Aquest mes es commemora el centenari del naixement de Paco Candel. Foto: CNL
“Amb els immigrants d’ara es produirà el mateix procés que amb els d’abans i amb els de sempre. Seran catalans. Qui ho dubta! Potser esdevindran catalans més a poc a poc, però tant se val”. Aquesta categòrica afirmació, pronunciada en qualsevol tribuna pública actual, arrossegaria un debat existencialista sobre la catalanitat i les identitats. I més ara, en plena ressaca per l’èxit del film El 47, que narra la lluita d’un barri de Barcelona –personalitzada en un migrant extremeny, Manolo Vital– per aconseguir que el bus hi arribés, així com pel discurs als Premis Gaudí d’Eduard Sola, guionista de Casa en flames, sobre els seus orígens “xarnegos”.
Amb tot, l’autor de la frase que obre aquesta peça és ni més ni menys que Paco Candel, escriptor, senador i regidor de Cultura del primer govern democràtic a l’Hospitalet, del qual aquest mes de maig es compleixen 100 anys del seu naixement. És una de les frases que enceta un capítol del seu famós assaig Els altres catalans, una obra publicada el 1964 per encàrrec d’una burgesia catalanista que veia amb cert neguit l’arribada d’una allau de migrants de la resta de l’Estat. Candel, un autor prolífic “que defensava els més desfavorits” amb la seva ploma, tal com destaca la seva filla Maria, va proporcionar respostes –i també algunes propostes– sobre una onada migratòria que omplia Catalunya d’aquells “altres catalans”, en plena dictadura i repressió de la llengua catalana.
Fruit d’aquella obra de referència, i de moltes altres del mateix autor, va agafar força l’ideal “d’un sol poble”, emprat pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) –la candidatura d’aquesta formació a l’Hospitalet el 1979 la va liderar precisament Candel–, que tenia la voluntat “d’evitar la fragmentació identitària”, tal com recorda el sociòleg Xavier Godàs. Ara bé, d’això ja fa dècades, i entremig hem viscut una nova onada migratòria –aquesta vegada de persones procedents de l’estranger–, successives crisis econòmiques i un Procés independentista que ha polaritzat la societat. Per tant, on ha quedat el discurs candelià? Continua vigent avui dia?
Qui té clar que sí és la filla de l’autor, Maria Candel. “El discurs candelià continua vigent perquè és molt necessari”, assegura en una conversa amb aquest mitjà. Opina de la mateixa manera l’historiador local, professor i líder dels Comuns a l’Hospitalet, Manuel Domínguez. “Està plenament vigent i continua sent necessari”, coincideix el docent.
Un canvi de paradigma
Tanmateix, Domínguez accepta que, des d’aleshores, hi ha hagut un canvi de paradigma social i polític que ha provocat que el llegat de Candel “ja no formi part d’una cultura hegemònica”, tal com passava als 70 o 80. Aquells van ser els anys de la recuperació del català en zones poblades per persones castellanoparlants que no tenien gairebé cap contacte amb una llengua que, a més, venia de patir la repressió del règim. Van ser els anys de la immersió lingüística impulsada a la metròpoli i de consensos al voltant d’aquesta qüestió que pocs posaven en dubte. Ara, però, les coses han canviat.
A la pregunta de si el Procés hi ha tingut a veure, els entrevistats eviten afirmacions rotundes i fan matisos. “El Procés ha tensionat el concepte de nació catalana, que abans discutien pocs: com qualsevol altre conflicte polític, ha polaritzat”, respon Godàs, que tot i això considera que aquestes polèmiques “no delimiten la catalanitat”. Al seu torn, Domínguez reconeix que el Procés “ha provocat una revifada del nacionalisme” entre la població d’origen espanyol i, tot i que treu ferro a polèmiques com la del discurs de Sola als Gaudí –“no són debats tan encesos com ens fa creure Twitter”, diu–, avisa que tot plegat ha afectat el crit “d’un sol poble”.
Per la seva banda, Maria Candel considera que el seu pare hauria donat suport al Procés, “no per ideologia, sinó per rebel·lia”, en veure les reaccions policials i judicials contra l’independentisme. Així i tot, vol deixar clar que el discurs de Candel “es basa en el tema social”. “Si l’independentisme prioritza la causa social, d’acord, però si va per qüestions d’orígens, anem alerta, perquè és una arma de doble tall”, reflexiona. Amb tot, Maria Candel argumenta que la reacció de molts catalans en contra del Procés prové d’un “desencís” per no sentir-se “un poble cohesionat” i per no trobar “les seves autèntiques arrels”. “S’han sentit desemparats”, valora.
Arrelar i prosperar
Sigui com sigui, Maria Candel toca una qüestió que és cabdal en tot plegat: el vessant social. I és que, tal com recorda Godàs, la integració dels migrants en una societat d’acollida es produeix “per la via de la prosperitat”. “Arreles perquè hi ha un horitzó col·lectiu de millora”, argumenta el sociòleg, que sosté que no tenir un estat fa que la identitat catalana sigui “fràgil”. “Per tant, si no proporciones ciutadania, has d’oferir prosperitat: no pots demanar que se sentin catalans perquè sí”, considera Godàs, que lamenta que avui dia la prosperitat “no està assegurada” i que les desigualtats “es cronifiquen”, cosa que no ajuda la integració dels nouvinguts.
Opina de manera similar Domínguez. “Integrar-se no és només un tema de parlar català. L’ascensor social és clau, i ara per ara està avariat”, afirma l’historiador. Maria Candel, al seu torn, expressa el seu temor al fet que la societat catalana “no integri més gent si no hi ha un afany d’evolució social i política”. “Un migrant d’ara vol una societat d’acollida que li permeti viure dignament”, assenyala.
Qui també pensa que es podria fer més és Joan Soto, un hospitalenc que acaba de publicar Candel, l’altre català, el text d’una obra de teatre sobre la figura de l’escriptor que va dirigir i presentar fa uns anys per tota la ciutat, amb molt èxit. Soto, que va conèixer Candel el 1964 quan l’autor presentava Els altres catalans a la ciutat i hi va mantenir una estreta relació, avisa que la realitat actual és diferent. “Ara ens ve gent d’altres continents. S’ha d’adaptar el discurs i potser no en sabem”, reflexiona.
Ja no és el que era
En aquest sentit, tant Godàs com Domínguez i Maria Candel recorden que la immigració del segle XX va arribar a una Catalunya amb un moviment veïnal creixent que va ajudar el procés d’arrelament, però ara tot és diferent. “Si visites els barris, veus que no hi ha la il·lusió i el fulgor d’aleshores”, lamenta Maria Candel.
Amb tot, els entrevistats coincideixen a opinar que cal que aparegui “un nou Candel” de la immigració actual. “Ho mereixeria”, diu Maria Candel, que té la intenció de convertir el pis del seu pare al barri de la Marina de Barcelona en una casa-museu que “serveixi de far” per a la immigració passada i la d’ara.
Sobre aquesta qüestió, Domínguez posa l’accent en “l’empatia” de Candel, un sentiment “revolucionari”. “Ara molts titllarien Candel de woke”, sosté l’historiador, que recorda que l’autor d’origen valencià va posar sobre la taula el problema dels barraquistes per desestigmatitzar-los. “El barraquisme d’ara és l’ocupació i l’infrahabitatge, i fa falta que algú parli amb els que ho pateixen, tal com va fer Candel”, afegeix. Al cap i a la fi, trobar una veu pròpia. “El meu pare no va escriure sobre, va escriure des de dins, com un més”, conclou Maria Candel.
