrevista amb el Línia. Foto: Joanna Chichelnitzky

Kiko Amat dispara les paraules a una velocitat endimoniada. Quan quedem amb ell ens demana fer les fotos per a l’entrevista en una botiga de queviures de barri. La veritat és que el seu caràcter i la seva manera d’explicar-se encaixen a la perfecció amb el decorat llampant de l’establiment. L’escriptor de Sant Boi, establert a Barcelona, té un llenguatge propi ple de paraules inventades que, com reconeix, va aprendre de les converses de bar. Lluny dels tòpics romàntics de l’extraradi, Amat és, amb tota probabilitat, un dels escriptors que ha narrat millor els paisatges que queden fora de Barcelona.

Vas néixer a Sant Boi l’any 1971. Què recordes de la teva infància?
No et faré una glossa en plan Dickens, però ho recordo tot perquè em passo el dia escrivint d’això. Sant Boi era una zona a mig fer, un projecte a mitges. I, per tant, encara no se sabia si allò acabaria com el puto cul o seria guai. Viure a la perifèria de Barna és viure en terra de ningú. Una mescla bipolar del camp i la indústria. A l’extraradi barceloní tens el pitjor de tots els llocs: ets massa urbà per tenir una vida de poble de postal i, a la vegada, vius en un lloc amb 90.000 habitants. Dit això, jo vaig viure una infància relativament feliç, fins que em van passar coses adverses.

Quina relació tenies aleshores amb Barcelona?
Hi havia una incomunicació marcada pels ferrocarrils. Sent un adolescent de 15 anys, a les nits has de tornar amb l’últim tren, un clàssic de la penya de rodalia. Però tothom mirava cap a Barcelona. Jo hi tenia una relació romantitzada i d’idealització extravagant i embogida… Coneixia Barcelona pel que s’havia cantat o escrit sobre la ciutat. Per tant, la meva idea, totalment flipada, es basava en trossets de cançons. Una de dues: o tot el que em van explicar era un mite i em van estafar de la manera més obscena o s’havia acabat aquell rotllo de la Barna de finals dels 70.

“Els càmpings del Baix Llobregat eren com la Ford a Detroit: tothom hi treballava”

Però què t’imaginaves que era Barcelona?
Un lloc ple d’artistes i d’àtics… La ciudad que nunca duerme i totes aquestes merdes. Tinc la sensació d’haver arribat a molts llocs en moments de declivi, també en les subcultures. L’únic lloc on no he arribat tard ha estat a l’escena hardcore.

I Sant Boi era un desert?
Sí. M’acabo de llegir la biografia de Bobby Gillespie [el cantant dels Primal Scream] i la seva vida s’assembla molt a la meva. Xavals de classe obrera, perspectives nul·les, barris de merda, violència… Però és clar, hi ha un moment en què deixem d’assemblar-nos salvatgement, perquè ell pertany al centre del món cultural i jo mai vaig tenir la sensació d’estar fent història. D’estar vivint una cosa narrable i exòtica, sí. Dovlátov sempre diu que l’exotisme biogràfic és un incentiu superpoderós per a la narrativa. Si vens d’un món exòtic, no bibliòfil, extravagant i rar com Sant Boi, estar clar que això enriquirà la teva narrativa, perquè és un món no explorat. Però l’has de saber explicar i has de saber escriure bé. S’ha escrit mil cops sobre la vida clasemediera dels professionals liberals de Barcelona, però mai sobre la història de la perifèria. Per tant, sí que era conscient que el que em passava era important i que s’havia d’explicar, però no perquè fos rellevant.

Abans deies que vas tenir una infància feliç i que després vas tenir adversitats… A què et refereixes?
Adversitats de tipus familiar. No entro en la categoria de família disfuncional extrema, però sí que vaig viure coses que em van transformar en una altra persona. Jo era un nen dèbil, sensible i malaltís… Un nerd de manual! Determinades coses que van passar a casa meva i determinades violències em van convertir en un altre paio. El cor se’m va glaçar. Com diu Graham Greene, un escriptor ha de tenir una estella de gel clavada al cor, i jo vaig tenir la bona o mala sort de tenir-la clavada molt aviat. Això em va refredar. Va transformar la manera com veia les coses i com m’enfrontava al món, al llinatge o a la família. De cop, uns vincles no sanguinis van ocupar el lloc dels sanguinis. Una altra família: la família escollida.

