Prenent el pols al flamenc: l’eterna lluita per trencar amb els estereotips

Cornellà torna a sonar flamenc. Fins al 4 de juny, la ciutat es vesteix de gala per acollir la 38a edició del Festival de Arte Flamenco de Catalunya, organitzat per la Coordinadora d’Entitats Flamenques i Andaluses de Cornellà i l’Ajuntament del municipi. “Un projecte de ciutat”, subratlla l’organització, que està obert a totes les expressions flamenques, tant d’artistes consagrats com de nous valors.

Amb motiu del certamen, el Línia reflexiona amb quatre experts en la matèria sobre la salut del flamenc a casa nostra, aprofitant les recents declaracions de la bailaora hospitalenca Antonia Santiago, més coneguda com La Chana, que s’acomiadarà dels escenaris aviat i que ha dit que fer flamenc a Catalunya és “difícil”, ja que és un estil que s’ha vinculat molt amb una imatge estereotipada d’Espanya, cosa que no agrada a molts catalans. Fins a quin punt són certes aquestes afirmacions?

Demanda de flamenc

Ens reunim amb dos referents del flamenc a Cornellà i membres de la coordinadora, Paco Hidalgo i Juan Antonio Ruiz. El primer és un expert en la història del flamenc i va ser un dels dos diputats que el Partit Socialista d’Andalusia (PSA) –ell i José Acosta– va aconseguir en les primeres eleccions de la Transició al Parlament, el 1980. “Des del meu total respecte a La Chana, les seves declaracions busquen el titular”, critica Hidalgo, que assegura que a Catalunya el flamenc “no viu pas un mal moment”. Ho corrobora Ruiz, que ha tingut una guitarra a les mans des dels 7 anys i que ha fet l’acompanyament en més de 200 discos d’artistes consagrats com María Jiménez, El Cabrero o Chiquetete. “A Catalunya hi ha afició pel flamenc i en surten molts talents”, diu Ruiz, que destaca que aquest estil va més enllà del folklore.

Per la seva banda, Hidalgo destaca que a Barcelona hi ha tres escoles que atorguen una titulació oficial en flamenc: l’ESMUC, el Taller de Músics i el Conservatori del Liceu –en aquest últim només de guitarra, però–. “Si no hi hagués demanda d’alumnes que volen estudiar flamenc, no hi hauria tanta oferta”, argumenta.

Ha crescut l’interès dels joves per estudiar flamenc, doncs? Parlem amb Paca García, que fa 40 anys que dirigeix una escola de dansa flamenca a Cornellà. “Amb el flamenc hi ha pujades i baixades”, reconeix García, que puntualitza que el creixement de l’estudi d’aquest gènere es produeix sobretot en l’àmbit professional. En aquest sentit, és un pèl menys optimista i assenyala que l’acceptació del flamenc no ha millorat. “És als professionals que ens pertoca que això no mori”, avisa.

García explica que la pandèmia ha afectat moltes escoles, que han hagut de tancar. Això, tanmateix, no era una opció per a ella, ja que treballen amb professionals i “ells no paren”, destaca.

Sigui com sigui, García introdueix una qüestió determinant en la salut del flamenc a Catalunya. “L’època de l’octubre del 2017 va ser terrible”, recorda. I és que l’imaginari del flamenc com un gènere lligat a l’espanyolisme més ranci i a la xerinola no s’ha trencat en segons quins sectors, sovint vinculats a l’independentisme i el nacionalisme català.

Identitat i política

Reflexiona sobre aquesta problemàtica Lluís Cabrera, referent musical del flamenc i fill de la immigració andalusa de mitjans del segle XX. Ell és fundador del Taller de Músics. “El franquisme va fer molt mal a la cultura en general i al flamenc en particular”, explica Cabrera. En la mateixa línia es mou Hidalgo, que recorda que la dictadura “va manipular l’estètica del sud”. “No eren ximples, perquè el flamenc era l’expressió artística més vistosa”, argumenta.

Cabrera, amb tot, creu que els artistes són els que “paguen les conseqüències” de tot plegat. “Hi ha una part de la societat catalana que continua veient el flamenc com una invasió”, lamenta.

La qüestió és que el flamenc no va aterrar com a novetat a Catalunya de la mà del milió d’andalusos que van arribar al Principat a mitjans del segle XX. Només cal llegir les cròniques dels anys 20 i 30 del segle passat de periodistes com Josep Maria Planes –assassinat per la CNT el 1936– i que descriuen aquells bars i tablaos on es respirava pedigrí flamenc. Sense anar més lluny, Hidalgo recorda que els anys 30 es feien espectacles de flamenc a l’antic Cinema Titan de Cornellà, on ara hi ha la biblioteca Marta Mata. “No hi va haver cap etapa més fructífera per al flamenc a Catalunya que la dels anys 20 i 30”, afirma.

Cabrera, per la seva banda, posa de manifest projectes com el disc Cants oblidats, gravat al Taller de Músics amb Joan Clota i que recupera l’antiga tradició flamenca dels gitanos catalans.