La invisibilització del racisme a l’escola pot fer que aquest tipus de violència es normalitzi. Foto: Síndic de Greuges de Catalunya
A diferència del que es veu a la famosa sèrie de ficció catalana Merlí, a les aules del país no tots els alumnes són blancs. De fet, segons explica la periodista Sandra Vicente en un article a Público, el 34% dels nounats catalans tenen un dels dos progenitors de nacionalitat estrangera.
La referència a la famosa sèrie per a joves no és casualitat. El 2017 SOS Racisme va publicar un article en el qual criticava el programa de televisió per la seva “manca de representativitat de la societat catalana pel que fa a diversitat cultural i religiosa”. El col·lectiu, que lluita contra la discriminació racial, afegia que “a l’Institut Àngel Guimerà que ens mostra la sèrie l’única diversitat cultural o ètnica visible és una alumna negra”. La plataforma afegia que el paper de l’actriu “és totalment ornamental: es limita a formar part del grup, escoltant i responent afirmativament amb el cap a diàlegs entre els protagonistes”.
No es denuncia
La infrarepresentació és el primer esglaó d’una violència que sovint queda invisibilitzada. “Lamentablement, les escoles no estan immunitzades al racisme i hi són freqüents els insults de companys de classe o casos de professors que no en fan cas”, assenyala Alícia Rodríguez, de SOS Racisme.
Són situacions que amb freqüència no es veuen perquè molts infants no volen denunciar-les per por de les represàlies dels seus companys de classe. “Excepte en comptades ocasions, les persones menors d’edat afectades per discriminació racial no denuncien la situació ni busquen el suport dels adults, i tampoc ho fan les seves famílies”, diuen des del Síndic de Greuges de Catalunya.
L’organisme ho sap de bona tinta, ja que aquest mes d’agost es va encarregar de denunciar el cas d’un infant d’onze anys que havia estat assetjat en un centre educatiu per la seva condició racial. Arran d’aquest cas, el defensor del poble va obrir una actuació d’ofici per estudiar els mecanismes de prevenció i actuació en l’àmbit educatiu contra el racisme i va detectar que el circuit per poder denunciar un atac d’aquest caràcter no sempre és clar. “El Departament d’Educació disposa d’eines i serveis suficients davant l’assetjament i el ciberassetjament entre iguals, però cal que aquestes eines siguin efectivament conegudes pel professorat i utilitzades en benefici dels infants”, afirmava el Síndic. Al mateix temps, des de l’organisme es demanava que aquests recursos estiguin més a prop de les famílies i dels infants, ja que no sempre els coneixen.
Amb tot, de moment la situació a les escoles és ben diferent. La dificultat per detectar situacions d’assetjament i discriminació racial fa que aquestes agressions quedin “invisibilitzades o, fins i tot, en algunes ocasions ‘normalitzades'”.
Estigmatització institucional
Els companys poden ser un focus de violència. Ara bé, què passa quan són els mateixos docents o les institucions les que generen un clima de desigualtat i violència entre els infants i els joves? Després dels atemptats de Barcelona i Cambrils de l’any 2017, la Generalitat va activar l’anomenat Protocol de prevenció, detecció i intervenció de processos de radicalització als centres educatius (PRODERAI).
Aquest instrument, que té per objectiu detectar si un jove està sent radicalitzat en l’àmbit del terrorisme que s’autoproclama gihadista, ha generat molta controvèrsia. A més de ser opac i d’implementar-se sense el coneixement de les organitzacions en defensa de la igualtat ni de les famílies, el protocol fa que els docents exerceixin de policies a les aules i, segons denuncia SOS Racisme, està impregnat de tics racistes.
És significatiu el relat que una treballadora de l’àrea d’acollida de migrants d’un ajuntament de l’àrea metropolitana de Barcelona fa: “Era la primera vegada que, en intervenir en un conflicte escolar on acostumo a treballar, un professional deia que havíem d’activar el PRODERAI”. El cas és que la docent que va decidir activar-lo ho feia per les sospites que tenia sobre una família d’origen palestinomarroquí que, vinguda de Bèlgica, feia poc que era a Catalunya. Els fills no parlaven ni català ni castellà.
El relat de la treballadora continua així: “Segons la mestra, el nen va ser irrespectuós i no la va mirar als ulls”. La docent va interpretar que era perquè ella era dona i la cultura del nen, masclista. La mestra afirmava que, al pati, el nen nouvingut hauria dit a una parella homosexual en castellà, tot i no conèixer-lo: “A la nostra cultura et tallem el coll”. A la professora també li resultava sospitós que la família passés l’estiu a Egipte, sent el pare palestí i la mare marroquina. Per tot això va demanar una intervenció que, segons el seu parer, havia de ser d’un home perquè “el nen no reconeixeria una dona”. La treballadora es va reunir amb els Mossos d’Esquadra, el director del col·legi, Serveis Socials, un psicopedagog, un representant de la Generalitat i un mediador, a més del nen i la seva mare.
Aquesta anècdota dona fe d’un sistema kafkià en el qual una mirada irrespectuosa pot fer que un infant sigui investigat per vincles amb el terrorisme. Afortunadament, en aquest cas la treballadora va poder parlar amb la família en francès –també parlaven anglès– per explicar-los la situació i tot l’embolic va quedar solucionat. Tanmateix, el PRODERAI permet a la policia investigar els infants i, fins i tot, punxar els telèfons d’una família.