Kiko Amat Línia

Kiko Amat, en un moment reflexiu de la conversa. Foto: Joanna Chichelnitzky

Com era la teva colla?
Nerds com jo. No atlètics, sensibles i amb interessos culturals sense cap relació acadèmica, molt precoços. A vuitè d’EGB el meu millor amic ja havia llegit El Capital i La Ilíada, i sabia moltes coses del Tercer Reich. Era un pavo demencial! No sé què se n’haurà fet. Vaig viure en un món que era completament no-masculí mentre coexistia amb dues cultures “virils” (si us plau, escriu que estic fent cometes aèries): el rugbi i els skins. Sempre em vaig sentir el rar entre les cultures que m’havien tocat. Estava rodejat de gent que no era com jo. Això em va donar una sensació d’alteritat bastant interessant, però vaig tenir l’adolescència de qualsevol xaval de classe obrera. Vaig abandonar els estudis als 17 anys per fer feines manuals no qualificades. A amics meus extremadament intel·ligents també els va passar. Un va acabar en una rectificadora, l’altre en una fàbrica de melmelades i uns quants eren carters. No hi havia ningú que anés a la universitat. Vaig fer el que feia tothom al meu entorn: treballar en fàbriques, càmpings… Els càmpings del Baix Llobregat eren com la Ford a Detroit. Tothom hi treballava.

Com arriba al teu cap la idea de ser escriptor?
Va ser molt temps després, però no crec que funcioni així. Si vius en un entorn de classe mitjana o mitjana alta amb pares llegits, interessos artístics i vincles amb gent de la cultura, pots tenir la idea de ser escriptor. Si vens del món d’on venia jo, no és que et falti la possibilitat física d’escriure, sinó que no t’imagines que pots escriure. Ningú que coneixes ha fet res artístic a la vida. A Sant Boi gairebé no hi havia grups de rock, que és el mínim que s’exigeix a una cultura de classe obrera: esportistes i músics. Jo em veia des de fora i m’imaginava que el que vivia podia ser narrat, però no em pensava que pogués arribar a fer novel·les. No és tant que necessitis les eines de l’ofici, que també, sinó que algú t’ha de dir que ho pots fer.

Quan vas començar a dedicar-te a la literatura?
Això no va passar fins al 1999. Fins aleshores, escrivia sense una idea artística. Creia que per ser escriptor havies de ser ric, yanqui, titulat i a poder ser mort. No vol dir que no escrivís… Feia fanzins, articles i moltes cartes. La meva cultura és molt epistolar i oral. És gairebé el més important de la meva classe social: gent parlant en bars durant hores de subnormalitats o no. Improvisar sobre parides, hora rere hora. En aquell moment ho veia com una manera de no penjar-me, i ara veig que hi desenvolupava les eines del que faig. És com el rap. La gent que fa hip-hop no són literats. Venen d’una cultura del parlar i la improvisació. La meva cultura és així. Sense rapejar, afortunadament. Gent que afila el seu llenguatge i que vol conèixer les paraules per insultar millor, sense una perspectiva artística sinó de supervivència.

“Creia que per ser escriptor havies de ser ric, yanqui, titulat i a poder ser mort”

T’he sentit dir que, si fóssim americans, ja hi hauria mil sèries dels paisatges d’extraradi que apareixen en novel·les com Revancha. Creus que no s’han explicat?
Ara sí.

Ara sí, amb tu?
Sí, sí. Tal qual. Jo he explicat l’experiència perifèrica de classe obrera dels anys 80, sense romantitzar-la. Quan vaig entendre que podia ser escriptor, encara tenia vergonya d’escriure sobre el meu poble i la gent que hi havia allà. No ho vaig fer fins a la meva tercera novel·la, Rompepistas. Aleshores vaig entendre que era obligat parlar del lloc d’on venies i que havia d’escriure d’allò més privat perquè fos universal.

Per què creus que els americans tenen relats de l’extraradi i aquí no n’hi ha?
Tot el seu país es va inventar des de zero i, per tant, tenen tendència a aferrar-se al mite. Saben veure molt de pressa el que és flipant de la seva experiència, encara que siguin uns tirats de Kentucky. Aquí venim d’una cultura acomplexada, inferior i endarrerida. A més, crec que ells són menys elitistes. Fins i tot la seva classe alta és menys fastigosa que l’europea. Han menjat del pop i del mite fundacional de la gent del poble. Aquí, com diu la Bíblia, és més fàcil que un camell passi per l’ull d’una agulla que un escriptor chusmero surti en una revista elitista espanyola [riu].

