Tecnologies de vigilància km 0

El nombre de càmeres de videovigilància ha crescut exponencialment a la regió metropolitana en els darrers 20 anys. Des de les entitats socials i d’investigació es denuncia la manca de transparència d’uns sistemes que s’han sofisticat i que permeten fer reconeixement facial o vigilar el “vagabundeig”.

Quan vol, la història pot ser irònica. Era l’any 2001 i l’Ajuntament de Barcelona, governat pel socialista Joan Clos, va decidir instal·lar la primera càmera de videovigilància a la ciutat. Aleshores, els mitjans de comunicació es debatien sobre l’efectivitat de la mesura. Dissuadiria els delinqüents i les persones que cometien actes incívics?

El més curiós de tot plegat és que aquesta primera càmera de videovigilància es va instal·lar a la plaça George Orwell, coneguda popularment com la plaça del Tripi. Potser qui va tenir aquesta idea no havia llegit el llibre 1984, novel·la de l’escriptor britànic on es planteja un món futur en el qual la societat està controlada pel Gran Germà, un Estat que vol saber-ho tot dels seus ciutadans. O potser qui va decidir instal·lar-hi la càmera era un bromista, ves a saber.

Mesos després, el veïnat del barri Gòtic va demanar que el sistema de control s’estengués a 26 punts del casc antic. Més ironies: el 2008, en un informe del Districte de Ciutat Vella, la plaça George Orwell va ser considerada, juntament amb els entorns de la plaça del MACBA i el carrer d’En Robador, un dels tres punts més conflictius del centre de la ciutat. Havia servit d’alguna cosa aquella càmera?

La hipervigilància

Malgrat que les càmeres de videovigilància generen dubtes sobre la seva efectivitat, en els darrers 20 anys el seu ús en l’àmbit local s’ha disparat. I no només això, sinó que avui els sistemes tecnològics d’aquests artefactes han millorat fins al punt de poder identificar una persona amb poc marge d’error.

En un estudi, el grup d’investigació sobre tecnologies Comparitech afirmava que a la demarcació de Barcelona hi havia 8.330 càmeres de videovigilància el 2020, és a dir, 1,48 càmeres per cada 1.000 habitants. Aquesta xifra queda lluny de la d’altres llocs del món com la ciutat xinesa de Taiyuan, que té 117 càmeres per cada 1.000 habitants –la primera del planeta en videovigilància–, Londres, que en té 73, Indore, a l’Índia, amb 65, o la Comunitat de Madrid, que en té 5.

Segons explica Carlos Díaz, de l’Observatori de Drets Humans i Empreses a la Mediterrània (ODHE), l’argument per augmentar la vigilància va arribar amb els atemptats de l’11-S. “Es va posar la seguretat per davant de la llibertat, com s’ha fet en el cas de la covid amb la salut”, afirma per afegir que “s’està produint una normalització de la invasió de la nostra intimitat”. Per a Judith Membrives, experta en l’àmbit digital de l’entitat en defensa dels drets humans Lafede, “sorprèn que el primer que s’hagi automatitzat siguin la seguretat i els drets socials”.

La ciutat de les càmeres

Els darrers anys, i sobretot des de la pandèmia, a Barcelona s’han multiplicat els contractes per posar càmeres a l’àmbit públic. El gener passat, per exemple, l’empresa GMV guanyava un contracte per “implantar a tota la flota d’autobusos –1.140 busos– un nou sistema d’informació de videovigilància i videoanàlisi intel·ligent”. El mes següent, l’Ajuntament barceloní anunciava que instal·laria càmeres al Park Güell, i afegia que el sistema de control tindria dispositius tèrmics per comptar quanta gent visita el recinte.

