Diverses artistes recorden la vaga del 8 de març del 2018 com un punt d’inflexió, Foto: Cultura B
Fa set anys de la primera vaga feminista de la història de l’Estat. El 2018, més enllà de les manifestacions, les dones van fer vaga laboral, estudiantil, de cures i de consum sota el lema Si nosaltres parem, el món s’atura. Moltes van parar, incloses les treballadores de la cultura. Així ho recorda Gemma Polo, cantant de Roba Estesa i membre del Sindicat de Músics (SMAC): “Aquell any vam bloquejar la data i no vam acceptar cap bolo”.
Com ella, diverses artistes consultades per Cultura B recorden aquell 8 de març com un punt d’inflexió, com una data clau per baixar dels escenaris i omplir els carrers. També n’hi ha que citen l’aturada organitzada per la Unión de Actores durant la pandèmia sota el nom Apagón cultural per evidenciar com el sector patia econòmicament.
Però avui dia, què en queda de la mobilització cultural en temps de crisi? Com encaren el 8 de març les artistes enmig d’un context de crisi social i laboral que castiga el sector? Tot plegat en un escenari on la violència masclista continua causant estralls: la meitat de denúncies per violència masclista a Catalunya es registren a la metròpoli. És possible abaixar la persiana d’una galeria d’art o d’un centre cultural, especialment en dissabte, un dia clau per a la cultura? En parlem amb músiques, ballarines, programadores, productores i col·lectius del sector.
Manifestació d’estudiants pel 8 de març a Barcelona. Foto: Blanca Blay/ACN
La CGT Catalunya ha convocat un any més una vaga feminista per aquest 8 de març. Es tracta d’una vaga laboral, de cures i consum i contempla mobilitzacions a tot el territori. Ara bé, ni aquest any ni els anteriors hi ha hagut una convocatòria de vaga exclusivament dedicada al sector artístic.
Tot i això, són diversos els espais culturals barcelonins que fa temps que aquest dia no acullen cap activitat, com l’Ateneu Popular 9 Barris. La seva programadora, Núria Tarragol, explica que es tracta d’una “decisió política de l’espai”. Qui també ho fa així són Las Pibas, una plataforma resident a la Fàbrica de Creació Fabra i Coats que, des de fa sis anys, programa actuacions i xerrades d’artistes de totes les disciplines, majoritàriament argentines LGTBI, a sales petites de Barcelona: “El focus de la nostra organització és, precisament, fer activisme tot l’any per aturar-nos el 8M. Sempre fem activitats al llarg del març, però mai el mateix dia per molt que ens truquin per fer xerrades. Crec que s’ha de perseguir la idea que, si parem nosaltres, para el món”, diu Rocio Rapoport, membre del col·lectiu.
“No programar el 8M és una decisió política”, diu Núria Tarragol de l’Ateneu Popular 9 Barris
Hi ha vegades, però, que l’agenda cultural passa per damunt de les conviccions. Així ho viu la galeria d’art Bombon Projects, de l’Eixample de Barcelona. Joana Roda, una de les encarregades de l’espai, lamenta que, tot i que abaixaran la persiana com cada 8M, l’equip s’ha de desplaçar a la Fira ARCO de Madrid, la mostra d’art contemporani més important d’Espanya que, des de fa dos anys, coincideix amb el Dia de la Dona. “Molta gent del món de l’art contemporani de Barcelona som a Madrid aquell dia i és una merda. Tot i que hem deixat de fer grans actes, fem cosetes, com portar un llacet lila”.
El març, un mes de contradiccions
Diverses fonts consultades coincideixen en el fet que el 8 de març es viu com un dia “hipòcrita” i ple de “contradiccions”. Posem ara el focus en les dones que no renuncien a la feina per motius econòmics. Diego Ballestrini, president de l’associació cultural L’Estranger, del Poble-sec, hi reflexiona: “És un tema complex… Jo tinc programades dues artistes pels dies 7 i 8 i, tot i que els vaig proposar anul·lar-la, han volgut mantenir l’actuació. Imagino que les condicions precàries amb què treballen les artistes els fan tenir moltes contradiccions aquell dia”.
Precisament, aquesta és la situació de la música barcelonina Lola Stouthmater, que també és membre de l’SMAC: “No contempló el dret a vaga”. I afegeix que, les setmanes al voltant del 8 de març és quan té més feina. Aquests darrers dies ha actuat a Sant Boi i al Centre Cívic de Navas, a Barcelona: “La nostra és una feina molt precària i en general no vas dient que ‘no’ a la feina. Jo fins i tot he arribat a treballar per actes feministes d’alguns sindicats, que ja és el colmo del colmo”. Stouthmater recorda aquell dia i diu que se sentia “contrariada”. “A més, vaig haver de cobrar amb factura, no em van ni contractar, va ser estrambòtic. Al mateix temps, pensava ‘soc feminista i m’agrada donar suport’, però hauria d’haver defensat les meves idees en un altre espai”, explica Stouthmater.
“Quan el dia 8 una actriu em diu que no actua, el que fa no té impacte”, opina la programadora Emma Escolano
Més enllà de les possibles contradiccions, hi ha artistes que defensen que el 8 de març cal portar el feminisme a l’escenari. Aquest és el cas de Verònika Morera, professora de l’escola La Plataforma Dansa de Viladecans, que d’entrada comparteix que, com a autònoma, deixar de treballar un dia “significa tenir moltes pèrdues”. Tanmateix, ha capgirat la situació i fa anys que el Dia de la Dona fa espectacles de temàtica feminista o aprofita el micròfon per reivindicar-se.
