David Bondia

Foto: Joanna Chichelnitzky

A finals de setembre, David Bondia es convertia en el nou síndic de Barcelona després d’un procés que ell mateix defineix com un “cacau”. Ara, aquest reputat expert en drets humans entoma el repte de donar a conèixer una institució sovint poc coneguda, atendre les queixes ciutadanes i fiscalitzar l’activitat de l’Ajuntament.

Va intentar convertir-se en síndic el 2016. Què l’ha dut a provar-ho de nou?
Bàsicament les entitats. El 2016 quasi ho vaig aconseguir, i ara no m’hi volia presentar perquè vaig acabar-ne fart. M’ho van tornar a proposar, m’ho vaig pensar molt i finalment vaig decidir que sí. En part ho vaig fer perquè s’hi presentava gent massa vinculada a partits polítics. Tenia molt clar que la Sindicatura és una institució que ha de quedar desvinculada dels partits. Òbviament, em feia molta il·lusió, però presentar-t’hi és un desgast. És una institució des de la qual es poden fer moltes coses, i això em va acabar de convèncer.

Ve del món dels drets humans internacionals i la Sindicatura és un organisme molt local. Com conjugarà aquests dos espais?
Ens sona molt tot el que té a veure amb l’àmbit internacional, però vivim en l’àmbit local. Hem de començar a reclamar els drets de proximitat. La primera administració que ens ha de facilitar drets a Barcelona és l’Ajuntament. Si falla, ja arribarem a instàncies internacionals.

Quins són els drets que es vulneren en l’àmbit local?
La desigualtat a Barcelona és molt gran. L’esperança de vida segons el districte varia molt. Es diu que la ciutadania es queixa per la neteja, l’habitatge, ara veiem el tema dels supermercats fantasma… No és només que es vulnerin drets de forma directa. De vegades, el problema és que hi ha temes als quals l’administració no presta prou atenció. Per exemple, en el cas de les superilles. Poden ser un benefici per a l’espai urbà, però ja es comença a veure que fan augmentar els preus del lloguer i això produeix un procés de gentrificació que fa que el veïnat acabi marxant. Això són drets: el dret a l’espai públic, el dret a l’habitatge… Cal connectar aquests drets i treballar perquè es compleixin. No podem caure en la lògica dels serveis socials, que a Barcelona, com a tants altres indrets, són molt assistencialistes.

A què es refereix?
En el cas dels joves sense referents familiars es veu clar. No és suficient donar-los un lloc on viure. Cal treballar de forma conjunta per oferir-los un projecte educatiu, laboral, residencial… Cal que puguin tenir un projecte de vida. A més d’això, cal que tota acció vagi acompanyada d’una bona comunicació. No es poden fer actuacions i després no explicar-les bé… Un altre exemple: la zona de baixes emissions. La gent vol saber com li repercutirà. Ja sabem que el planeta està molt malament i que l’hem de salvar, però el fet d’haver de renunciar a un cotxe i haver-ne de comprar un de nou perquè he de passar per la zona, com m’afectarà a mi i a la meva família?

Creu que l’Ajuntament no comunica bé el que fa?
Pot ser. Entenc que és un aparell molt burocràtic que va molt desbordat.

“La queixa és bona: una persona que es queixa ho fa per a ella i per a tota la ciutadania”

Quin és el rol que ha de tenir la Sindicatura?
No s’ha de veure com l’enemic, sinó com la cara amable de l’administració. No només hem de ser crítics, sinó fer propostes per millorar les coses. La Sindicatura és una institució que pot provocar canvis de dues maneres: a través de queixes de la ciutadania o investigant situacions en què es detecti un possible mal funcionament. Si es veu que en el tema dels botellots s’aborda la problemàtica des d’una perspectiva només policial, si es detecta que un desnonament s’ha produït sense oferir una solució residencial, si els equipaments de la Guàrdia Urbana no són els més adequats… El meu rol no és fer política; la política la fan altres. El meu rol és advertir de situacions que haurien de preocupar els que fan política.

Ara que parla de política, el seu procés d’elecció va ser…
Un cacau [riu].