Les càmeres del Passeig de Gràcia de Barcelona tindran sistemes de reconeixement facial i de recompte de la població

Tot això per no parlar de les càmeres que el consistori vol instal·lar a Ciutat Vella i al Passeig de Gràcia, que incorporen intel·ligència artificial per reconèixer objectes i cares, fer mapes de calor o detectar sorolls anòmals. Aquesta actuació se circumscriu en el marc de la iniciativa europea Secur’Cities per combatre el terrorisme. A la pràctica, però, les càmeres incorporen sistemes de control de la ciutadania, com per exemple la tecnologia de recompte de persones. A més, generen dubtes en altres punts. Els documents dels contractes especifiquen que les càmeres han d’analitzar amb “motor de videoanàlisi avançat” situacions de “loitering”. Aquesta paraula anglesa es tradueix com a “vagabundeig” o romandre a l’espai públic sense cap propòsit aparent.

A totes aquestes càmeres cal sumar-hi les que s’han disposat a la ciutat per detectar els vehicles que incompleixen la normativa de la Zona de Baixes Emissions (ZBE). El març passat el consistori va fer públic que havia encarregat la compra de 42 càmeres més per millorar el sistema de detecció de matrícules dels cotxes infractors.

Vigilància a la metròpoli

Les solucions de control tecnològic també s’han estès a altres ciutats de la regió metropolitana. Aquest 2022, Montcada i Reixac o Lliçà d’Amunt, per exemple, han encarregat la compra de càmeres amb tecnologia intel·ligent capaces de llegir matrícules o de detectar objectes a la via pública. El cas de la Roca del Vallès és encara més sensible, perquè en la documentació per a l’adquisició d’un “sistema de videovigilància amb capacitat d’anàlisi intel·ligent” l’Ajuntament hi estableix que les càmeres han de ser capaces de fer “recompte de persones, detecció facial” i alertar si hi ha “objectes abandonats”.

Per què un municipi com la Roca vol comptar la població? “No podem afirmar de manera contundent que amb aquests sistemes de control hi hagi una millora, com tampoc sabem si les càmeres de la ZBE han ajudat a reduir la contaminació”, considera Membrives. Per a ella, les administracions adopten la tecnologia acríticament, en part per “desresponsabilitzar-se” de la seva presa de decisions. “Sempre és més fàcil dir que darrere d’una política hi ha la tecnologia”, afirma.

Policies locals utilitzen drons amb càmeres i sistemes de so de gran potència que s’han fabricat i provat a la Xina

Però no només això. Quan es tracta de sistemes de vigilància, segons denuncien tant ella com Díaz, la transparència és nul·la. “Després de recol·lectar les dades, no sabem on s’emmagatzemen, com s’analitzen ni qui les domina”, diu el de l’ODHE. És aquí on rau un dels principals problemes, ja que sense transparència no podem saber què fan les institucions amb les imatges que obtenen. Reconeixement facial? Saben qui i quan camina pel carrer?

En la mateixa línia s’expressen des de DonesTech quan diuen que la ciutadania no té control sobre les seves dades. “Les dades són personals i cal donar el consentiment perquè s’utilitzin”, remarquen.

No només va de càmeres

Malgrat que les càmeres són els dispositius de control més evidents, en els darrers anys també han aflorat altres sistemes de vigilància a la metròpoli. A finals d’abril, l’Ajuntament de Barcelona anunciava que controlaria l’aforament de les platges amb tecnologia dron. El consistori assegurava que les imatges que recollís a temps real serien anonimitzades, i afegia que aquesta prova pilot podria exportar-se a altres esdeveniments a l’aire lliure.

També s’usen drons en l’àmbit policial. “Els Mossos en tenen per supervisar el trànsit, en cas d’emergències i per controlar manifestacions”, explica Díaz. De fet, el cos en va fer servir durant les manifestacions postsentència del Procés, per exemple. D’altra banda, policies locals com la de Parets o la de Sabadell disposen d’artefactes voladors amb càmeres i sistemes d’altaveu de gran potència fabricats i provats a la Xina.

Tot té un cost

Davant del desplegament tecnològic cal preguntar-se a quins riscos ens exposem com a societat.

