Euros

La inflació se situa en xifres comparables a les de l’any 1985. Foto: Arxiu

Fins fa poc, la inflació era cosa d’una altra època. Una cosa del passat. En Carles, avui dia jubilat, recorda que quan era jove, pels volts dels anys vuitanta, cada any els preus pujaven entre el 15 i el 17%. “Hi havia protestes al carrer, però normalment els sous augmentaven en relació amb la pujada de preus”, explica qui en el seu dia era enginyer a Barcelona.

Ell, amb tot, no va viure els temps en què el cost de la vida augmentava cada any per sobre del 20%. Això va ser durant la crisi del petroli, l’any 1973. De fet, el 1977 la inflació arribava al seu rècord històric, el 28%, i el govern d’aleshores es veia obligat a fer un anunci a la televisió per explicar-ho. “Des del 1970, el cost de la vida ha iniciat una escalada terrorífica”, deia. Un cotxe que valia 100.000 pessetes el 1974, tres anys després en valia 150.000, i un pis que el 1974 valia tres milions, en costava sis.

Màxims de rècord

Actualment, si l’Institut Nacional d’Estadística (INE) ho corrobora el pròxim 13 juliol, Espanya marcarà la taxa d’inflació més alta des de fa gairebé quatre dècades. L’encariment dels productes se situarà per sobre del 10%, una xifra que no es veia des del 1985. En aquell any, els preus van pujar perquè el govern havia anunciat la creació de l’IVA i els productors van augmentar el que costaven els productes per no perdre beneficis.

Alhora, el mateix executiu va aprovar una reducció del preu de la gasolina que va aturar el que podria haver estat una inflació encara més gran. Qui era secretari d’Estat d’Economia i Planificació i més tard seria governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, titllava la pujada per sobre del 10% de positiva. “Ens permet estar una mica més tranquils sobre el que pot passar el primer trimestre d’aquest any”, deia.

Sens dubte, la realitat d’avui és molt diferent de la d’aleshores, i ningú qualificaria una inflació del 10% de bona. Des que Espanya va passar a formar part de la Unió Europea el 1986, la inflació va disminuir dràsticament, i amb l’entrada en vigor de l’euro mai ha superat el 4%. Fins avui.

Els motius

A diferència de les anàlisis simples, segons explica l’economista David Palomera, del col·lectiu d’investigació Espai Zero Vuit, la pujada dels preus s’està produint per diferents motius. “El primer element és la pandèmia, que va aturar la cadena de producció, distribució i valor global i encara no ens hem recuperat”, afirma. De fet, des del Cercle d’Economia, Oriol Aspachs creu que “la nova onada de covid a la Xina i en altres economies asiàtiques ha tornat a tensar les cadenes de valor global i, finalment, com a resultat de tot això, la inflació, lluny de remetre, podria seguir en cotes elevades encara més temps”. Això fa que, a ulls de Palomera, els costos de les matèries s’encareixin i, per tant, també ho faci el producte final.

El segon dels motius que explica la inflació és la guerra d’Ucraïna. “Després de la pandèmia, el cost de l’energia va pujar, i ara amb la guerra hi ha manca de gas”, assenyala l’integrant de l’Espai Zero Vuit. Per la seva banda, Aspachs afirma que “l’evolució de la guerra a Ucraïna continua sent molt incerta, i davant d’aquesta perspectiva, als mercats de futurs de l’energia i de les primeres matèries agrícoles el preu previst per a l’any que ve ha augmentat de manera substancial”.

Però també hi ha un darrer factor que té a veure amb la confiança. “Els productors, si saben que hi ha inflació, poden decidir augmentar els seus preus per no perdre beneficis. És el que s’anomena efecte de segona ronda”, explica Palomera. En la mateixa línia, des de Foment del Treball consideren que “és important remarcar que cal evitar efectes de segona ronda que puguin perpetuar els elevats nivells d’inflació actuals”.

És per això que el Banc Central Europeu, una institució que en el seu ADN fundacional té com a missió mantenir la inflació per sota del 2%, ha decidit augmentar els tipus d’interès, és a dir el preu de l’euro. D’aquesta manera és més difícil obtenir un crèdit, per exemple, i la demanda i la inflació baixen.

Els impactes

L’augment de la inflació posa l’economia entre l’espasa i la paret. Amb uns preus a l’alça, la ciutadania perd poder adquisitiu si els sous no augmenten. Si en altres moments de la història es produïen vagues o manifestacions per apujar els salaris, ara, segons Palomera, “els treballadors no tenen força sindical”. Així, si no es prenen mesures per aturar la inflació, la nostra societat es veurà abocada a un escenari de pèrdua de capacitat adquisitiva i de pobresa que podria derivar en fortes tensions socials.

Malgrat això, l’altra opció tampoc és gaire bona. Si el BCE porta a terme mesures per “refredar l’economia”, la recuperació iniciada amb la fi de la pandèmia podria veure’s truncada. “Podem estar davant d’un escenari en què la ciutadania no pugui accedir al crèdit i, per tant, no es generin llocs de treball”, diu Palomera. Això ens portaria a la recessió econòmica i a l’augment de l’atur.

Certament, són dos camins dolents, però Aspachs considera que “cal anar amb peus de plom i seguir de prop l’evolució de les dades econòmiques” per no caure en el pessimisme. Així mateix, Palomera creu que és impossible que Europa visqui una situació com la que pateix l’Argentina, on la inflació ha arribat al 60% anual. “Amb l’euro no podria arribar a passar, perquè és una moneda que, com el dòlar, genera confiança”.