… Cs, PP i Barcelona pel Canvi van votar en contra del seu nomenament.
Són els primers amb qui he parlat. Cap dels tres partits va qüestionar la meva capacitat, sinó els meus pronunciaments com a persona [Bondia es va mostrar molt crític amb l’aplicació de l’article 155]. No vaig tenir el consens en el moment de l’elecció, però estic segur que en cinc anys el tindré. Ara que ja m’han nomenat síndic m’han ofert la seva col·laboració. Ja no hi ha tensió. El problema és que avui dia tot s’utilitza políticament.

Ha afirmat que vol donar a la Sindicatura el prestigi públic que es mereix. Què vol dir?
A més de donar-nos a conèixer, ho hem de fer amb el rigor de les nostres actuacions. Les actuacions d’ofici no només les comunicarem d’inici, sinó al final, amb informes. Per això vull crear una unitat de seguiment de les resolucions per assegurar-me que es compleixin.

Abans no es feia?
No hi havia seguiment. Cal fer un seguiment de totes les actuacions de la Sindicatura: les que s’accepten i les que no han obtingut cap resposta. El prestigi de la institució vindrà quan la ciutadania vegi que si es queixa i té raó, no rebrà només un cop a l’esquena, sinó que hi haurà canvis en l’administració.

David Bondia

Foto: Joanna Chichelnitzky

Creu que hi ha gent a la qual no li interessa una Sindicatura tan activa com la que planteja?
La gent s’adonarà que la Sindicatura beneficia tothom i veurà que no posem el dit a la llaga, sinó que volem millorar el funcionament d’una administració que de vegades és massa rígida… Nosaltres ens hem de guiar per un criteri d’equitat, perquè les vulnerabilitats de la població són divergents. El nostre model són les sindicatures europees, que no tenen poder però tenen autoritat. El 99% dels seus pronunciaments s’acaben complint. A mi no em serveix de res fer una recomanació si l’Ajuntament no en fa cas. Hem d’entendre que la queixa és bona. Una persona que es queixa ho fa per a ella i per a la resta de la ciutadania.

Per què creu que aquí no hi ha el model europeu?
Perquè no s’ha consolidat la figura d’una Sindicatura activa i respectable. Aquí es té en compte per cobrir l’expedient.

No li fa por que s’utilitzi la Sindicatura per fer maquillatge polític?
No. Jo no tinc deutes amb cap partit polític. No dec res a cap partit, ni cap partit m’ha posat aquí. Per tant, em puc pronunciar lliurement. D’aquí a un any i mig hi haurà canvis polítics i jo m’he de mantenir al marge d’això. No faré política partidista, sinó de drets humans.

Creu que la política a Barcelona cada cop està més polaritzada?
És el problema de les xarxes. És veritat que la ciutat està molt polaritzada, però ho està des d’una perspectiva partidista. Si anem a l’àmbit del teixit social, això no passa, i per aquest motiu hem de treballar aquí. Una cosa que he fet en cada actuació d’ofici és anar a parlar amb entitats que treballen sobre el terreny. No té sentit que jo reprodueixi coses que ja s’estan fent.

Ha parlat amb empresaris?
Sí! Amb la Pimec i amb el Gremi de Restauració. És molt important fer-ho, encara més veient que molts autònoms han quedat en una situació de vulnerabilitat per la pandèmia. He detectat sectors que mai anaven a la Sindicatura, com els empresaris o els estrangers. Cal obrir la institució a persones que no la coneixen o que no hi tenen confiança.

Avui dia es diu que la desigualtat ja no va per barris sinó que és metropolitana i va per municipis. Com pot intervenir el síndic en aquest àmbit territorial?
Només tinc competència a Barcelona, però hi ha molts consorcis en els quals participa l’Ajuntament. El Consorci de l’Educació, Parcs i Jardins… He d’entrar per aquí als problemes territorials sense extralimitar-me en les meves funcions. A més, hi ha un espai ideal per treballar temes grans: el Fòrum de Síndics i Defensors Locals.

Quines són les queixes que de moment més li han arribat?
Moltes de mobilitat, de sancions, d’habitatge, de terrasses… Hi ha una discrecionalitat absoluta respecte a aquest tema. A cada districte es fa una cosa diferent.