Els impactes de la securització són més evidents del que ens podríem arribar a imaginar. Segons un estudi fet per quatre investigadors de la Universitat de Twente, als Països Baixos, el comportament dels individus canvia si saben que al seu entorn hi ha càmeres observant-los. Tot i que se senten més segurs, la seva autoestima minva i tenen menys confiança en ells mateixos. Som una societat més obedient.

Quan s’ha preguntat a l’Ajuntament de Barcelona si utilitzaria les càmeres de videovigilància per fer reconeixement facial, sempre ha respost que no ho faria. Malauradament, des de l’ODHE, Lafede i DonesTech afirmen que això no es pot saber perquè mai s’ha accedit al software d’emmagatzematge. Tanmateix, les administracions, com ja hem vist, estan comprant tecnologia puntera que sovint s’ha provat prèviament en contextos on es vulneren els drets humans. Si bé diuen que no la faran servir per fer reconeixement facial, qui pot assegurar que un altre partit, si governa en un futur, no ho farà? Podria ser que una formació política xenòfoba volgués utilitzar aquesta tecnologia per determinar qui és estranger i deportar-lo? Com diu Díaz, una idea com aquesta pot semblar “paranoica, però la distopia és més a prop del que ens pensem”.

Finalment, tal com expliquen des de DonesTech, la manca de transparència fa que tampoc sapiguem quines mesures de seguretat protegeixen les dades que recullen les administracions. “Hi ha gent que guanya molts diners revenent la nostra informació”, asseguren. Es tracta dels data brokers, persones que es dediquen a fer un perfil de cadascú de nosaltres amb informació online i que després es ven a empreses o estats. “Com més coneixes una persona, més coneixes les seves debilitats i la pots controlar”, sentencien.

El biaix racista

L’Estat espanyol utilitza sistemes de reconeixement facial? Segons un informe elaborat pel think tank Carnegie Endowment for International Peace, almenys en 75 països del món hi ha sistemes de vigilància d’aquesta mena, i Espanya n’és un d’ells. El 2020, les empreses Gunnebo Iberia i Thales España van instal·lar un sistema de càmeres de reconeixement facial a les fronteres de Ceuta i Melilla. En declaracions als diaris locals de Melilla, les companyies van explicar que aquesta tecnologia permet crear “llistes negres” de persones que creuen del Marroc a l’Estat espanyol i no tornen al seu país d’origen.

Tot això passa en un marc en què Europa, a través del seu Reglament general de protecció de dades de la Unió Europea (RPGD), deixa molt clar que aquest tipus de vigilància és il·legal. Per tant, sorprèn que a la UE mai li hagi tremolat el pols a l’hora d’aplicar tecnologies a les seves fronteres que no aplicaria a dins del seu territori. “Estem en una crisi global que ha fet que moltes persones vulguin venir a Europa, i per evitar-ho fem servir sistemes de control i vigilància”, denuncia Judith Membrives, de l’entitat en defensa dels drets humans Lafede.

En aquest sentit, les persones racialitzades o migrades són les que més han patit les derivades totalitàries de la tecnologia. Un estudi de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts demostra que el reconeixement facial identifica de manera errònia un 35% de les dones negres als Estats Units. Això posa en dubte la viabilitat d’aplicar aquesta tecnologia en l’àmbit policial, ja que es podria denunciar una dona no blanca sense que hagués comès cap delicte. Tot plegat es deu al fet que, com denuncia SOS Racisme en el seu darrer informe citant el col·lectiu AlgoRace, “qui dissenya els algoritmes són homes blancs de classe mitjana o mitjana alta”.

Certament, aquesta situació encara no ha arribat a l’àmbit local, però ja es comença a intuir. No són poques les policies a casa nostra –fins i tot locals– que es plantegen fer servir sistemes de predicció delinqüencial, és a dir, tecnologies que determinen on es pot produir un delicte. Com denuncia SOS Racisme, està demostrat que els algoritmes de “policia predictiva” tenen un “biaix de confirmació” que dona com a resultat que “la policia faci més arrestos dels necessaris” en barris on sovint hi ha més població migrada i no blanca.