Kiko Amat Línia

Kiko Amat, durant l’entrevista amb el Línia. Foto: Joanna Chichelnitzky

Pel que fa als personatges, com a Revancha, on el protagonista és un nazi homosexual, busques el que és perifèric?
Als 90, els nazis i els hooligans es van convertir en celebritats. És flipant que matons de quarta de barri es fessin megafamosos sense YouTube. Apareixien al 30 minuts encaputxats i dient salvatjades. Alguns d’ells sabies qui eren, perquè era un temps en què algunes d’aquestes subcultures anaven als llocs on anaves tu. Ara mai et trobaràs la cúpula més extrema dels nazis de Barna en un bar escoltant música reggae. Es van convertir en mites folklòrics. La gent omplia la manca d’informació amb mitologia, i transformava els nazis en coses més grans que ells mateixos. Eren com el coco o l’home del sac. Quan vaig fer Revancha em preguntava qui devia ser el seu pare. Els duien regals els reis? Un nazi té pantofles? No hi ha cap caricatura més exagerada de la masculinitat que un neonazi, però no ho pots ser 24 hores al dia. Hi ha algun moment que pares, no?

Acabes de publicar Los enemigos. Quina necessitat tenies de fer aquest llibre?
Los enemigos és el resultat d’un any treballant amb personatges que es venjaven i d’anys tenint una visió del món dicotòmica. És un intent d’explicar com ets quan la teva vida està basada en la separació entre amics i enemics. Vaig poder escriure sobre l’odi a Revancha perquè vaig viure amb odi. A Los enemigos, en lloc d’alterar el meu odi per posar-lo en personatges, l’analitzo sense fer el típic estudi caspós i bibliòfil. És un manual per entendre l’enemistat. El llibre no diu que tenir enemics mola, sinó que són una potència neutra. Si l’apliques de manera incorrecta, et pot provocar un tumor al cap o un mal de queixal, però si ho fas bé, pot ser fructífer per al teu art o portar-te a una vaga salvatge que aconsegueixi reformes. La ira no porta al genocidi. Ara bé, no és una energia fútil. Els còmics en són l’exemple més clar. Els supermalvats no tenen menys poders que els superherois. Els poden fer servir per esclavitzar la raça humana o per millorar-la.

Com són els teus enemics?
Jo soc molt humil amb la meva enemistat. Dels meus enemics m’irrita que no admetin que odien. Que facin veure que estan per sobre teu quan en realitat t’odien.

“Qui se sorprèn de l’ascens de Vox mai ha tingut un fatxa a l’escala”

És el que defineixes com a clase mediera?
Podria ser. No és tant tota la classe mitjana, però sí que hi ha un perfil de gent repulsiu: solemne, afectat i amb una incapacitat absoluta per riure’s d’un mateix. Que es pren el món amb una gravetat que no li correspon, que converteix en èpic el que no ho és, com la paternitat occidental o la vida estudiantil, que és cuqui, i que fa veure que no té enemics i justifica la tírria que et té dient que són les teves accions les que l’han desencadenat. En realitat, no t’odia perquè hagis matat un nen israelita o perquè peguis el seu fill, sinó pel que ets. També és gent que té una perspectiva displicent emmascarada d’exemplaritat respecte de la classe obrera i que la mira com el bon salvatge. Això em fa un fàstic extrem, perquè en realitat només l’accepten si claudica a la seva cultura. Podria seguir…

… Però hem d’anar acabant. Tornem a Sant Boi. Quina relació hi tens avui?
Des dels 22 anys que no hi visc. Tota la vida somiant pirar-me d’allà, i quan ho faig em passo el temps escrivint sobre Sant Boi. Hi tinc un vincle superestret. La meva font d’energia és d’allà. El paisatge que m’emociona, per repugnant que pugui ser, és l’industrial, de descampats i rural del Baix Llobregat. No vol dir que sigui bonic, però em toca la fibra. A mi m’agrada viure a Barcelona, però me la pela. Dit això, quan algú de fora em pregunta d’on soc dic: “De Barna, nen!”. Només parlo malament de Barna quan parlo de Sant Boi.

Tu que has escrit sobre l’extrema dreta, com veus que Vox tingui força representació a Sant Boi?
És un fenomen que sempre hi ha sigut, però abans els cabestres que voten Vox no s’atrevien a dir la seva opinió. De fet, la gent que se sorprèn de l’ascens de Vox només pot ser clasemediera, perquè mai ha tingut un fatxa a l’escala, un poli al barri… Gent que s’havia cregut el deliri sociata que el feixisme desapareixeria sense aplicar cap llei que el prohibís. Dit això, a Sant Boi aquests votants no són tots nazis. També hi ha gent que està desenganyada i a qui el PSOE ha estafat mil vegades. Quan et tracten com escòria pots arribar a tenir una resposta irracional. Com quan fots un cop de puny a la porta d’una discoteca perquè un porter no t’hi deixa entrar. No aniràs al defensor del poble. No dic que em sembli bé, però ho entenc.