Ulisses moderns: quan marxar de casa afecta la salut mental

Posar-se en la pell d’algú que ha hagut de deixar el seu país és impossible. Podem intuir les peripècies, sovint terribles, que ha hagut de viure, el recorregut que ha seguit o els motius pels quals ha marxat. Malgrat això, se’ns escapa què passa pel seu cap, què sent o com pateix.

És per això que si es volen entendre els canvis psicològics que viuen les persones que han marxat de casa seva per venir a Catalunya, sigui per buscar-se la vida o per trobar-hi refugi, caldrà intentar fer el següent exercici. Com seríem si d’un dia per l’altre emprenguéssim un viatge per deixar el lloc en el qual hem nascut sense saber si hi tornarem? Com afectaria la nostra manera de ser el fet d’abandonar amics i família i potser no veure’ls físicament mai més? Com seria no poder parlar la nostra llengua materna o no poder sentir en directe els nostres grups de música preferits? Com seria arribar a un lloc en el qual molta gent que hi viu no vol que hi siguem?

La síndrome d’Ulisses

Joseba Achotegui treballa a la Fundació Hospital Sant Pere Claver i és especialista en salut mental i migració. Ell és el creador del concepte “síndrome d’Ulisses”, una problemàtica que pateixen el 15% dels migrants i que sobretot afecta les persones d’entre 30 i 44 anys quan porten entre dos i cinc anys vivint a Catalunya.

“Qualsevol persona que decideix marxar pot viure set tipus de dols”, explica Achotegui. Es refereix al dol per deixar la família, el dol per la llengua, el dol per la cultura, el dol per la terra, el dol per perdre l’estatus social, el dol per perdre la comunitat i el dol per la seguretat que una persona deixa de tenir en migrar.

“Quan coincideixen molts d’aquests elements i les persones migrants o els refugiats tenen problemes de solitud forçada, han de lluitar per la seva supervivència, no tenen oportunitats i viuen en constant por, aleshores parlem de síndrome d’Ulisses”, explica el psiquiatre.

Tot això té repercussions psicològiques evidents. La Diana Alvarado ho coneix bé, perquè a més de viure un procés de migració per obtenir el refugi després de marxar de Colòmbia, és psicòloga especialitzada en dol migratori a la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR). “En alguns casos les persones que marxen viuen episodis de depressió, ansietat, estrès posttraumàtic i tenen un sentiment de culpa molt gran per haver abandonat les seves famílies”, diu. En alguns casos, els migrants fins i tot poden arribar al suïcidi.

L’arribada a la terra “promesa”

“Jo sempre dic que les persones que migren són els herois del nostre món modern”, afirma Achotegui. “Són persones molt fortes per poder emprendre viatges que sovint són de milers de kilòmetres en unes condicions molt dures”, afegeix. Però fins i tot en el cas d’aquestes persones que es juguen la vida per arribar a Europa hi ha un moment en què no poden més. Normalment, la caiguda arriba un cop han completat el recorregut planejat.

Segons explica Alvarado, “durant el viatge es passen tot el temps bloquejant les seves emocions” per no haver d’afrontar el patiment al qual estan sotmesos. “En el cas dels homes, això és encara més evident”, afirma. Ella recorda persones que ha tractat que no havien plorat durant tot el viatge perquè havien de marxar del seu país fingint que eren turistes. “Ningú havia de saber que estaven fugint”, explica. Això es tradueix en dèficits de son, mals de cap o problemes d’alimentació que es fan encara més evidents un cop passen els mesos en el país de destí i arriba la frustració perquè les expectatives cauen.

“Salvant les distàncies, els migrants i els refugiats tenen un malestar psicològic semblant al de les persones que viuen una situació de mòbing a la feina o de bullying“, explica Achotegui. Per a ell, si en el cas d’un infant a l’escola l’assetjament està perpetrat pels seus companys de classe, en el de les persones nouvingudes és tota la societat qui està marginant-les en no deixar-les tenir una situació administrativa regularitzada, explotant-les laboralment o volent-les enviar de nou als seus països d’origen.

En gran part, les societats d’arribada són responsables del patiment de les persones que migren. Si no, com s’explica que vuit de cada 10 homes i dones que viuen la síndrome d’Ulisses a Catalunya no tinguin papers?

“En una situació com aquesta, és normal que qualsevol persona sana acabi tenint problemes psicològics”, afirma el psiquiatre. En aquest sentit, l’expert recorda nítidament el cas d’un pacient. “Era un home de Geòrgia que va deixar la seva dona i la seva filla per buscar-se la vida”, diu. Al seu país d’origen era director de l’orquestra nacional. De fet, havia compost l’himne del país. “Em va recordar a un rei destronat”, resumeix Achotegui. Aquell home vagabundejava pel carrer i estava al límit de la seva salut mental.