Càmeres de videovigilància

L’Ajuntament de Barcelona invertirà 50.000 euros en les noves càmeres. Foto: Arxiu

L’Ajuntament de Barcelona instal·larà 17 càmeres de videovigilància amb tecnologia punta i alta definició al Passeig de Gràcia. Aquesta despesa, que tindrà un cost de 50.000 euros sense IVA, s’emmarca en un acord entre el consistori i l’Associació de Comerciants del Passeig de Gràcia que té per objectiu “la millora de la seguretat” de l’avinguda.

La inversió s’inscriu també en el marc del projecte europeu Secur’Cities. L’any 2017, Barcelona, juntament amb Lió, va decidir fer una aposta per protegir “l’espai públic davant d’amenaces terroristes i altres incidents crítics”, modernitzant les eines de seguretat amb les quals compta l’administració. Ho feia just després de l’atemptat a la Rambla.

Crítiques a Secur’Cities

La iniciativa Secur’Cities, dotada amb 2,8 milions d’euros, no està exempta de dubtes. El juny de 2020, La Directa revelava que l’Ajuntament de Barcelona volia instal·lar 13 càmeres a Ciutat Vella que permetrien el reconeixement facial. Finalment, aquell projecte va quedar frenat per un defecte de forma, ja que la documentació presentada pel consistori no complia tots els requisits legals.

Tanmateix, el govern municipal va assegurar que, tot i que les càmeres podien monitorar la ciutadania analitzant les cares dels vianants, aquesta capacitat no seria utilitzada. “Un cotxe també el pots posar a 240 quilòmetres per hora i no ho fas”, va declarar.

Les noves càmeres podran fer reconeixement facial?

Tornem al Passeig de Gràcia. Segons queda recollit en la documentació del projecte, els 17 dispositius hauran de ser capaços de classificar les persones per gènere, edat i indumentària. A més, les càmeres hauran de permetre la detecció de “la zona de la cara” i capturar matrícules, vehicles o altres objectes com maletes. Alhora, faran “seguiment automàtic digital” i analitzaran l’entrada i sortida de persones en establiments. Per últim, el sistema haurà de comptar persones, gestionar cues, detectar i classificar sons segons si són “crits, explosions, trets o trencaments de vidres” i dur a terme mapes de calor basats en la intel·ligència artificial.

Tota aquesta informació serà analitzada per la Guàrdia Urbana a la Sala de Comandament Conjunt amb l’objectiu de poder donar una resposta ràpida si es produeix qualsevol incident. De fet, és la mateixa policia de la ciutat qui ha determinat on es disposaran les càmeres.

En resposta al diari Línia, l’Ajuntament assegura que la gran quantitat de dades que obtindran les càmeres no serà utilitzada per dur a terme cap mena de reconeixement facial. És a dir, la policia no podrà saber en temps real la identitat de les persones que trepitgen el Passeig de Gràcia. Amb tot, és una afirmació controvertida, ja que, com en el cas de Ciutat Vella, usar o no les càmeres per reconèixer patrons facials dependrà de la voluntat política del govern municipal de torn. Qui pot assegurar que un altre partit o les mateixes formacions que governen avui Barcelona no faran ús de tot el potencial tecnològic de vigilància que tenen les noves càmeres?

Aquest potencial tècnic queda recollit en la mateixa documentació del projecte, on s’indica que les noves càmeres aniran connectades a un servidor on s’emmagatzemaran les dades recollides i s’afegeix que tindran capacitat de detectar “patrons” i analitzar vídeos mitjançant “l’autoaprenentatge”. Això darrer, que podria servir perquè les càmeres cada cop siguin millors discernint la diferència entre una maleta, una bossa de plàstic o un patinet per evitar un accident de cotxe fent que algú retiri o no l’objecte de l’asfalt, també es pot emprar per distingir millor els rostres humans.

Dit tot això, s’entén perfectament la pregunta que es planteja l’advocada Laia Serra en l’informe Vigilància hi-tech en temps de la Covid-19, de l’Observatori de Drets Humans i Empreses a la Mediterrània (ODHE): “Per què els ajuntaments volen càmeres amb sistemes de reconeixement tan avançats si la seva única missió és, en teoria, prevenir o evitar incidents?”.

A favor i en contra

Més enllà de la tecnologia que utilitzin les càmeres de seguretat en qüestió, la mateixa vigilància a les ciutats és un tema sobre el qual no hi ha unanimitat.

Luís Sans, director de l’Associació de Comerciants del Passeig de Gràcia, es mostra molt content amb el projecte del consistori. En part, la iniciativa sorgeix d’un acord verbal entre les dues parts. “Vam proposar a l’Ajuntament pagar nosaltres les càmeres, però finalment ens van dir que no”, relata Sans. “És un bon pas, una reclamació que fa temps que tenim els comerciants i que vol evitar els furts… Alguns estudis assenyalen que allà on hi ha càmeres es redueixen un 40%”, explica. A més, segons les seves paraules, la instal·lació de càmeres pot evitar “els actes de violència que es produeixen en manifestacions com la de Pablo Hasél”.

Sigui com sigui, el projecte de l’Ajuntament barceloní presenta dubtes. Per què l’administració utilitza diners de Secur’Cites per vetllar per la seguretat ciutadana més habitual? El projecte Secur’Cities no havia de lluitar contra les amenaces terroristes i altres incidents crítics? Utilitzar finançament contra el terrorisme per caçar lladres comuns no és exorbitat?

Per a l’ODHE, la presència de càmeres a la via pública respon a un altre fet. “L’expansió de les càmeres de videovigilància al centre de les ciutats com a mesura de seguretat pública amb el pretext de prevenir la delinqüència coincideix amb els processos de gentrificació d’algunes d’aquestes àrees, que també són aquelles on solen tenir lloc manifestacions multitudinàries”, afirma l’observatori. Per a l’organització, els sistemes de detecció i anàlisi de comportament en zones públiques són cada vegada “més sofisticats”. És per tot això que l’ODHE es mostra preocupada per la “invasió cada cop més pronunciada envers les llibertats civils, el dret a la privacitat i a la mobilitat”.

De la seguretat als drets humans

No només en la tecnologia o en la mateixa utilització de càmeres al centre de Barcelona hi ha elements controvertits. Alguns dels projectes de Secur’Cities presentats per l’Ajuntament han estat subcontractats a empreses que tenen un historial dubtós en matèria de drets humans.

És el cas d’Elecnor, una firma que es va encarregar de la millora de les càmeres de seguretat a Ciutat Vella i d’implementar “el sistema de gestió i control del circuit tancat de televisió per a la millora del sistema de videovigilància de seguretat pública” de Barcelona. Aquest darrer projecte no va ser sotmès a anunci públic i l’Ajuntament el va negociar directament amb l’empresa.

El fet és que aquesta companyia ha estat acusada de negociar amb dictadures del Golf Pèrsic i d’iniciar projectes que atempten contra els drets humans a Mèxic. Va ser al centre del país americà on Elecnor i altres empreses espanyoles van construir un gasoducte de 160 kilòmetres que va posar en peu de guerra les comunitats camperoles de la zona. Aquestes consideraven que la construcció atemptava contra els drets humans i ecològics. Samir Flores, un jove activista que s’oposava al pla, va ser assassinat el 2019, i des d’Ecologistes en Acció s’ha denunciat la responsabilitat de l’empresa en “la violació dels drets humans a Mèxic”.