Objector de consciència

El 1988 hi havia 100.000 objectors de consciència que no podien fer el servei social substitutori. Foto: Robert Ramos/Ajuntament de Barcelona

Aquest diumenge es va celebrar el Dia Internacional per l’objecció de consciència. En un país com el nostre, l’efemèride sembla una raresa. Malgrat això, no fa tants anys que a l’Estat espanyol els joves estaven obligats a aprendre com funciona una arma, com disparar contra una altra persona o com evitar ser assassinats per l’enemic. Com resava el lema del moviment pacifista i antimilitarista dels anys setanta, vuitanta i noranta, no fa tant temps que qualsevol noi major d’edat havia d’aprendre a matar.

El desembre de 2001 es va derogar el servei militar obligatori després de tres segles de vigència. No va ser una cosa que va passar d’un dia per l’altre, sinó que la lluita contra les també anomenades lleves va començar molt abans del canvi de segle.

Ja el 1937 hi va haver el primer objector de consciència, Antonio Gargallo Mejía, que va ser afusellat per negar-se a formar part de l’exèrcit. Ell, com molts altres que van emprendre la mateixa lluita entre els anys 1960 i 1970, era testimoni de Jehovà i va precedir figures com la de Pepe Beunza, el primer objector sense motivació religiosa, que l’any 1971 va ser detingut i jutjat per un consell de guerra a València. Beunza, que més tard treballaria de jornaler i militaria en el moviment okupa de Gallecs, al Vallès Oriental, va ser empresonat fins a l’any 1975.

En aquelles dates va néixer el moviment d’objecció de consciència, que demanava que el servei militar fos substituït per treballs socials que no impliquessin anar a l’exèrcit. Va ser el cas dels objectors de Can Serra, a l’Hospitalet de Llobregat, un grup iniciat pel mateix Beunza que, tot i crear-se el 1971, va agafar volada el 1975 quan va organitzar un servei civil autogestionat. Set membres del grup van ser empresonats, però aquell moviment ja era imparable.

La seva lluita no recolliria fruits fins a l’any 1978, quan es va reconèixer el dret a l’objecció de consciència a la Constitució, i més tard, el 1984, amb l’establiment de l’anomenada Prestació Social Substitutòria (PSS), que permetia eludir la mili a canvi de complir una tasca social que al principi era supervisada per l’exèrcit. Amb tot, en aquells temps, mentre que anar al servei militar suposava passar-se 15 mesos fora de casa, les tasques d’ajuda social es perllongaven durant més temps.

Un dret poc conegut

Tot i que va intentar retardar-ho al màxim amb pròrrogues per a estudis, fins que Toni Viader no va coincidir amb un amic que l’hi va explicar no va saber que evitar el servei militar obligatori era possible.

“Corrien els anys 90 i aleshores la meva família, que no estava polititzada, es pensava que la Prestació Social Substitutòria era il·legal”, afirma qui també és integrant de Fundipau. En el seu cas, va estar durant 18 mesos treballant a Intermón Oxfam. “Et feien estar més temps al servei social perquè era una forma de càstig”, diu.

Com ell, eren milions els joves que no volien fer la mili i que apostaven pel servei alternatiu. És per aquest motiu que, tal com afirma el sociòleg Xavier Godàs –en el seu cas insubmís–, el sistema va col·lapsar. El 1988 hi havia 100.000 objectors “acumulats”. En aquell moment van començar a augmentar els insubmisos.

De l’objecció a la insubmissió

Un cop legalitzat el servei substitutori, alguns joves van continuar veient aquella opció com una càrrega i una imposició de l’Estat. Va ser quan va començar a prendre força la insubmissió. Aquella nova postura va enfrontar-se de vegades amb la de l’objecció, ja que els insubmisos veien el servei substitutori com una forma més de fer-li el joc al poder. “Per a mi eren dues estratègies vàlides: la insubmissió era la punta de llança i l’objecció el gran gruix de la societat”, considera Viader.

Per la seva banda, Godàs explica que ell va començar a ser insubmís l’any 1988. Va ser un dels 50.000 joves espanyols que van triar aquella opció. El seu servei social obligatori l’enviava a Guadalajara dos anys. “Ni recordo què hi havia d’anar a fer. M’hi vaig negar i em van portar a declarar davant la policia”, relata.

El 20 de maig de 1992 li va arribar la citació per anar a judici. Segons afirma, “el fiscal demanava penes de dos anys, quatre mesos i un dia” per a ell i els seus companys, i des del col·lectiu d’insubmisos es va decidir plantejar “un judici de confrontació”, és a dir, reivindicar la seva ideologia “antimilitarista, socialista i d’alliberament nacional”. A la pràctica, aquesta postura volia dir rebutjar qualsevol resultat que no fos l’absolució. Sorprenentment, li van rebaixar la pena a quatre mesos, però ell va decidir recórrer la sentència.

“Em van jutjar a Barcelona un altre cop i de nou va saltar la sorpresa”, explica. “En aquells anys hi havia una conjuntura de fiscals progressistes a la capital catalana que anaven en contra de la Fiscalia General de l’Estat, i la sentència em va exonerar de fer qualsevol servei, tot i que estava en llibertat condicional”, afegeix.

No seria fins al 2002 que l’Estat, després d’eliminar la mili, es veuria obligat a elaborar una llei per acabar amb els delictes relacionats amb la insubmissió.

Avui dia, Godàs es mira aquella època amb afecte. Eren moments de forta lluita social i d’assemblees. “Van suposar una reflexió que m’ha servit per a tota la vida”, sentencia.

Els exèrcits avui dia

Dels més de 180 països que hi ha al món, només una quinzena no tenen exèrcit, i gairebé tots aquests són microestats.

A l’Estat espanyol, la reforma de la Llei de Seguretat Nacional que va començar a tramitar el govern arran de la pandèmia podria incloure la mobilització obligatòria de qualsevol ciutadà major d’edat en supòsits com aquest. És un pas enrere respecte de tot el que persones com els testimonis d’aquest reportatge van aconseguir.

Sigui com sigui, mentre això no passi, l’exèrcit, com si fos un centre educatiu més, ha de captar joves en espais com el Saló de l’Ensenyament. Aquest fet, tanmateix, va portar, el passat 16 de març, una trentena de persones pacifistes i antimilitaristes a protestar davant l’estand militar a la fira de l’educació que se celebra a Barcelona.

WhatsAppEmailXFacebookTelegram