Chicuelo

Foto: Línia Cornellà

Juan Gómez ‘Chicuelo’ obre les portes de casa seva a Línia Cornellà per conversar sobre Caminos, una proposta innovadora que no perd de vista les arrels flamenques. Chicuelo tampoc perd les seves arrels, ancorades a Sant Ildefons, i avisa que ja treballa amb Mezquida per fer un nou disc.

Actualment estàs presentant el teu nou treball, Caminos. Com el descriuries?
Caminos busca nous camins, nous sons. Em venia de gust fer alguna cosa diferent amb la sonoritat i la forma. De fet, no hi ha ni cant, ni palmes ni calaix, que és el més típic del flamenc. Per tant, he tirat per un altre lloc amb un violoncel, una bateria i una bailaora.

No es perd però l’ambient típic del flamenc, aquell jaleo tan característic?
Sí que hi és, però d’una altra manera. He volgut aprofitar molt la presència del violoncel amb la guitarra i la bateria, i sobretot la dansa de Karen Lugo, que és la bailaora i que et convida a qualsevol idea. Li agrada molt experimentar. La seva carrera està farcida d’aquests reptes.

Són Caminos cap a un altre lloc.
Així el vaig presentar al teatre. Els temes em portaven cap a un lloc o un altre, depenent de si estaven basats en un pal del flamenc. Per exemple, hi ha tangos de Màlaga, però amb uns altres colors.

Però sense perdre l’essència.
Sí, però hi ha temes que ni tan sols estan pensats des del flamenc. Tot ha vingut d’una manera molt natural, sense estar pensant contínuament que ha de sonar flamenc.

El flamenc viu una etapa més intensa de fusions i transgressió?
Això passa des de fa molt de temps. El flamenc ha arribat a tot el món, ja no es queda només a Espanya. Hi ha fusions que poden recordar al flamenc, però que no són flamenques. Hem de saber diferenciar, i això és molt complicat.

Aquestes fusions estan apropant els joves al flamenc?
Sí, evidentment. Hi ha gent que tenia fins i tot mania al flamenc, que el veia com una tragèdia, i ara s’hi apropen. Però al final és molt difícil que el flamenc tradicional agradi de primeres al gran públic: és com que t’agradi una cervesa la primera vegada que la prens.

En comptades ocasions…
El flamenc tradicional agradarà als mateixos de sempre. No critico cap barreja d’estils. El que m’agrada puntualitzar és que es digui que és flamenc una cosa que no ho és, fins i tot si la faig jo. És per no confondre la gent.

“Hi ha fusions que poden recordar al flamenc, però que no són flamenques”

Canviant de tema, com estàs vivint la tornada a la normalitat?
Tinc ganes que tot torni a la normalitat, però l’important és que estiguem bé de salut. El meu gremi mai no hauria pensat que podria passar una cosa així. Jo m’he pres aquest temps amb naturalitat, sense amoïnar-me.

La creació artística sembla haver-se multiplicat durant el confinament. És el teu cas?
No. El confinament no m’ha ajudat a crear. El fet de no tenir projectes a la vista em treu la inspiració. Quan va començar la pandèmia no sabíem què estava passant i totes les actuacions s’havien suspès. Era desesperant, no tenia ganes de tocar. Ara bé, quan hi ha un projecte a la vista tinc moltes ganes i il·lusió.

La inspiració necessita tenacitat.
Ho necessito. El duende no vindrà cada dia a visitar-te. Si ha de venir, que t’agafi treballant, com han dit tants genis. Si t’agafa a la platja, difícilment podràs fer res. Quan tens ganes i il·lusió, el duende sap que el busques, l’atraus. Si estàs desganat, visita a una altra gent que també el necessita. No estarà tot el dia amb tu! [riu].

Una de les coses que més t’inspiren és la teva ciutat. Hi ha un tema a l’àlbum Uña y carne anomenat Torre de la Miranda, en referència al monument cornellanenc. Què ha significat Cornellà en la teva carrera?
És la meva vida. És on m’he format. És la meva infància, on he jugat, on he viscut els millors anys de la meva vida, sens dubte.

Vas començar a tocar als 12 anys, al costat de Casimiro González. Què recordes d’aquells anys?
Tot era un joc. No tenies preocupacions. Jo vaig començar a cantar abans que a tocar la guitarra. M’apassionava el cant i em segueix apassionant. Recordo que als 12 anys vaig veure els meus amics amb guitarres. Anaven a l’associació de veïns de Sant Ildefons, que feia classes gratuïtes els dijous amb en Casimiro González. Allò em va empènyer a agafar la guitarra, que era del meu germà, d’una manera casual. Setmanes més tard només quedava jo fent classe.

Com van ser els inicis?
Com que coneixia els codis, tot em resultava natural. Havia de polir la tècnica, però el concepte el tenia clar, per haver-lo viscut a casa. El mèrit, no obstant això, no és el talent o el do de tocar; això et ve donat. L’important és la feina i la constància. Tenia avidesa d’aprendre. Allà vaig conèixer en Manuel Castilla, que era l’alumne avantatjat de Casimiro. Ens vam fer amics i vaig començar a fer classes amb ell a la Gavarra.

Recordes la teva primera actuació a Cornellà?
Amb quatre o cinc anys, el meu germà ja em va pujar a l’escenari de la Peña Fosforito, i recordo haver-hi cantat.

Un artista inquiet amb una carrera polifacètica

Resumir la carrera de Chicuelo en tres línies és un repte. Ha acompanyat cantaores de la talla d’Enrique Morente, Miguel Poveda, El Cigala o José Mercé. El 1992 va compondre part de la música d’El Quijote d’Orson Welles, i el 2013 va guanyar el Premi Goya a la millor cançó original, No te puedo encontrar, de Blancanieves.

WhatsAppEmailXFacebookTelegram