Des de l’any 2015, amb els atemptats de Charlie Hebdo, la comunitat musulmana viu sota la pressió institucional. Foto: Júlia Pérez/ACN
Islam és igual a terrorisme. Amb massa freqüència i a la lleugera es fa aquesta relació entre religió musulmana i extremisme violent. Podria semblar una analogia que només es produeix en converses de bar, però com denuncia SOS Racisme, fins i tot les institucions públiques actuen de manera islamòfoba.
Aquest dilluns la plataforma va presentar un informe titulat Islamofòbia institucional i securització – Anàlisi de l’impacte del paradigma securitari antiterrorista en l’àmbit espanyol. La investigació analitza com els últims anys les polítiques policials per combatre el terrorisme que s’autoproclama gihadista han suposat una forta estigmatització de la població de fe musulmana, al mateix temps que han significat una retallada dels drets d’aquesta comunitat a Catalunya.
LLEIS ISLAMÒFOBES
El 2015 el PP i el PSOE van firmar, després dels atemptats a la revista Charlie Hebdo, l’anomenat Pacte Antigihadista. L’entesa entre les dues formacions suposava un enduriment de les penes i una ampliació de les definicions del delicte de terrorisme. D’aquesta manera, les activitats de “radicalització” passaven a tenir un pes important dins del Codi Penal i s’ampliava la possibilitat de controlar policialment la comunitat musulmana.
Dit d’una altra manera, des d’aleshores captar adeptes per formar un grup terrorista o radicalitzar-se a casa mirant vídeos suposen un delicte o almenys valen una investigació de la policia. “No cal estar vinculat amb un grup terrorista per ser considerat terrorista”, afirmen des de SOS Racisme. “Hi ha el fenomen dels llops solitaris i això posa el focus sobre tots els musulmans”, afegeixen.
Però no només va ser aquella llei la que va posar sota la lupa la comunitat. El Protocol de prevenció, detecció i intervenció de processos de radicalització als centres educatius (PRODERAI) va ser elaborat per la Generalitat de Catalunya després dels atemptats de Barcelona i Cambrils del 2017. D’ençà d’això, són els mateixos docents els que s’encarreguen d’alertar els Mossos d’Esquadra si creuen que un jove s’està “radicalitzant”.
Segons denuncia SOS Racisme, el protocol, a més de ser opac, és islamòfob. “No és públic i les famílies no són informades”, explica l’autora de l’informe de SOS Racisme, Salma Amazian. A més, el protocol produeix situacions del tot kafkianes. És el cas d’una jove de família musulmana a la qual se li va preguntar a classe què volia ser de gran. Ella va respondre que li agradaria treballar com a infermera de guerra o estar en zones de conflicte. A la professora, aquella resposta li va semblar sospitosa i va activar el protocol. Tant la noia com la seva família van tenir durant sis mesos els telèfons punxats. Segons explica SOS Racisme, la família era “el model d’integració que mai havia volgut conflicte”.
Un altre exemple contundent: el diari La Directa va obtenir l’àudio d’un curs de formació de Mossos als docents de l’àrea metropolitana de Barcelona en el marc del PRODERAI. Durant la sessió, una instructora va assenyalar com a elements de radicalització treure’s els pírcings, deixar de beure Coca-Cola o no depilar-se les celles.
També és paradigmàtic el cas d’una adolescent musulmana que va deixar d’anar a classe i a la qual es va començar a investigar per una actitud típica en molts joves catalans. Finalment es va descobrir que no s’estava radicalitzant, sinó que feia campana.
En aquest sentit, l’Observatori per la prevenció de l’extremisme violent alerta que el protocol presenta “nombrosos punts problemàtics que no només posen en qüestió la seva eficiència, sinó que generen un fort risc de convertir-se en quelcom contraproduent”.
LA NORMA DELS TRES CLICS
El relator especial de les Nacions Unides sobre la llibertat religiosa assenyala, en un informe d’enguany, que les polítiques de seguretat dels estats poden desembocar en conductes islamòfobes.
El mateix relator considera que les definicions legals de terrorisme són ambigües i critica la manca de participació de les comunitats a les quals afecten les mesures.
En una línia semblant s’expressa Amazian: “El terrorisme de pretext religiós té unes definicions molt laxes que acaben criminalitzant tota la població musulmana i la dissidència política”.
Amazian posa d’exemple el context anglès, on hi havia la norma dels tres clics. “Si entres a tres pàgines web que l’estat considera radicals, passes a ser considerat radical”, explica. Què passaria si l’estat, per mirar tres webs filonazis d’inspiració cristiana, punxés els nostres telèfons? Doncs això és el que succeeix sovint amb la comunitat musulmana.
