La masia de Can Maragall, en l’actualitat. Foto: Ajuntament de Cornellà
La masia on estiuejava un dels millors poetes en llengua catalana es convertirà aviat en el Centre d’Interpretació de la Història de Cornellà. Parlem de Can Maragall, ubicada al bell mig de la ciutat, davant de l’Ajuntament i de la parròquia. Una casa que la família de Joan Maragall va comprar a finals del segle XIX per anar-hi a descansar els estius. Era una època en la qual les vacances –qui en podia tenir, és clar, com era el cas de la burgesia– es feien a prop de casa. Viatjar era sinònim de molèstia i de perill, i moltes de les actuals ciutats metropolitanes, monstres de ciment densament poblades avui dia, fa cent anys eren poblets amb pocs milers d’habitants. Aquest era el cas de Cornellà, que a finals de la centúria del 1800 era un nucli rural proper a la capital amb quatre cases.
Per recordar tot aquell passat, i també el boom demogràfic i urbanístic posterior que va canviar per sempre la fesomia de Cornellà, l’Ajuntament acaba d’iniciar les obres per convertir Can Maragall en un centre de memòria amb la voluntat d’explicar la història del municipi i el seu patrimoni històric i cultural, alhora que ha de servir de “plataforma i motor” de propostes que ajudin a preservar la memòria de la ciutat i dels seus veïns. Sense anar més lluny, està previst que guardi entrevistes filmades a cornellanencs il·lustres.
Un visitant famós
Tot i que no era cornellanenc, el poeta Joan Maragall va ser un visitant il·lustre que va passar estius a Cornellà a cavall dels segles XIX i XX. Carles Freixas, president de l’Avenç, una entitat que difon la història local, explica al Línia que la família, i més en concret el pare del famós poeta, l’industrial Josep Maragall, va comprar la masia per poder fugir dels calorosos estius de la gran urbs. “Això succeïa amb més masies de la ciutat, on venia gent de Barcelona a passar els estius”, relata Freixas, que diu que “està documentat” que el poeta Joan Maragall venia algunes temporades a Can Maragall –d’aquí el nom amb el qual se la coneix– amb la seva dona, Clara Noble, nascuda a Jerez de la Frontera i filla d’una dama andalusa d’alt llinatge i d’un corredor d’assegurances anglès.
Tanmateix, les estances de Maragall a Cornellà van ser més aviat discretes, ja que, segons remarca Freixas, no hi ha cap constància que participés en la vida associativa del poble. “Hi venia a descansar”, corrobora el president de l’Avenç.
Així i tot, que el poeta no estigués vinculat a l’associacionisme local no vol dir que la seva presència a Cornellà fos innòcua, ja que, segons destaca Freixas, va arribar a col·laborar amb el consistori de l’època. De fet, va cedir a l’Ajuntament una part de l’actual plaça de l’Església, juntament amb els Vallhonrat, l’altra gran família que tenia terrenys en aquesta zona. A més, el consistori va comprar als Maragall uns solars propers per fer-hi l’actual escola Anselm Clavé.
I és que les terres que controlava aquesta masia arribaven fins al riu Llobregat. Amb el temps, però, van anar a menys, i ara la casa sobreviu com un vestigi del passat, envoltada d’edificis fins a tres vegades més alts. Amb la mort del poeta i el pas dels anys va canviar de mans, i a mitjans del segle passat va ser adquirida per Romà Ribas, d’una família important d’empresaris constructors. Durant uns anys hi va viure, i l’últim ús conegut de la masia va ser el de residència de gent gran. Després, l’Ajuntament la va comprar, i ara la vol convertir en la caixa forta de la memòria local.
Un projecte amb un pressupost d’1,7 milions d’euros que pretén consolidar l’estructura de l’edifici i instal·lar-hi un equipament dedicat al passat, molt enfocat, això sí, al món digital. Sobre aquesta qüestió, des de l’Avenç demanen al consistori que també hi hagi “algun element físic” sobre la història de la localitat, com ara el famós vitrall de la fàbrica Elsa, actualment guardat al magatzem de la brigada municipal. “Hem participat des del principi en les consultes del projecte i hem ajudat l’Ajuntament en tot el que ens ha demanat”, reivindica Freixas.
Mentrestant, Can Maragall resisteix com la baula d’un passat no tan llunyà, però prou distant per considerar-lo un país estrany. Així i tot, és difícil passejar-hi pel davant i no imaginar-se el poeta assegut al costat d’una finestra, un matí fresc i estival del 1898, redactant la seva Oda a Espanya, en la qual deia “adeu” a un Estat que no sentia la “veu atronadora” dels seus fills que li parlaven “en una llengua no castellana”, en plena crisi per la pèrdua de l’imperi.
