La foto de família al final de l’acte ‘Volem acollir?’, de l’entitat Punt de Referència. Foto: Clàudia Frontino/Agència Talaia
El 18 de febrer de 2017, desenes de milers de persones van omplir els carrers de Barcelona al crit de “Volem acollir”. La manifestació va aplegar unes 160.000 persones segons la Guàrdia Urbana i unes 500.000 segons els organitzadors, la plataforma Casa nostra, casa vostra. Sis anys després d’aquella jornada reivindicativa, què en queda? Realment volíem, o més ben dit, volem acollir?
Aquesta és la pregunta que es va plantejar l’entitat Punt de Referència el passat dia 9 de febrer a l’acte de cloenda del seu 25è aniversari. Va ser una jornada de debat que va concentrar més de 300 persones al teatre del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i que, més enllà de convidar a la reflexió, va servir per difondre i posar en valor la tasca que fa l’entitat des del 1997. Una tasca, per cert, que aquest any ha estat reconeguda amb el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria d’Educació.
Aquell 1997, una noia extutelada va aparèixer als televisors de molts catalans admetent que se sentia sola. Amb les necessitats bàsiques cobertes, l’origen del seu malestar i de bona part dels seus problemes era la solitud. “Així que fa 25 anys, responent a la crida d’aquesta jove, naixia l’associació Punt de Referència. Des d’aleshores, centenars de voluntaris i voluntàries han acollit i acompanyat centenars de joves extutelats, oferint-los el més bàsic: la seva companyia”. Aquestes van ser les paraules de la presidenta de Punt de Referència, Mònica Arús, en l’acte titulat, precisament, Volem acollir?.
Conduït pel periodista Carles Prats, el debat va comptar amb joves extutelats, experts, activistes i famílies acollidores. Tots ells es van preguntar fins a quin punt Catalunya és, com sovint es reivindica, “terra d’acollida”, i com hauria de ser aquesta acollida per esdevenir real i no quedar-se només en un lema.
Què vol dir acollir?
“L’acollida no és només oferir ajuda humanitària”, va afirmar l’escriptora Nadia Ghulam, que va deixar clar que “no hi ha una fórmula màgica per acollir”. Ella i la seva família, però, són un bon exemple en el qual fixar-se. Quan la Nadia va arribar a Catalunya des de l’Afganistan, va haver de “desaprendre” tot el que havia vist fins aleshores i “començar de nou”. Després d’haver-se fet passar per un home durant anys al seu país d’origen, aquí va poder tornar a viure com a dona. I això, en el context cultural del qual partia, volia dir dur mocador.
Quan ho va comunicar a la seva mare d’acollida, lluny de sentir-se jutjada, va rebre una resposta plena de naturalitat i comprensió: “D’acord, ves a la meva habitació i tria el mocador que més t’agradi”. Amb el temps, el cos li va demanar canviar el mocador per una gorra. “D’acord, comprem-ne una”, va ser la resposta de la mare. Finalment, va decidir que ni gorra ni mocador. “D’acord, doncs anem a la perruqueria”.
L’Alpha, un jove de 20 anys que va arribar a Catalunya des de Mali, passant per Mauritània i el Marroc. Foto: Clàudia Frontino/Agència Talaia
Amb aquesta anècdota, Ghulam va assenyalar quina és la veritable clau de l’acollida: l’acompanyament. I aquest és, de fet, el motor que mou Punt de Referència. Ho sap prou bé l’Alpha, un jove de 20 anys que va arribar a Catalunya des de Mali, passant per Mauritània i el Marroc, l’any 2019. Primer va viure en un centre de menors i després, en fer els 18 anys, en un pis de joves extutelats. Però el punt d’inflexió va ser conèixer Punt de Referència i el seu “referent”, l’Alfred.
L’Alfred és voluntari del projecte Referents, justament la iniciativa que ha valgut a l’entitat el Premi Ciutat de Barcelona. Els “referents”, que són voluntaris, es converteixen en mentors per a joves com l’Alpha. “L’Alfred em va acompanyar i ajudar en moltes coses. També em va ensenyar Barcelona, els museus…”, assegura el noi. Més endavant, l’Alpha va formar part d’un altre dels pilars de Punt de Referència, el projecte Acull. En aquest cas, els voluntaris obren les portes de casa seva i, durant nou mesos, conviuen amb els joves. Els donen una llar i, per tant, l’oportunitat de seguir construint la seva vida. Per a l’Alpha, això ha suposat poder fer allò que tant desitjava: estudiar. “Estic fent un grau mitjà de microinformàtica”, diu amb orgull.
“Teníem espai a casa i al cor”
La Cristina és una de les voluntàries que obre casa seva per acollir joves de Punt de Referència. “Amb la meva parella vam veure que teníem espai a casa i espai al cor i ens vam animar a acollir”, explica. Defensa que es tracta d’una experiència enriquidora per a totes les parts. Elles han donat una llar a un noi de Pakistan i ell els ha aportat moltes altres coses, com ara “aprenentatge sobre antiracisme”. Lamentablement, tal com va reconèixer la presidenta de l’associació, el projecte Acull “està en crisi”. “Ens costa trobar famílies que vulguin obrir la seva llar”, va confessar tot i afegir que tenen la “certesa” que se’n sortiran. “Som molts els que creiem que una societat d’acollida és una societat millor”, va sentenciar.
