La pandèmia fa els rics cada cop més rics i els pobres cada cop més pobres

La desigualtat s’entén millor amb dues imatges. Primera escena: l’Àlex (nom fictici) ara ja no és tan jove. Té 43 anys i viu a Barcelona. De totes maneres, explica que, quan encara no estava casat i posteriorment divorciat, el seu oci consistia a viatjar. No es tractava d’un viatge a l’any com fan la majoria de mortals. Ell no s’estava de res, i durant una època de la seva vida agafar l’avió era d’allò més normal cada cap de setmana. No és estrany que pugui afirmar que ha viatjat per tot el món. Aquesta escena està extreta del treball de camp que va dur a terme l’investigador Miguel Rubiales en la seva tesi doctoral sobre les classes altes de Barcelona i Madrid.

Segona imatge: era un dilluns i la mestra va dir als seus alumnes que expliquessin el que havien fet durant el cap de setmana. Per incentivar-los-hi, la professora els va recomanar que escrivissin què havien sopat diumenge. “Una nena va explicar que no sabia què escriure perquè no havia sopat res, ja que no hi havia res a la nevera de casa seva”, explica Teresa Esperabé, actual secretària general d’Educació de CCOO però que durant anys va ser mestre al districte de Nou Barris de Barcelona.

Quan parlem de desigualtats ens referim a la distància que hi ha entre aquestes dues històries. És la mateixa distància que, segons una investigació de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB), cada cop és més pronunciada a la metròpoli. Cada vegada hi ha més Àlexs i més famílies que no tenen res per sopar diumenge.

Una societat desigual

Ja abans de la crisi sanitària, la societat metropolitana presentava greus desigualtats. A la regió hi trobàvem barris on la renda no superava els 5.000 euros anuals per càpita, mentre que en altres indrets aquesta xifra se situava en més de 30.000 euros. Zones com el Besòs o alguns barris de l’Hospitalet, en el primer cas, i la zona alta de Barcelona o urbanitzacions de Castelldefels, en el segon.

Abans del març de 2020, un de cada quatre ciutadans de la metròpoli estava en risc d’exclusió social i un de cada quatre infants vivia per sota del llindar del risc de pobresa. A més, un 35% de la població que vivia de lloguer destinava més del 40% dels seus ingressos a cobrir les despeses de l’habitatge.

I va arribar la pandèmia

En aquest context, la crisi sanitària ha fet créixer la desigualtat en un terreny adobat per fer-ho. En part, això té a veure amb un model econòmic, tant metropolità com de país, poc preparat per afrontar la crisi. Tal com afirmen des de l’IERMB, “el sistema productiu metropolità, amb un pes important d’activitats com el turisme, el comerç o la cultura, està acusant aquesta crisi pandèmica de manera particularment intensa”. A més, afirmen que “la societat metropolitana ha hagut d’encarar aquesta nova recessió econòmica en un moment delicat, quan encara no s’havia recuperat de l’anterior crisi”.

Les xifres de l’estudi no fan altra cosa que confirmar-ho. La renda anual mitjana de les llars ha caigut al voltant d’un 6%, fins a situar-se en els 32.500 euros.

Així, avui dia hi ha barris en què cada persona percep el mateix que una família sencera de les zones més humils de la regió. Com confirma l’IERMB, la desigualtat d’ingressos entre la població metropolitana ha augmentat lleugerament, i el coeficient de Gini –un paràmetre internacional que pondera la desigualtat en una societat– ha passat del 0,32 al 0,33 (l’1 s’atorga a una societat absolutament desigual).

A tot això cal sumar que, des de la pandèmia, unes 130.000 persones han entrat dins del llindar del risc de pobresa. Aquestes se sumen a les 648.000 que hi havia el 2019. En gran part són els mateixos sectors de sempre. Segons l’IERMB, “els infants, la població jove, la població d’origen migrant i les classes treballadores”.