Hort

Només el 15% dels productes frescos que arriben a Barcelona es conreen a Catalunya. Foto: Gemma Sánchez/ACN

774,29 quilos o litres. Segons el govern espanyol, aquesta és la quantitat de menjar i de beguda que va consumir de mitjana cada ciutadà de l’Estat espanyol l’any 2020.

Alimentar-se, una cosa que fem almenys tres cops diàriament a les societats occidentals, no és una activitat menor ni molt menys fruit de l’atzar. Tot i que sembla tan senzilla com anar al supermercat, comprar i menjar, la realitat és que perquè això passi s’ha de posar en marxa un sistema enorme de producció i distribució. Com arriben els aliments a casa nostra? Com arriben a una regió com l’àrea metropolitana, on pràcticament no hi ha terrenys de conreu?

Un estudi de la Diputació de Barcelona revela l’elevada destrucció de camps agrícoles que ha viscut el territori en els darrers 50 anys. A tota la demarcació, la pèrdua de terreny per al cultiu s’ha situat en el 42%, però els casos més flagrants es troben a la capital i a la seva rodalia. La ciutat que més terres de cultiu ha perdut és Sant Adrià de Besòs, on el 99,77% de territori ha estat ocupat per l’asfalt. Santa Coloma de Gramenet (98%), Sant Andreu de la Barca (99%), Barcelona (98%), Badalona (97%), Badia del Vallès (96%), l’Hospitalet de Llobregat (95%), Esplugues (95%), Montgat (91%) o Ripollet (90%) se situen en les primeres posicions de la llista dels indrets en els quals més conreus han desaparegut des del 1956.

Hi ha altres dades que ens haurien de fer preocupar i que demostren la dependència de l’àrea metropolitana respecte de la resta del país per poder obtenir els seus recursos alimentaris. Xifres de la Generalitat indiquen que a la regió metropolitana (el Barcelonès, els dos Vallesos, el Maresme i el Baix Llobregat) hi ha 17.900 hectàrees dedicades al cultiu. Només al Segrià n’hi ha 87.218, i en altres comarques gens sospitoses d’estar plenament dedicades al conreu, com el Solsonès o el Baix Empordà, n’hi ha 19.396 i 20.505, respectivament.

El cas més impactant és el del Barcelonès, una regió on en 100 kilòmetres quadrats només hi ha 28 hectàrees de cultiu. En comarques com el Garraf (182 kilòmetres quadrats), els camps arriben a les 1.688 hectàrees. És, doncs, impossible alimentar 1,6 milions de persones amb una quantitat de terres similar a una trentena de camps de futbol.

Insostenible

Un sistema alimentari on les grans metròpolis són incapaces de produir el que mengen s’entoma del tot insostenible. Així ho reconeix el mateix Ajuntament de Barcelona, que afirma que “el sistema alimentari actual provoca entre el 21 i el 37% de les emissions globals, percentatges que podrien escalar fins al 38% el 2050”. En gran part, aquest volum d’emissions té a veure amb la distribució de productes, és a dir, amb el transport necessari per portar els aliments a la metròpoli, i amb la producció agroindustrial.

Segons Francesc Reguant, director de l’Observatori d’Economia Alimentària del Col·legi d’Economistes, en declaracions a TV3, actualment només el 15% dels productes frescos que arriben a Barcelona es conreen a Catalunya.

Així, el pes de l’horta del Delta del Llobregat en l’alimentació barcelonina és cada cop menor. La majoria de productes venen de Múrcia o d’Andalusia, però en la nostra alimentació cada vegada tenen més importància els camps africans, americans o europeus.

“Per aquest motiu, com assenyalen diversos informes, cal una transformació profunda dels nostres hàbits alimentaris i del funcionament del model alimentari global”, assenyalen des del consistori de la capital catalana.

Canvi de paradigma

Certament, com indica un estudi de la cooperativa Arran de Terra, el consum ecològic, és a dir, aquell de kilòmetre zero, que no emet emissions de gasos contaminants o que es produeix sota el mandat dels drets humans, és cada vegada més comú a Catalunya.

El 2009, el 15% de la població catalana consumia aquesta mena productes un cop a la setmana i el 2015 la xifra va augmentar fins al 20%. De la mateixa manera, la xifra dels que no ho feien mai va viure una davallada. El 2009 eren el 52% i el 2015 el 48%.

Tanmateix, la Diputació assenyala que a la demarcació de Barcelona només el 12% de les terres de conreu són ecològiques, i en la seva gran majoria es tracta de vinyes de l’Alt Penedès, l’Alt Camp, l’Anoia i el Priorat.

Autosuficiència

Pretendre tornar a la vida agrícola quan vivim en una ciutat és una contradicció. Amb tot, existeixen models que ens hi acosten.

El Fede té una petita parcel·la en un hort urbà a la falda de Montjuïc, a prop de plaça d’Espanya. “És una parcel·la petita i la compartim entre quatre… Tampoc és que siguem grans camperols, n’estem aprenent, però una parcel·la ben cuidada pot produir bastant”, afirma. Quan és bastant? El Fede considera que el petit tros de terra que té podria utilitzar-se per substituir tot l’enciam que compra durant un any. “Per aconseguir-ho, has de tenir l’hort ben cuidat i que no hi entri gent i et robi les verdures, com ens passa a nosaltres i ja hem denunciat a l’Ajuntament”, explica.

El seu cas és un exemple més del model que la ciutat podria seguir. De totes maneres, una Barcelona plena d’horts encara seria insostenible. De moment, segons dades d’Arran de Terra, només n’hi ha una cinquantena.