A Barcelona hi ha 666 àrees de joc sense cap element accessible ni inclusiu. Foto: Sindicatura de Barcelona
Frustració és la paraula que escull Albert Biscarri per definir el sentiment d’un nen o d’una nena amb mobilitat reduïda quan ha d’anar al parc a jugar. Biscarri és president de l’associació Sumem, un col·lectiu de l’Hospitalet de Llobregat que treballa per garantir els drets de les persones amb diversitat funcional.
“Als parcs hi ha elements que són inclusius, però això és un error, perquè la totalitat del parc hauria d’estar adaptada per als infants amb mobilitat reduïda”, diu Biscarri. “A més, en un parc on, per exemple, hi ha vuit elements de joc, normalment només n’hi ha un d’inclusiu”, es lamenta.
Sense solució
El problema del qual parla fa temps que cueja. El 2016, diverses famílies s’havien queixat a la Sindicatura de Barcelona de la manca d’espais d’inclusió per als seus fills amb diversitat. El febrer del 2020, la síndica barcelonina alertava que menys de l’1% dels parcs infantils de la capital catalana comptaven amb tots els elements d’inclusió universal per a infants amb diversitat funcional.
Va ser aquesta realitat la que, el mes de maig passat, va dur Neus Munté, regidora al consistori de la capital catalana per Junts per Catalunya, a formalitzar una preposició davant de la Comissió de Drets Socials, Cultura i Esport en què exigia posar fi a la situació de desigualtat que pateixen els infants amb discapacitat.
“Demanem que el govern municipal presenti, en el període màxim de dos mesos, un Pla de joc per a infants amb discapacitat”, afirmava la regidora. Així mateix, Munté exigia a l’Ajuntament una llista dels parcs habilitats per poder tenir el màxim d’informació sobre la situació. Les seves propostes van ser molt ben acollides per tots els partits del consistori.
Passivitat?
Quatre mesos després, en la passada comissió celebrada el 14 de setembre, Munté va tornar a demanar que es fes pública la llista i que s’activés el pla per fer accessibles els parcs. Des de Junts per Catalunya es va denunciar “la passivitat de l’executiu municipal per garantir el dret a l’oci dels infants amb discapacitat”.
Des del govern municipal es va respondre que la llista ja estava elaborada i que aviat es donarien a conèixer quants parcs amb elements inclusius hi ha actualment. Anunciaven, a més, que hi havia alguns espais nous per a infants amb diversitat funcional.
Sigui com sigui, el cert és que a la denúncia de Munté envers l’actuació de l’Ajuntament cal sumar-hi les recents conclusions sobre aquest tema de la Sindicatura de Barcelona. Aquest dilluns, l’organisme emetia un comunicat en el qual demanava al govern de la ciutat que mogués fitxa pel que fa als parcs no adaptats i en què explicava que actualment hi ha 666 àrees sense cap element accessible ni inclusiu, 180 àrees accessibles i només 10 àrees adaptades amb elements de joc adaptats i inclusius.
A més, la Sindicatura recomanava, per una banda, que el 2030 cada parc tingui com a mínim un element de joc accessible i, per l’altra, aconsellava que cada barri barceloní disposi, com a mínim, d’una àrea de joc totalment adaptada.
Tot i els moviments, des d’organitzacions com Sumem hi ha desconfiança en relació amb el compromís de les institucions. “Quan els ajuntaments tenen un problema, no es deixen assessorar per la societat civil i les organitzacions”, explica Biscarri referint-se tant a Barcelona com a l’Hospitalet. “Ens diuen que no hi ha diners”.
Més enllà dels parcs inclusius
Són suficients els esforços que es duen a terme des de les institucions en aquesta temàtica? Biscarri ho té clar. “Hi ha molts elements en els quals no es pensa: està molt bé que hi hagi jocs inclusius, però no té sentit que estiguin en zones de difícil accés”, afirma. En un exemple s’entén a la perfecció: “Si el pare o l’àvia d’un infant amb mobilitat reduïda ha d’arrossegar una cadira de rodes per la sorra per arribar a un joc adaptat, acabarà desistint-ne”, explica Biscarri.
Així mateix, molts jocs no contemplen altres discapacitats, com per exemple les que tenen a veure amb la vista o l’oïda. “Queda molt camí per fer”, sentencia el de Sumem.
