LGTBI

Hi ha sis països al món on l’orientació sexual està perseguida amb la pena de mort. Foto: Reuters/ACN

En 69 països de tot el món les persones LGBTI estan perseguides i criminalitzades. Això són un de cada quatre països del planeta.

Més xifres vergonyoses: en sis països es contemplen penes de mort, en vuit es poden imposar càstigs físics com la flagel·lació i en 67 l’orientació sexual pot ser motiu per acabar a la presó. Són dades recollides per l’Associació Internacional de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Trans i Intersex (ILG en les seves sigles angleses).

Seguim: l’informe anual de l’Observatori Transrespect assenyala que, del 2008 al 2020, 3.664 persones trans van ser assassinades. Entre els anys 2014 i 2019 van matar 1.292 persones LGBTI a Amèrica Llatina i el Carib.

Del món a Catalunya

No costa entendre perquè moltes persones amb orientacions sexuals diverses decideixen recórrer milers de quilòmetres per refugiar-se en països on els seus drets humans estan millor garantits. No costa de comprendre els motius del seu exili o, si parlem d’orientació sexual, sexili.

“Volia ser dona, però veia el que passaven les meves companyes trans”, explica la Maria de Veneçuela en un testimoni recollit per la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR).

E.A.M. són les sigles d’un altre refugiat per motius d’orientació sexual, en aquest cas arribat de Colòmbia a Catalunya. “És lamentable no poder ser qui vols per por a la discriminació i a l’homofòbia. M’havia d’amagar i no mostrar qui era. No podia caminar amb la meva parella sense rebre agressions verbals i fins i tot físiques”, explica.

“Vivim amb la por constant que ens poden detenir simplement a causa de la nostra orientació i la identitat de gènere”, explica el George. Ell va fugir de Sierra Leone després de reconèixer en un diari local la seva homosexualitat. L’endemà dos homes el van assaltar mentre anava en cotxe.

Sexilis quotidians

No cal anar tan lluny per trobar-nos casos de persones que marxen del lloc on viuen per la pressió que hi ha sobre la seva orientació sexual. A més de països europeus com Hongria, Polònia o Ucraïna, on la comunitat LGBTI viu una situació clara de persecució, existeix un altre tipus de sexilis més silenciat. En aquest cas a casa nostra.

“Amb l’objectiu de poder-se desenvolupar sexualment i emocionalment en plena llibertat, ciutats com Barcelona es converteixen en pols d’atracció per a homes gais provinents de les zones rurals”, explica l’antropòleg Bernat Aragó en la seva investigació titulada De «marica del poble» a la gran ciutat, una aproximació al sexili.

Segons relata, entre els anys 70 i 80 es va produir una “gran migració gai” de les àrees rurals a les ciutats, que si bé avui dia continua produint-se, s’ha atenuat.

Tot i que el món rural no pot ser analitzat sota una mateixa lupa, el cert és que hi ha alguns valors que perviuen i que són determinants perquè algunes persones LGBTI decideixin marxar cap a ciutats més poblades. Aragó n’enumera alguns: hi ha manca de referents, de reconeixement, de persones amb les quals tenir relacions sexuals i de llocs on trobar-se. Així mateix, les estructures socials al món rural són més conservadores i es pot patir més repressió.

D’alguna manera és el mateix que explica Alguer Vendrell, integrant del col·lectiu La Cugula, l’assemblea de la comunitat LGBTI del Solsonès, en una entrevista al Regió 7. “Al món rural l’entorn és difícil, hi ha poques possibilitats de lligar i de trobar ambients propis”, afirma. “A les grans ciutats tens més facilitats laborals, socials i l’anonimat”, considera per afegir que des de l’organització volen “evitar els sexilis creant un Solsonès menys hostil”.

Per a l’Àlex, un noi trans de 32 anys que viu a Sant Antoni de Vilamajor, al Vallès Oriental, la diferència entre ciutat i món rural també existeix. Amb tot, la seva experiència va ser a la inversa. “Jo havia viscut 26 anys a Barcelona i he de dir que, com a noi trans, en una ciutat passes més desapercebut… Semblar més masculí no hauria de ser un avantatge, però malauradament el sistema funciona així”, diu.

Encara que en els darrers anys de viure a la capital catalana no va patir situacions de violència, sí que reconeix que durant el procés de transició va rebre “comentaris o fins i tot alguna persecució a la sortida d’alguna discoteca”. “Això que ara torna a passar”, remarca.

Les coses van canviar quan va arribar al seu poble. “Al principi em sentia molt a gust perquè em tractaven com qui soc, però de sobte, quan es va conèixer que era trans, tot va canviar”, relata. Els que l’havien començat tractant en masculí van passar a tractar-lo en femení i això va generar-li frustració: de nou sentia que no podia ser ell mateix. “Em pregunten si he pensat a marxar… Si marxo és com donar-los la raó i no vull”, conclou.