L’artista Lola Stouthmater en una actuació a l’Auditori de Sant Martí, Foto: Ál García
Qui també ho planteja així és Emma Escolano, una de les directores del festival Passatge Insòlit de Santa Coloma de Gramenet i també vicepresidenta de la Federació d’Ateneus de Catalunya: “Quan el dia 8 una actriu em diu que no actua, el que fa no té impacte, perquè la gent se n’anirà a un altre teatre o es quedarà a casa. És millor programar un espectacle reivindicatiu”.
Ella creu que les petites accions no són “productives”, sinó que hauria d’haver-hi una vaga general: “El que seria potent seria aturar-ho tot, que no es pogués ni entrar a Spotify, perquè la cultura no importa fins que la perden”. Per això, com a programadora, aquesta setmana està organitzant el cicle Dones de colors a Premià de Dalt en col·laboració amb la Biblioteca Jaume Perich i Escala. A més, Escolano mira enrere i recorda les mobilitzacions del 2018 i 2019 i creu que difícilment es repetiran: “Estem normalitzant el feminisme, però hem de continuar picant molta pedra”.
És possible la mobilització?
Així doncs, estem lluny d’una altra onada de mobilitzacions o és que el feminisme ja plana entre bambolines? Entre les artistes consultades, tant les que decideixen treballar el 8 de març com les que no, hi ha una idea compartida: seria enriquidor que un organisme cultural dels grans, com ara el CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts), convoqués vaga per al 8 de març. “No crec que estiguem lluny d’una cosa així perquè existeixen molts col·lectius, però depenen de massa voluntaris”, diu Júlia Ribera, productora de La Virgueria, una companyia de teatre del Poble-sec que aquests dies està fent a la sala Heartbreak Hotel la Teoria King Kong, basada en l’obra de Virginie Despentes, un dels grans llibres del feminisme. Aquesta companyia, el 8M del 2020, va anul·lar la funció que feia a la Sala Beckett, però enguany, donada la temàtica de l’obra, creu més necessari que mai pujar a l’escenari.
Las Pibas és una plataforma resident a la Fàbrica de Creació Fabra i Coats que programa actuacions d’artistes de Barcelona. Foto cedida
“La mobilització hauria de venir de les institucions”, continua Ribera i, en concret, assenyala el mateix CoNCA i l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), ja que, com apunta, “tenen més estructura”. “Pel que fa a les entitats feministes, jo crec que si La Bonne o Novembre Feminista fessin grans convocatòries, els artistes ens hi sumaríem”, afegeix Ribera.
Una altra entitat que les dones d’aquest reportatge citen és la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya (PAAC), que vetlla per la professionalització dels artistes de les arts visuals. Els hem traslladat la petició i, tot i reconèixer que són una plataforma referent a Catalunya, afirmen que no disposen de prou recursos ni personal per plantejar-se durant l’any què haurien de fer les dones del sector pel 8M. Tot i això, la plataforma ha publicat diferents informes que tenen incidència en aquesta qüestió, com per exemple la Guia per a una Remuneració digna del treball artístic.
Una de les assemblees de la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya (PAAC). Foto cedida
Tot i que el CoNCA no ha mostrat mai un posicionament sobre el 8 de març, aquest 2025, per exemple, està elaborant un informe de la situació actual de les condicions de treball en el sector cultural. Ho està fent a partir del contacte amb associacions d’artistes i representants dels àmbits de la cultura i de les arts. El document es publicarà a finals d’any. D’altra banda, en el darrer informe de balanç anual publicat, Estat de la cultura i de les arts – és el del 2023 – l’organisme explicava, entre altres qüestions, que en la compra d’obres d’art contemporani es van prioritzar les dones. O també com des del 2019 s’havien incrementat el nombre de dones exposades arribant al miler de peces. En el mateix document el CoNCA també reivindicava el paper del col·lectiu Dones Visuals, que lluita per aconseguir la paritat en el sector audiovisual i el projecte que impulsa per afavorir col·lectius històricament discriminats.
En aquesta línia, el CoNCA també publicava el 2022 un informe que representa una base de dades per reclamar polítiques públiques que afavoreixin l’equilibri entre dones i homes en els llocs de presa de decisions del sector cultural català. Un dels objectius era estipular quins criteris s’han de seguir per determinar els llocs de lideratge o de presa de decisions en el sector cultural.
Falta fer pinya?
Per la seva banda, la portaveu de Las Pibas, que també és guitarrista, s’adona durant la conversa que no coneix cap col·lectiu cultural amb el qual es pugui adherir més enllà de l’SMAC, del qual n’és membre. Tanmateix, s’emmiralla en les mobilitzacions del seu país d’origen: “A l’Argentina sí que s’agrupen les dones artistes i van juntes a les manifestacions i, quan ho recordo, m’adono que caldria associar-nos amb altres dones d’aquí, perquè només anem a la manifestació amb el grup de migrades”.
Així doncs, tot i que no hi ha una convocatòria unificada per a la vaga cultural, les veus del sector mostren una clara voluntat de visibilitzar les condicions laborals actuals. Les contradiccions entre treballar o aturar-se el 8 de març reflecteixen la complexa realitat de moltes artistes, però també la necessitat d’una mobilització més estructurada. Com apunten diverses fonts, potser el que caldria és una aturada global del sector cultural, impulsada per les institucions o grans col·lectius, per assegurar una cultura més justa.
Llegeix més continguts com aquest a Cultura B, la plataforma de tendències culturals metropolitanes
