Alopècia femenina

Aquesta és una de les imatges de l’exposició d’A Pelo, amb les seves integrants com a models. Foto: Jordi M. (Barcelona J imatges) i Albert Planàs

Tres nois van pel carrer i es creuen amb un home calb. Ni tan sols el miren, ni es giren ni l’hi presten atenció. Al cap i a la fi, està normalitzat que els homes no tinguin cabells, no? Per què sorprendre’s? Però, seguidament, es troben amb una dona calba. El primer que pensen: ai pobra, deu estar malalta. No li treuen la mirada de sobre i xiuxiuegen, igual que fa la resta de gent que se la creua.

Aquesta és una situació real i la viuen moltes dones que tenen alopècia. Per això, algunes opten per portar perruca o, directament, per intentar sortir poc de casa. Simplement pel fet de ser diferents. Per no entrar en els cànons de bellesa establerts. “Fins que obres els ulls i t’adones que, si al món no li agrades, que s’aguanti, perquè qui ha de canviar és la societat, no nosaltres”.

Amb aquesta frase, Júlia Vincent explica com, després de 23 anys tancada a la gàbia que per a ella va ser la perruca, va “sortir de l’armari”. “La necessitat d’encaixar és un problema molt gran i a mi em va fer bola”, recorda. Per això va decidir crear A Pelo: l’única associació que en aquell moment hi havia a tota Espanya per donar suport a dones i nens que pateixen alopècia, i actualment la més gran de l’Estat.

La perruca, un salvavides

Montse Fernández és membre d’A Pelo i viu a Lliçà de Vall. Amb 30 anys va començar a tenir clapes i, a poc a poc, va anar perdent tots els cabells. La causa, una malaltia autoimmune que fa que el seu propi cos els expulsi. Però després de moltes proves i visites al dermatòleg, va decidir prendre corticoides i els cabells li van tornar a créixer. Fins que va veure que seguir tota la vida així era insostenible i va deixar la medicació, 14 anys més tard.

Com en la majoria de casos, va portar perruca durant un temps. “Volia treure’m les mirades de sobre i ho vaig aconseguir, però una vegada te la poses costa molt sortir de l’armari, perquè t’acomodes al fet que no et mirin”, explica. Al final, va optar per treure-se-la. Un gest que, segons pensa, “cal fer, perquè com més visibles ens fem, més es normalitzarà”. I és que, com diu Vincent, “un tabú tan gran com l’alopècia femenina es trenca veient dones calbes pel carrer”.

La importància de la cabellera

Les normes no escrites de la societat diuen que una dona ha de tenir una cabellera llarga, maca i ben cuidada. “Per tant, el fet que ens faci por anar calbes no és una cosa personal, sinó cultural”, apunta Vincent. “Quan perds els cabells penses que deixaràs d’agradar, que el teu entorn et jutjarà, que ningú es voldrà apropar a tu per ser diferent”, diu Fernández. “I sobretot si vius en un poble, on és més difícil treure’t aquesta por”, afegeix.

La lliçanenca ha sortit de l’armari, en part, gràcies a l’associació. I és que A Pelo, a banda d’ajudar dones sense cabells, també visibilitza i informa sobre tot el que està relacionat amb l’alopècia, a través d’iniciatives com la que està duent a terme actualment: una exposició fotogràfica itinerant, que fa uns mesos va passar per Granollers, on elles mateixes són les protagonistes. Però és suficient amb això?

La veritat és que falten més referents de l’alopècia femenina per arribar a normalitzar-la. “Hi ha molt poques dones calbes que s’atreveixin a sortir per la tele o a les xarxes socials”, diu Fernández. Però, tot i això, “sembla que s’està evolucionant força en aquest sentit i que cada vegada estem obrint més camí, sobretot gràcies al feminisme”, pensa Vincent.

Falta d’informació

És evident, doncs, que estar a la posició d’aquestes dones no és fàcil perquè la societat les jutja. “Però també t’has de posar a la pell de l’altre i ser conscient que no tenen informació del que ens passa”, reconeix la lliçanenca. Una desinformació que, segons la fundadora d’A Pelo, va més enllà i arriba, fins i tot, a la medicina. “Moltes vegades ens ofereixen tractaments que no serveixen de res, sense avisar-nos dels efectes secundaris, en comptes d’oferir-nos perruques o ajuda”, lamenta.

Per això, elles mateixes s’organitzen per trobar-se i compartir experiències que els permetin aprendre a viure amb l’alopècia i empoderar-se. “Coses de pelonas que van des de tipus de maquillatge per a celles fins a trucs perquè la suor no entri als ulls, i que ens fan sentir protegides, guapes i fortes”, diu Vincent.

Tot plegat per aconseguir que algun dia es perdi la importància que la societat dona als cabells i que deixi d’estar mal vist que les dones no tinguin pèl on se suposa que n’han de tenir o que, per contra, en tinguin on no n’hi hauria d’haver. Però, sobretot, per arribar al punt on ser calba sigui una simple realitat estètica més, com avui dia ho és portar els cabells llargs, curts, tenyits, llisos, arrissats o recollits. El punt on les dones amb alopècia puguin cridar ben fort i sense por: “Som calbes, i què?”, conclou Vincent.